En l’època, s’iniciava de molt jove la participació en la militància política. L’escriptora Teresa Pàmies (Balaguer, Lleida 1919-Granada, 2002) no va resultar una excepció. Com altres noies polititzades va ser una autodidacta que als deu anys ja venia la revista del Bloc Obrer i Camperol (BOC), «La Batalla»; als 16 anys s’afilia al Partit Socialista; i amb 17 intervé en un míting en la plaça de toros Monumental de Barcelona. Recorda aquests orígens l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Però això només són els antecedents perquè probablement el pas decisiu el va fer un any després, en convertir-se en dirigent de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC), organització juvenil del PSUC; a més va ser una de les fundadores de l’Aliança Nacional de la Dona Jove (1937-1939). Una part de l’obra literària de Teresa Pàmies correspon a l’exili -durant la dictadura va passar per França, Txecoslovàquia, Iugoslàvia, la Unió Soviètica o Amèrica Llatina-; de la memòria de l’exili forma part el llibre “Quan érem refugiats”, publicat per primera vegada el 1975 i recuperat el febrer del 2017 per l’editorial Sembra Llibres.
Va ser una entre els prop de mig milió de republicans espanyols que va travessar els Pirineus, amb 19 anys, a l’ocàs de la guerra espanyola. A la Teresa Pàmies l’esperaven temps molt durs en el camp de refugiats francès de Magnac-Laval, període en el qual comença el text recuperat per Sembra Llibres. I també temps de lluita antifeixista: va col·laborar amb la resistència francesa durant la II Guerra Mundial. Més de 25 anys exiliada, va passar per la República Dominicana, Cuba i Mèxic, on va començar els estudis de periodisme. Des de l’exterior col·labora amb les revistes Serra d’Or i Oriflama. La tornada a Europa no es produeix fins al 1947, quan s’estableix a Praga, on va romandre més d’una dècada. A la ràdio de la capital txecoslovaca treballarà de redactora en llengua catalana i castellana. Es va casar amb el secretari general del PSUC, Gregorio López Raimundo. La tornada a casa va arribar el 1971, any en què publica “Testament a Praga”, guardonada amb els premis Josep Pla i Crítica Serra d’Or. Escrit en col·laboració amb el seu pare, es tracta d’un llibre molt valorat pel públic i la crítica que continua el fil de “La filla del pres” (1967), i n’avança d’altres com “Va ploure tot el dia” (1974), “Quan érem capitans” (1974), “Quan érem refugiats” (1975), “Dona de pres” (1975) o “Memòria dels morts” (1981).
Els records de la guerra de 1936 i de l’exili poden explicar-se des de diferents punts de vista. El catedràtic de Lingüística General de la Universitat de Granada, Antonio Pàmies, escriu en el pròleg de «Quan érem refugiats» que aquest llibre parteix de la distància, la saviesa i la maduresa de l’autora, mentre que el que va veure la llum un any abans -«Quan érem capitans»- revela «l’embriaguesa juvenil dels qui van somiar canviar el món per les armes i van despertar -en el millor dels casos- a les presons o els camps de concentració francesos, dels quals no sempre se sortia amb vida». Una de les primeres coses que van fer en el camp de Magnac-Laval, recordava Teresa Pàmies, va ser reunir un grup de les JSU.
La militant comunista era responsable de les «joventuts» en el centre d’internament. Entre les comeses de l’organització juvenil figurava elevar la moral de les persones refugiades: que ningú fos paralitzat per la nostàlgia de la terra i la família. França encara tenia un govern del Front Popular, i els camarades francesos els portaven diaris i feien d’enllaç amb les seves organitzacions. Però dins del camp de Magnac-Laval es reproduïen les lluites intestines de l’esquerra durant la guerra de 1936. El lliurament de queviures, roba i diners al col·lectiu de les JSU va ser vist en alguns casos com a foscos llaços amb el Komintern. Així les coses, les comunistes van decidir el repartiment de les vitualles entre les dones i nenes més necessitades, amb independència de les filiacions ideològiques.
«Érem tan babaues que pensàvem que l’administració del refugi i l’Alcaldia de Magnac-Laval desconeixien la nostra ideologia per haver-la ocultat en la fitxa del camp de refugiats», relata Teresa Pàmies, aquesta cèdula que els identificava com ‘réfugiés espagnols’. Les persones internades suportaven una alimentació molt deficient: pèsols que rebutjaven per la seva pèssima qualitat o criatures menors de dos anys a les qui se’ls va retirar el menjar «especial» perquè s’alimentessin com les adultes. Des del primer moment, es podien constatar les misèries de l’exili; per exemple, una nena embarassada que va avortar en condicions paoroses i una altra dona amb una nafra en el pit que no n’havia volgut dir res, per pudor i per a no quedar-se enrere en la travessia dels Pirineus. Però també eren temps de fraternitat. El grup de les JSU va revisar de què disposaven entre totes per a repartir els béns, cuidar de les malaltes, travar contacte amb familiars, germans i nuvis fugits per altres vies i a més comunicar amb la direcció de les «joventuts». A això s’agregava a una altra missió no menor, sempre present: que unes 200 dones i criatures -refugiades espanyoles- no abaixessin els braços.
Es va organitzar en el camp una escola, en la qual Teresa Pàmies va ser professora de Cultura Física. També un orfeó i un grup artístic, que a les tardes en el refectori representava peces còmiques. La cosa va anar tan bé que el director els va demanar que traslladessin l’escenificació al pati, on el veïnat de Magnac-Laval podia delectar-se amb el senzill espectacle. Els llançaven monedes. Podria pensar-se que es tractava de petits gags i exercicis de passatemps, però eren també un acte de resistència política. Així, en una de les peces parodiaven al Comitè de No-Intervenció. La refugiada Nuria interpretava al ‘premier’ britànic, Míster Chamberlain; la Teresa Pàmies al primer ministre francès, Éduard Daladier; completava el trio la Manuela, qui impostava a un Mussolini -histriònic i golut- empassant fideus. També imitaven al dirigent feixista sortint d’un bany, en la mar d’Abissínia. El públic es moria de riure davant una humorada que tenia molt a veure amb la improvisació. Va ser precisament enfilant-se a l’esquena de la Manuela com la Teresa Pàmies va aconseguir saltar el mur i escapolir-se en plena nit del camp de refugiats… Sortiria del que es considerava una presó, i podria lluitar des de l’exterior per les seves companyes internes.
En el llibre «Quan érem refugiats», l’exiliada comunista no oculta el seu punt de vista: «No em proposo fer un treball més de recopilació de dades, el meu testimoniatge només vol ser personal». Aporta moments viscuts en una època en què la Història s’accelerava i agafava un ritme de vertigen. «Segurament hi haurà gent que trobi frívol i lleuger el fet que jo guardi, d’aquells moments dramàtics per a Europa i per al món, coses tan banals com el concert de la Marlene Dietrich en la Plaça de l’Òpera de París», explica. En part se centra en aquests assumptes aparentment menors perquè el nazisme va començar amb banalitats: una camisa negra, una actitud fatxenda, una cançó al «neutral» paisatge de la pàtria, una marxa militar al ritme de l’acordió o un certamen de bellesa exclusiu per a noies rosses. L’escriptora el verbalitza amb tot el vigor que permeten les paraules: «Les pedres llançades -jugant- contra les vitrines dels comerciants jueus es van convertir en bombes sobre Guernica, Coventry i Leningrad». El 1949 va conèixer en el municipi de Lidice, a una hora de Praga, a una dona el marit i dos fills de la qual van morir afusellats en els murs de la seva casa de camp. Ella va sobreviure a l’horror nazi, i recordava «banalitats, detalls insignificants»: havia canviat les cortines de la seva casa el dia que els invasors nazis la hi van cremar.
Aquesta mirada pròxima la projecta també sobre els records de la presó parisenca de la Roquette, on la Teresa Pàmies va romandre per la seva condició de «sense papers». La van capturar amb una maleta repleta de fulls en diferents llengües estrangeres, per la qual cosa també se la va considerar una potencial espia; les autoritats franceses per argumentar-ho, s’acollien al pacte entre Hitler i Stalin. A La Roquette, presó d’espies polítics, va conèixer a Margaritte, una dona de 60 anys, socialista i radicalment atea, que amb la màquina d’escriure de l’oficina en la qual treballava des de feia 30 anys va reproduir pamflets contra la «guerra imperialista» que després repartia entre els obrers francesos i italians de l’empresa. Per a compondre la gran narrativa històrica, tal vegada tenen tant valor aquestes notes vivencials com el traç gruixut. A Espanya, després del primer d’abril de 1939, tot va tornar a la “normalitat”. Els Consells d’Administració de les empreses retornaven a les seves activitats. Oferien donatius a les cases de beneficència, pagaven anuncis en els quals se celebrava l’arribada dels «vencedors» i lliuraven a l’Estat part de l’or i les pedres precioses no requisades. «Codorniu prometia sucoses recompenses als qui ajudessin a trobar la pista de ‘les mercaderies robades pels rojos’», recorda l’escriptora comunista.
La versió en castellà de l’article va ser publicada originalment a Rebelión.
