Durant el mes de març s’estan portant a terme diverses jornades de vaga per defensar l’educació pública. Sovint se’n dona una visió esbiaixada i per aquest motiu des de l’Àrea d’Educació de Comunistes de Catalunya hem volgut recollir diferents testimonis, per conèixer més de prop com l’han viscut les treballadores de l’educació.
Edu Arnau (professor de secundària)
Pot ser l’inici d’alguna cosa important, ja que milers i milers de docents s’estan organitzant i no només per a aquesta vaga.
Per fi s’ha encès l’espurna! L’educació a Catalunya porta 10 anys de retallades que han estat tapades per reformes curriculars i pedagògiques i, per fi, el professorat ha dit prou! Prou a gestionar l’absència de recursos per gestionar la postitivíssima diversitat de l’aula, prou a haver de coordinar els equips docents fora d’hores laborals, prou al desprestigi i la manca de diàleg, prou a la denigració sostinguda de la institució escolar com espai il·lustrat i de formació de la generació futura.
Pot ser l’inici d’alguna cosa important, ja que milers i milers de docents s’estan organitzant i no només per a aquesta vaga, no ens conformarem amb maquillatge. També les famílies estan començant a moure’s i l’onada es farà gran. Tota la comunitat demana més recursos per desplegar l’escola inclusiva i millorar la qualitat de l’educació pública, però també és crítica amb les reformes curriculars tramposes que, sobretot a secundària, ens poden portar a instituts a diferents ritmes i un empitjorament de la segregació ja present al nostre país. No ens aturarem i guanyarem!
Laura Rozalén (professora de secundària)
Hem de millorar les corretges de transmissió entre el sindicat i els llocs de treball i prendre els nostres propis espais, en la mesura que puguem, com a llocs on polititzar persones que mai hi han estat en contacte.
El meu centre és un institut escola públic de nova creació amb una metodologia globalitzada. No hi ha organització sindical present entre el professorat. Quan, informalment, algunes companyes vam abordar els motius de la vaga, molts dels companys hi estigueren d’acord, però ens vam trobar amb els clàssics arguments que podem trobar entre molts treballadors. No tothom sostenia els mateixos arguments, però en vaig sentir alguns com aquests:
- Tenim molta feina construint el projecte i fent-lo funcionar com per ara aturar-nos, hem tingut moltes baixes consecutives aquest curs, i una altra aturada desllorigaria de nou el que estem fent.
- No ens podem permetre fer quatre dies de vaga seguits des del punt de vista econòmic. Estem molt justes de diners com per aturar-nos i aquest més encara hi ha dues vagues més, convocades per altres motius, i hem de triar.
- Aquestes vagues estan mal organitzades pels sindicats.
De totes les persones amb les que vam parlar per seguir la vaga i que van dir que la seguien, el dia “de la veritat”, només vam ser cinc persones qui la vam acabar fent. Una diferència abismal., tenint en compte que la previsió per dos cursos de secundària era de serveis mínims.
Al meu centre hi ha certa desafecció generalitzada pels sindicats de treballadores perquè se senten com ens externs i perquè s’han tingut males experiències en contactar amb ells i no trobar solucions als problemes que s’han plantejat. El fet de que hi hagi centres de treball on els delegats sindicals de contacte alliberats no facin o no facin bé la seva feina no ajuda. A més, el volum de feina fa que una organització entre treballadores se senti com una feina més a afegir a les moltes hores extres que ja fem en aquesta feina. Crec que no podem menysprear aquestes perspectives dins la classe obrera: Si bé els arguments no són nous, ens indiquen que encara queda molta feina encarada en desestigmatitzar els sindicats i la seva tasca. Hem de millorar les corretges de transmissió entre el sindicat i els llocs de treball i prendre els nostres propis espais, en la mesura que puguem, com a llocs on polititzar persones que mai hi han estat en contacte. Cada vaga és un pas més, i no podem prendre aquest seguiment tan baix com un pas enrere que desmotivi, sinó com un petit pas perquè hi hagi més implicació en futures mobilitzacions.
Fran Sánchez (professor de secundària)
S’han tornat a convocar assemblees en centres on els claustres havien perdut la seva funció democràtica per esdevenir òrgans merament informatius. El conseller, involuntàriament, ha provocat la unió dels professionals de l’educació.
El Conseller ens ha unit, fem fora el Conseller!
Si en alguna cosa ha destacat el mandat del conseller González-Cambray des de l’inici ha estat l’absolut menysteniment de la resta de la comunitat educativa i les seves improvisacions constants. En els constants canvis de protocol en la gestió de la COVID, el canvi de calendari o l’exigència del C2 al professorat, s’ha pogut veure el tarannà d’un conseller més preocupat en salvar la pell davant la premsa que en consensuar amb docents, famílies o direccions. Aquesta manera d’actuar ha acabat d’encendre els ànims en un col·lectiu que fa massa temps que estem patint la infrafinanciació i l’increment constant del nivell d’exigència.
En aquest clima, amb cinc dies de vaga convocats, s’han tornat a convocar assemblees en centres on els claustres havien perdut la seva funció democràtica per esdevenir òrgans merament informatius. El conseller, involuntàriament, ha provocat la unió dels professionals de l’educació que sabem que ens queden molts anys per desenvolupar la nostra professió i que la volem fer en les millors condicions possibles, és a dir, amb menys ràtio d’alumnes per aula, amb més hores de coordinació amb els companys de matèria o equip docent, amb l’acompanyament de professionals per assegurar la inclusió d’alumnes amb necessitats educatives especials, etc. I el més dur de tot és que sabem que l’actual conseller i el seu equip treballen activament en direcció contrària.
Aquests cinc dies de vaga i la resta de dies que vindran, ja que això no s’acaba el 30 de març, són una inversió. Una inversió que fem per a poder desenvolupar la nostra feina en millors condicions.
David Sánchez (professor de secundària i batxillerat)
El sentit de les exitoses jornades de mobilitzacions, que neixen com un brot verd d’alguna cosa major, és la de dir prou al menyspreu per part del govern cap al col·lectiu docent i la seva importantíssima tasca social.
La primera onada de jornades de vaga docents ha estat un èxit: un gruix molt important del professorat s’ha mobilitzat, moltes famílies han recolzat les mobilitzacions i s’ha pogut desfer l’interessat discurs mediatitzat de que el personal docent només fa vaga per demanar més vacances. No és per les vacances, és per les mancances!
D’ençà les retallades empreses l’any 2010 pel govern de la Generalitat, el col·lectiu docent ha vist empitjorar les seves condicions de treball i en conseqüència el resultat de la seva tasca, del servei bàsic i inalienable que és l’educació pública, universal i de qualitat. Els canvis tramposos proposats per les diferents conselleries no han fet més que agreujar la situació. Les escoles del país ho tenen molt clar: amb l’educació pública no s’hi juga. La pèssima gestió en el canvi de calendari escolar, imposat a cop de roda de premsa, no ha estat més que la gota que ha fet vessar el got. Sembla que els sindicats han entès la necessitat d’unir a tot el col·lectiu docent, i la crida unitària a la vaga ha estat un èxit. Una bona notícia!
Aquest ha de ser el primer pas de molts, un primer pas d’un camí que ens ha de portar a la protecció total del nostre sistema educatiu públic dels interessos mercantils d’uns agents privatitzadors (Escola Nova 21, Fundació Bofill i d’altres que vindran, si no ho impedim) que fa massa que mouen els fils al seu aire amb el vistiplau dels diferents governs de la Generalitat. La víctima d’aquest laissez-faire educatiu és, sense cap mena de dubte, l’educació pública, democràtica, inclusiva i de qualitat, i les classes populars amb ella. Hem d’expulsar les mans privatitzadores i mercantilitzadores de l’educació pública del nostre país: heus aquí un altre motiu de pes de les mobilitzacions d’aquests dies.
El sentit de les exitoses jornades de mobilitzacions de març, que neixen com un brot verd d’alguna cosa major, com el crit d’un col·lectiu conscient de la necessitat de mobilitzar els esforços també de cara enfora, és la de dir prou al menyspreu per part del govern cap al col·lectiu docent i la seva importantíssima tasca social. Hem de sumar totes les forces disponibles per fer de l’educació pública un vehicle d’empoderament popular. Som-hi!
Joan Medina (mestre d’educació infantil a l’Ajuntament de Barcelona)
Les 103 escoles bressol de l’Ajuntament de Barcelona fa molt temps que estem patint retallades en el finançament i manca de recursos humans, que estan minvant la qualitat educativa de la petita infància.
Aquesta setmana les educadores de les escoles bressol, reunides en Assemblea, valoràvem que en aquesta vaga havíem estat invisibilitzades, tot i que hi havia hagut un seguiment irregular. Ara es tracta d’aprofitar els dies 29 i 30 de març per fer-nos visibles, per sortir al carrer i dir que ja n’hi ha prou. Les 103 escoles bressol de l’Ajuntament de Barcelona fa molt temps que estem patint retallades en el finançament i manca de recursos humans que estan minvant la qualitat educativa de la petita infància. Tant la Generalitat com l’Ajuntament de Barcelona tenen responsabilitat política
Els dies 29 i 30 de març estarem en la vaga, unint-nos a altres etapes educatives i a les famílies, per reivindicar:
- Millores en les ràtios. Les escoles bressol sostenim els grups d’infants més nombrosos de Catalunya. Comparats amb la ràtio d’altres països europeus (8 en lactants, 13 en infants d’1 a 2 anys i 19 en infants de 2 a 3). Exigim la baixada de ràtios immediata i un nou decret que permeti l’atenció acurada dels infants amb una mirada inclusiva.
- Un major finançament, suficient i equitatiu. La Generalitat de Catalunya va retallar les aportacions a les escoles bressol de Catalunya, abandonant la seva responsabilitat. El retorn d’aquest finançament no s’ha fet efectiu.
- Acabar amb la temporalitat laboral. Estem en abús de temporalitat, i actualment hi ha més educadores en situació d’interinatge que amb plaça fixa.
- Revertir la baixada de categoria laboral. Pretenen rebaixar la nostra categoria laboral en futurs processos d’oposició. No a la precarització d’un col·lectiu feminitzat!
- Millorar el sistema de substitucions. Fins al tercer dia no arriben les substitucions a les escoles bressol.
- Pensar i implementar un model inclusiu real. No disposem dels recursos adients i necessaris per acompanyar els infants amb Necessitats Específiques de Suport Educatiu. La nostra tasca de detecció i prevenció es dilueix sense recursos i condicions. Els infants amb necessitats educatives específiques necessiten professionals i temps. Mitja hora a la setmana no és un recurs d’una escola bressol inclusiva.
- Aturar la modificació del calendari escolar. Planificar un curs, preparar l’acollida i l’acompanyament de cada infant i de cada família necessita temps i no improvisació!
David Rodríguez (professor de secundària)
Les protestes de la comunitat educativa i les reivindicacions que plantegen no només són legítimes, sinó totalment necessàries davant la gravetat de la situació que patim.
Centrar el debat en avançar l’inici del curs escolar i en les suposades excessives vacances del professorat no només és una fal·làcia, sinó que ens fa oblidar els problemes fonamentals del nostre sistema educatiu.
La conciliació de la vida escolar, laboral i familiar és especialment complicada al nostre país, amb unes jornades escolars i laborals que estan per sobre de la mitjana europea, i amb una hora de sortida dels centres d’estudi i de treball que s’ha de replantejar de manera urgent.
Cal centrar la discussió en la millora d’un conjunt d’indicadors que estan interrelacionats. Els resultats PISA van en retrocés, l’abandonament escolar és molt elevat, el finançament públic és insuficient, la proporció d’alumnes per aula és excessiva i les desigualtats són inassumibles. Per tant, les protestes de la comunitat educativa i les reivindicacions que plantegen no només són legítimes, sinó totalment necessàries davant la gravetat de la situació que patim.
