La situació no és banal! De Valls a Chevènement, de Rebsamen a Hollande, estem disposats a rebolcar-nos en majories entre tots els palets de la dreta més reaccionària. Com poden no veure la profunda crisi d’identitat que està afectant el Partit Socialista, sobretot perquè les seves polítiques de govern han anat en contra de les necessitats populars i nacionals? Com es poden convertir en els enemics del camp que reclamen si no per donar l’esquena a la socialdemocràcia o al socialisme?
Cap partit polític d’esquerra pot encarnar indefinidament valors contraris al que pretén defensar. La pregunta que es plantegen amb insistència els que estan cansats d’acabar el mes amb un compte bancari en descobert, els que ja no omplen els dipòsits de combustible, o els carros de la compra, és com viure millor el demà. I demanen a les forces d’esquerres i ecologistes que els escoltin, que creïn les condicions per a una vida millor lliure d’angoixes quotidianes.
Estan farts del menyspreu i l’explotació. Estan farts de bones paraules contradites per accions que s’oposen als seus interessos quan els multimilionaris s’estarrufen i els accionistes de les grans corporacions ho celebren.
Estan farts del maltractament social i democràtic amb aquestes contrareformes destructives del dret laboral, del sentiment de culpa quan els primers de la classe donant classes d’economia els suggereixen que els paguen massa, que les pensions són massa altes. Perquè en altres llocs els salaris són anivellats per la dalla del capitalisme financer.
I no volen canvis de “fins a la fi”, sinó a partir del juliol. Ho van dir amb contundència en la primera volta de les eleccions presidencials on el president sortint va obtenir només el 20% dels vots dels inscrits i només va poder ser escollit amb els vots dels votants d’esquerres que bloquejaven l’extrema dreta.
Ja no volen reviure una situació com aquesta on saben que els representants dels poders monetaris al poder i en l’actual majoria presidencial els estan enganyant. Saben que el president va afirmar estar lluitant contra l’extrema dreta quan només va atiar el foc que va cremar tota esperança. En això va anar bé una potent campanya mediàtica que va presentar a la Sra. Le Pen com una política com qualsevol altra (ja que li agraden els gats) i va valorar un histrió de Fígaro i Cnews.
Un dels reptes de la nova coalició també és fer retrocedir l’extrema dreta, que està desviant moltes de les veus dels treballadors per lligar-los al sistema que els explota. Això suposa no anar mai a la seva terra a risc de fer-la créixer.
Al contrari, la condició per recuperar-lo a llarg termini és canviar la vida dels més desfavorits entre nosaltres. La bona notícia dels darrers dies és que el debat se centra en les preocupacions d’esquerres: justícia social i ambiental, drets laborals i dels treballadors, canvi en la construcció europea, evasió fiscal i una nova distribució de la riquesa i ja no la identitat i el separatisme, caça als pobres.
Si les eleccions legislatives adquireixen aquesta importància també és perquè fraccions importants de la gent volen poder votar útil per canviar les coses. Entre els abstencionistes, hi ha qui es va manifestar contra la divisió.
L’aspiració de participar en un nou projecte també truca amb força a la porta. Les eleccions presidencials han demostrat, més que cap altre esdeveniment, que el marc institucional està al final i que cada cop és urgent passar a una nova república social, laica, democràtica, que tingui cura de l’ésser humà i de la natura.
A més, la coalició d’esquerres, progressistes i ecologistes que s’està formant s’inscriu en l’actual (dolent) marc institucional. Eleccions presidencials a dues voltes empenyent cada bàndol a escollir quins o quines és probable que arribin a la segona volta. A continuació, les eleccions legislatives suposadament donaran majoria parlamentària al president elegit per majoria de vots en dues voltes amb l’obligació de reunir el 12,5% dels electors empadronats per competir en la segona volta.
És una màquina per eliminar les forces de transformació revolucionària. Sense unitat, l’esquerra es veu cada cop reduïda o posada en minoria. L’aliança li dóna l’oportunitat de buscar la majoria parlamentària.
Fidel a la seva història, el Partit Comunista creix participant en aquest moviment. Està en el seu paper quan porta les aspiracions del món laboral i cultural.
Cada vegada que posa els interessos dels treballadors i creadors, dels joves i dels jubilats per damunt de qualsevol altra consideració, demostra que ell no existeix per a ell, sinó per als qui pateixen, dels que pateixen dolorosament el taló de ferro de l’explotació capitalista, d’aquells que volen actuar per un nou mode de producció que preservi la nostra humanitat i busqui solucions progressives a la situació actual. Demostra una vegada més que no fallarà en la seva lluita contra el perill de l’extrema dreta. Cada cop que ho ha fet, ha guanyat confiança i suport.
La naturalesa de la coalició és interessant, perquè respecta les personalitats, les identitats, les propostes de cada força que la componen alhora que té un nucli comú de canvis concrets tant esperat.
Correspon al debat públic i a les mobilitzacions populars ajudar a resoldre determinades preguntes, determinades direccions a prendre. Són aquestes diferents identitats les que poden animar els debats i permetre una major conscienciació de les classes treballadores. Els desacords només es poden superar amb la participació activa de la ciutadania en la lluita política, social, cultural i ecològica.
No hi haurà canvi sense la pressió ciutadana. Que hi ha contradiccions i tensions és evident. La distribució de circumscripcions planteja una sèrie de problemes des que La France Insoumise s’ha negat a tenir en compte la presència i l’audiència dels càrrecs electes als territoris per llançar en paracaigudes activistes des de París.
Però el més important està en l’oportunitat inesperada de veure com les forces d’esquerra i els ecologistes, les forces ciutadanes, els moviments de resistència fan conjuntament una campanya política per tenir una majoria de diputats elegits per a la nova Unió Popular Ecologista i Social i permetre un govern d’unitat popular i democràtica.
Això és possible sempre que cada curs de formació estigui totalment orientat a aquest objectiu. El camí existeix per a aquesta nova majoria d’esquerres a l’Assemblea Nacional. El president només s’elegeix amb menys d’una quarta part de l’electorat. És rebutjat. No hi ha majoria al país que accepti la seva política. Tanmateix, aconseguir la majoria per formar un govern democràtic d’unitat popular (com ja deia el programa del Partit Comunista l’any 1971) requereix una lluita política d’alt nivell i actes de mobilització conjunta.
Sobretot, no menyspreem la pressió violenta que es farà sobre els candidats, els activistes, però sobretot els votants. Tota la panòplia que clama pel proper desastre passarà per ella. Així mateix, durant la campanya es farà tot per dividir les forces de la coalició i, per tant, els electors.
La mobilització activista serà, doncs, decisiva, especialment entre aquells que tenen una necessitat vital de mesures a partir del juliol. El seu viatge al col·legi electoral serà un acte per a ells i ells, les seves famílies, els seus fills. No hi ha dubte que tota la reacció, les grans empreses i els mercats financers, els governs estrangers, les institucions internacionals i en particular les institucions europees s’uniran per donar suport al president de la República i a la majoria senatorial. Però precisament, la nova unió popular ecològica i social és la força dels números, dels que no tenen res a perdre, sinó tot a guanyar.
No hi haurà èxit sense una mobilització unida per la justícia, la llibertat i la pau.
Patrick LeHyaric és director de l’Humanité i ex eurodiputat pel PCF.
