Pujant pel carrer Pins del barri de La Florida arribo a un local amb la persiana mig baixada. Des de fora sento converses i algunes rialles, fa la sensació que dins s’estigués jugant una mena de joc infantil. Les veus de la canalla es barrejaven amb una veu més imperativa i adulta que semblava voler posar una mica d’ordre o si més no atraure l’atenció dels infants. Dic que ho semblava perquè hi havia un detall que se m’escapava: l’idioma.
Aquella tarda d’un dimecres aigualit i fred del mes de febrer havia quedat amb un company de l’AViV de La Florida al local que des de fa uns mesos serveix de seu a l’associació veïnal. Al moment vaig comprendre que aquell xivarri de l’interior del local devia de ser la classe d’àrab adreçada a les filles i fills de famílies magrebins del barri. I us preguntareu per què es fan classes d’àrab per a nenes i nens d’origen magribí. Doncs la iniciativa va néixer de les mateixes mares que van expressar la seva preocupació pel fet que les seves filles i fills perdessin la seva llengua materna. “Ja no parlem l’àrab, només el castellà” deien les mares. Explicaven que fins i tot entre germans ja enraonaven només en castellà, a l’escola i a casa. I que malgrat entendre la llengua dels pares la majoria no sabia escriure-la i que alguns tenien dificultats a l’hora de fer-se entendre. Les mares ho tenien clar: “no volem que els nostres fills perdin les seves arrels.”
En acabar la classe vaig parlar una estona amb la professora. Em va explicar que les classes estaven sent un èxit i que cada dimecres s’ajuntaven entre 20 i 30 alumnes. Que les famílies estaven molt agraïdes perquè el seu desig s’havia fet realitat. Vaig pensar que aquestes petites iniciatives, insignificants per a molts, eren en realitat molt i molt importants. Possiblement no sortiria a la premsa i de ben segur no rebria la visibilitat i els mitjans d’altres accions. No calia, la finalitat no era cap altra que fer barri i cohesionar una part del veïnat. Això sí, aquelles mares ja no eren les úniques amb motius per sentir-se orgulloses. Al tornar cap a casa va començar a ploure tímidament però ni aquella minsa pluja em trauria la satisfacció.
Les arrels, sempre les arrels
Jo soc català, mamà? Va ser la pregunta del fill de la Najat a la seva mare. Segurament a l’escola ja es sentia diferent, ja fos per la seva pell una mica més fosca o pels seus cognoms. O pels comentaris dels seus amics de classe. La seva mare, Najat el Hachmi havia arribat a Vic cap a finals dels anys 80 quan només tenia 8 anys. Va créixer envoltada d’un paisatge fred i ple de boira. Res a veure amb Beni Sidel, el seu poble natal, ni amb les àrides muntanyes de la regió del Rif. Sense oblidar les seves arrels, Najat va voler ser una vigatana més i als 15 anys ja parlava i escrivia en català molt millor que els catalans de soca-rel de Vic. Amb aquesta edat va començar a escriure i molt aviat va guanyar premis per a joves autors de literatura en català. Amb el temps es va consolidar com una de les escriptores amb més projecció del panorama literari català.
Najat el Hachmi explica al seu llibre autobiogràfic Jo també soc catalana (2004) que va educar al seu fill en la llengua materna dels seus pares perquè no donar-li l’oportunitat d’aprendre la llengua dels seus avantpassats hauria sigut un crim contra la seva formació i contra els llaços cada vegada més febres que unien al seu fill amb el Marroc. La llengua de la Najat, l’amazic, que a semblança del català també era minoritària. No només calia preservar les arrels del seu fill sinó la memòria del seu poble, els amazics, mal anomenats berbers, que habiten al nord d’Àfrica.
La preocupació de la Najat per la pèrdua de les arrels i de la seva llengua no és gaire diferent a la de les mares magrebins de La Florida. Ja sigui per aprendre l’àrab o l’amazic. Molt sovint, però, confonen aquesta reivindicació dels orígens amb la no integració. Un concepte el de la integració, que com afirma Najat el Hachmi al seu llibre, comporta una visió etnocèntrica perquè en realitat el que es demana no és que t’integris sinó que et desintegris, és a dir, que esborris qualsevol petjada de les teves arrels culturals o religioses. O simplement que renuncis a la teva manera de vestir o de sentir. Per això la resposta de Najat al seu fill no podia ser una altra: tu ets català, però sempre tingues present les antigues arrels dels teus pares, que t’enriquiran.
Les identitats duals han modelat la Catalunya del darrer mig segle. Als anys 60 i 70 es va fer cèlebre la idea de Catalunya com un sol poble i principalment des del PSUC es va fer una gran tasca per incorporar als emigrants andalusos, castellans o gallecs a les lluites obreres i polítiques d’oposició a la dictadura franquista. Al mateix temps, el fet nacional va confluir amb la qüestió de classe i d’aquesta confluència va néixer, per exemple, al consens al voltant de la normalització lingüística com a eix de cohesió i vertebració social. Doncs bé, avui necessitem recuperar aquest esperit. No sols políticament sinó perquè les noves realitats socials i culturals als nostres barris així ho requereixen. Encara que sigui perquè cap nen nascut a Catalunya pregunti a la seva mare si ell també es català. Ja sigui a Vic o al barri de La Florida.
De Vic a La Florida
El diumenge 20 de febrer es va emetre a La Sexta una entrevista de Jordi Évole a Morad. Més enllà de la projecció mediàtica del personatge públic i de la seva vinculació amb La Florida, van cridar l’atenció les seves paraules sobre el seu sentiment de pertinença. Morad, a la pregunta d’Évole de quin era el seu país va respondre que tot i haver nascut a Espanya el seu país era el Marroc, perquè eren les seves arrels i perquè no l’havien volgut veure mai com a espanyol. Ni com a català, podríem afegir. En aquest sentit Morad és la plasmació d’una realitat i del context social a molts barris de la perifèria. Hem passat del dubte del fill de la Najat sobre la seva catalanitat a l’afirmació de Morad sobre la seva marroquinitat. Tots dos, però molt especialment Morad, representen fins a quin punt el debat a Catalunya sobre les identitats nacionals ha deixat al marge una part cada vegada més important de la població.
A la citada entrevista Jordi Évole es va sorprendre, així mateix, pel fet que als concerts de Morad només es veiessin banderes del Marroc entre els assistents. Doncs això és l’expressió de la diversitat cultural i nacional que no per amagada deixa d’existir. Hem estat tan abstrets amb la dicotomia Catalunya-Espanya que no en som conscients de realitats que teníem ben a prop. La societat catalana és molt més complexa del que creiem. Altrament no ens sorprendria veure joves catalans enlairant banderes marroquines i celebrant els seus orígens. Perquè podríem començar així, anomenant-los catalans sense parlar de segones generacions, de les seves creences religioses o de la seva manca d’integració.
A Catalunya la població immigrant arriba a les 1.260.619 persones segons dades de 2020. Això suposa un 16% de la població catalana. Als barris de la zona nord de l’Hospitalet aquest percentatge supera el 40% i això sense comptar als immigrants sense empadronar o en situació irregular. Parlem, de fet, de barris amb gairebé el 50% de població immigrant. Però existeix un clar desequilibri entre presència al carrer i incidència política. Aquesta escletxa s’ha fet palesa als darrers anys en el marc del procés i del debat nacional a Catalunya. O potser es va preguntar als immigrants què pensaven del dret a decidir o de la independència? O quan els partits independentistes parlaven de la necessitat d’eixamplar la seva base social? Òbviament es referien únicament a la població castellanoparlant originària d’altres indrets de l’Estat espanyol. En cap cas al més d’un milió dues-centes mil persones procedents del Magrib o d’Amèrica Llatina.
A afectes polítics i mediàtics la població immigrant no existeix. Els joves encara menys. Aquesta discordança entre el relat oficial i els carrers de molts dels nostres barris posen en context les declaracions de Morad. Un jove de La Florida que podria ser qualsevol jove d’origen magribí a Catalunya. Correspon a un sector de la població que se sent aliè als macrodebats institucionals i electorals de la política catalana i espanyola. I se sent aliè perquè no se’ls ha fet partícips. La dada és aclaparadora: segons l’Idescat un milió de persones majors d’edat no tenen dret al vot a les eleccions al Parlament de Catalunya. A l’Hospitalet són unes 45.000 persones, al llindar del 20% de la població. És molt senzill, qui no vota no preocupa i a més se’l invisibilitza. No compten a les enquestes ni per a l’opinió pública. Entenem ara la resposta de Morad que és la de milers de joves catalans d’origen immigrant?
Entre Vic i La Florida hi ha prop de 80 kilòmetres. La distància es fa més gran si parlem de conceptes com la catalanitat o el sentiment nacional. És la distància que separa un dels bressols de l’independentisme català d’un dels barris d’una ciutat que va créixer arran de les migracions de la segona meitat del segle passat i on el castellà és la llengua àmpliament majoritària al carrer. Ara bé, aquestes dues realitats tan aparentment llunyanes troben el seu nexe d’unió en la immigració dels últims vint anys. A Vic la població immigrant representa el 28% de la població. A l’Hospitalet, el 22%. Ben mirat, aquests dos municipis no són tan diferents. Del barri del Remei de Vic a La Florida o el que és el mateix: del fill de la Najat al Morad. Tan lluny i tant a prop a la vegada. És la proximitat de la Catalunya que ens han amagat.
El dia que vam veure l’entrevista de Jordi Évole a Morad es van realitzar a l’Hospitalet els actes institucionals de commemoració del dia d’Andalusia. Al recinte de La Farga es van aplegar les entitats culturals andaluses de la ciutat, la plana major de l’ajuntament i els partits polítics amb representació municipal. Curiosament, molts dels presents, representants de l’associacionisme andalús, ja no eren els emigrants que van a arribar a l’Hospitalet als anys 60 sinó els seus propis fills nascuts a Catalunya. Potser es tracti d’una ironia, però hauríem de pensar què ens diferencia amb els fills dels immigrants magrebins que enarboren la bandera del Marroc als concerts de Morad. La diferència, tal vegada, la creem nosaltres. Primer perquè seguim parlant de la integració dels uns i de la no integració dels altres, i segon perquè encara no veiem que els xarnegos d’avui no som nosaltres sinó els joves que assisteixen a les classes d’àrab de La Florida.
