Quan vaig descobrir el títol Testament a Praga, vaig ser conscient que la companya del secretari general del PSUC també era un personatge lliure i que apuntava formes en la literatura. Havia descobert la Teresa Pàmies. Amb el pas del temps, una extensa obra literària −al voltant d’un centenar de llibres− m’ha permès conèixer una història, una vida, una família, en resum. El seu caràcter, majoritàriament autobiogràfic, m’ha donat una idea del seu caminar per paisatges en els que l’exili juga un paper important.Quan comences a llegir qualsevol de les seves obres t’és difícil deixar la lectura d’una obra en general treballada i agradable. Permeteu-me que li dediqui una atenció especial a un llibre, no massa conegut, però que em porta records especials: Crònica de la vetlla (1975). Un dia d’aquests, caminant per Balaguer, em va sorprendre la presència de Teresa Pàmies, llibre en mà, en un balcó. Era un mural pintat en una paret del carrer Sant Domènec, cantonada Pintor Borràs.
El primer que vaig pensar era que Balaguer, el seu lloc de naixement, li retia homenatge. El segon era que una altra forma d’homenatjar-la era recordar l’obra −que he mencionat més a dalt− que ens portava a una ciutat molt polititzada, en el camí de la dictadura de Primo de Rivera a la República. I el seu final amb la Guerra Civil.
Un Balaguer en què, com recull en paraules de son pare a Testament a Praga, “…el burgesos s’ho van arrglar per fer-nos treballar a nosaltres i manar ells”. Però que la Teresa, amb una visió més ampla, puntualitza: “Si la burgesia aprofità als treballadors per a continuar manant, els treballadors aprofitaren la burgesia per a sortir de la presó, organitzar-se a la llum del dia i cridar coses que, altrament, s’havien d’engolir”.
Un Balaguer que, amb el pas del temps, mantindria uns costums inalterables. La Teresa parla de les passejades pel centre del Mercadal o el carrer d’Avall −porticada−, depenent de l’època de l’any.
“…la gent de dreta feia ostentació del seu dretisme només pel fet d’anar ben fardats, les senyoretes amb mantellina perquè venien de missa, els senyorets ensenyant periòdics clericals i, naturalment, fent colla amb el tinent de la guàrdia civil o amb el capità de la Zona. La gent d’esquerra duia un mocador o una corbata, un periòdic i fins i tot un posat que provoqués la “mala bava” dels cavernícoles. Així ens fèiem la guerra civil a Balaguer.”
Més o menys així ho vaig trobar els anys 70 del segle passat.
Afortunadament, alguns dels aspectes que la Teresa troba canviats −empitjorats− al seu retorn de l’exili, han millorat en l’actualitat. Un d’ells és el riu Segre. (Respecto la seva sintaxi, ja que els lleidatans escriurien “lo Segre”).
Comenta ella: “Encara no he dit, en aquesta crònica, que, per Balaguer, hi passa el riu Segre, més ben dit: hi passava. Entre uns i altres l’han deixat sec. Ara és amb prou feines un toll d’aigua contaminada que arrossega truites mortes, fustots podrits i escuma de pasta de paper.
Un dels qui han matat el Segre és el senyor Josep-Maria de Porcioles. Hi té una fàbrica de pasta paper pels voltants, la famosa INPACSA (Industrias del papel y la Celulosa, S.A.), de la qual és president.”
Ara la Teresa es trobaria un Segre en el què, com a Lleida, les persones omplen la riba esquerra fent esport, llegint, passejant o, simplement, reposant o fent tertúlia.
“Passejar a la vora del Segre al captard era un ritu obligat per als enamorats. La Sangenís i en Porcioles feien molt bona parella. Tots dos eren alts i benplantats. Tots dos eren joves i traspuaven salut a carretades”.
A les acaballes del text, la Teresa Pàmies exposa que ha volgut fer la crònica dels anys 29,30, 31 i 32. Que seguir-la representaria remoure molts arxius i tractar aspectes en els quals domina la sang “perquè hi hagué molta sang i encara pesa”. I acaba:
“És estrany: quan vaig a Balaguer sento una mena de por, no pas del passat, sinó de l’avenir. No ho puc esbrinar del tot, però de vegades sento que, si hagués de viure-hi, en unes hores esdevindria una velleta inútil. Enlloc del món no em pesen tant els anys.
Ah, però, abans de la guerra, quin goig que feia viure a Balaguer, ‘ciutat fresca i regalada’.”
