És evident que hi ha diferents maneres d’interpretar la situació política, econòmica, financera i comercial actual. Hi ha molts països implicats en l’escenari internacional, cadascun té els seus propis interessos que sovint coincideixen amb interessos comercials divergents.
En aquest panorama geoeconòmic i geopolític es destaquen punts d’interès que estan en contínua relació entre l’evolució de la guerra econòmica, comercial i militar.
En particular, qui du a terme la guerra, sobretot en el pla militar, són els EUA, amb les seves polítiques governamentals: només cal pensar en la ingerència dels EUA en països en guerra, com Síria, el Iemen, o l’objectiu d’excloure Rússia de l’Orient Mitjà. , a les amenaces i la implementació expansionista de l’OTAN liderada pels Estats Units i la UE, forçant Rússia a la guerra.
Sovint parlem de guerres ètniques, guerres de religió, guerres frontereres… L’únic motiu de les guerres és la set de beneficis, l’apoderament de recursos naturals per les forces neocolonials i imperialistes (com va passar als segles XV i XVI), modalitats que avui es perpetuen d’una altra manera.
Què es pot llegir darrere del conflicte rus-ucraïnès? Repassem els temes principals del llibre Nel vento, come zingari felici. Riprendiamoci la vita, la terra, la luna e l’abbondanza* . En aquest sentit, torna sovint el discurs del “vent”, així com la qüestió dels gitanos. No tinguem por de dir-ho, precisament perquè tots som indígenes, en el sentit real que tots estem vinculats a la mateixa terra.
Podríem posar molts altres exemples del Sud, com el model de comerç alternatiu i ecològic, que té caracteritzacions socialistes, de Cuba, Veneçuela o la Gran Xina, amb mil milions i mig de persones i un PIB enorme, que va ser el primer a vèncer la COVID-19 mitjançant la planificació. Però què s’entén per planificació? Per exemple, decidir treure treballadors de la branca industrial i ocupar-los en la construcció d’hospitals de 2000 places en només set dies, imposant el benestar públic sobre el privat.
Si abans la dicotomia era entre Est-Oest, amb el col·lapse de l’URSS el món ha passat del bipolarisme a la unipolaritat. En una primera fase hi va haver un lideratge unipolar nord-americà amb l’aparell militar de l’OTAN; els EUA no han abandonat mai l’aparell industrial militar, la primera inversió dels EUA és en armes; per exemple, la mateixa internet que fem servir ens va arribar quan el Pentàgon ja no la feia servir, de fet aquestes són les primeres tecnologies militars que més tard ens arriben.
En un moment determinat, el lideratge unipolar, va començar a trontollar i Alemanya va voler competir amb els EUA; però mentre que els Estats Units tenen un gran pes comercial i militar i són un país importador, Alemanya és un país exportador. Per competir a nivell monetari i comercial, Alemanya esdevé així el “cap d’ariet” en la construcció de la Unió Europea. No em de cometre l’error de parlar d'”Europa”. Som molt crítics amb la Unió Europea, que és una cosa ben diferent. En realitat, la UE és una construcció monetària i econòmica que no té res a veure amb les cultures i tradicions de la Gran Europa.
Per tant, quan aquest sistema comença a trontollar a mesura que entra en competència amb el dòlar-euro, s’estableix una mena d’acord entre dos imperialismes divergents -i sovint conflictius- però que després conflueixen en un interès comú: la dominació del nord. El lideratge unipolar nord-americà es transforma en un lideratge unipolar del Nord, on el “Nord” s’entén com aquelles potències amb capitalisme avançat, alguns dels quals són de caràcter imperialista.
En aquest sentit, l’imperialisme no ha de ser entès des del punt de vista exclusivament militar. L’Imperialisme ha de ser entès com quelcom més complex: és a dir, com una fase avançada del capitalisme, en la qual es produeixen fenòmens com la centralització del capital, el paper de l’economia financera i productiva, els oligopolis, els monopolis, les fusions de grans empreses, les multinacionals, etc. Quan el capitalisme arriba a aquesta fase d’expansió, assumeix, un caràcter imperialista, incloent-hi l’armamentisme i exèrcit. De fet, hi ha països que tenen un exèrcit fort, però no són de caràcter imperialista.
Els anomenats països del nord-centre són, doncs, els països amb un capitalisme avançat, de caràcter imperialista, amb diversos pols monetaris: del dòlar, del ien japonès i de l’euro.
Des de fa uns anys, aquest nord centrisme unipolar es contraposa amb una visió multicèntrica, que va néixer originàriament d’un acrònim etiquetat com a BRICS, que no és una aliança sinó un conjunt de països, concretament el Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica. Aquests països no tenen el mateix règim polític entre ells: la Xina segueix el model de planificació socialista; Rússia està liderada per un capitalisme endarrerit i oligàrquic, encara en procés de maduració, on hi ha bosses de pobresa i riquesa infinita; Sud-àfrica i Brasil tenen altres models, aquest últim en particular tenia un model que avui retrocedeix amb la forma reaccionària de Bolsonaro.
Els BRICS constitueixen una oposició a la visió unipolar; si als BRICS afegim per exemple Cuba, Veneçuela i Vietnam amb els seus sistemes socialistes, o altres països com l’Iran, o la mateixa Turquia, ens adonem que avui hi ha diferents potències econòmiques, amb diferents models de desenvolupament ( capitalista, socialista, etc.), que, tanmateix, volen i requereixen el seu espai, en el sentit de no estar subjectes a les regles de la unipolaritat nord-cèntrica.
Per això es produeix la transició d’un bipolarisme Est-Oest a un bipolarisme Nord-Sud, on el Nord és un Nord capitalista avançat de caràcter imperialista i el Sud són els països sovint sobreexplotats, és a dir, allò que coneixem com a Tercer i Quart Món.
Segons el criteri euro-cèntric ens solem definir com a “Primer Món”; és a dir aquell que va començar la seva desastrosa aventura amb el maleït viatge de Cristòfor Colom… Ben al contrari els “primers mons” s’haurien d’identificar per la riquesa de la cultura, la democràcia, la llibertat, etc. En lloc d’això l’euro-centrisme i l’occidental-centrisme, en canvi, sovint han significat colonització i saqueig.
D’aquest contrast sorgeix un nou tauler d’escacs internacional multipolar, que es contraresta amb una guerra inter-capitalista. Crec que la guerra de cap manera s’ha d’entendre com un enfrontament entre socialisme i capitalisme; ben al contrari, la guerra té un caràcter inter-capitalista. Són formes diverses formes capitalisme expansionista que s’enfronten.
Quina és la primera raó d’aquesta condició? Persisteix un lent declivi de l’economia nord-americana, que està deixant de ser el motor de l’acumulació global. Ja no tindrà el poder econòmic que tenia, sinó que ha de suportar un mercat molt exposat en termes de deute intern i extern. EUA ja no tenen aquest poder econòmic i comercial, ni tan sols tenen el poder monetari. És a dir, el dòlar ja no és aquella moneda que durant dècades va ser la reserva internacional.
Després de la caiguda dels acords de Bretton Woods l’any 1971, els Estats Units van trencar els acords i van decidir emetre lliurement quantitats de dòlars sense relació amb l’or de la Reserva Federal i/o amb el PIB del seu país.
La pregunta que sorgeix en aquest punt és, si aquest país emet molts més diners que la riquesa que crea, com no ha de tenir una inflació tremenda? Com ho resol? Ho fa imposant a altres països una forma de dominació monetària, és a dir, mantenint dòlars i valors en dòlars, dolaritzant el mercat energètic, el del petroli. Així, el vincle entre el dòlar i el petroli determina l’escena internacional liderada pels EUA.
Des de fa uns anys, el ruble rus connecta i fa acords amb el iuan xinès. Així neixen idees de criptomonedes, ja no orientades al dòlar i al petroli sinó a l’or i altres monedes com a monedes de referència, les més importants de les quals són el ruble i el iuan. La guerra del món unipolar nord-cèntric contra Rússia – i la resposta violenta de Rússia a Ucraïna- també és una guerra que implica la Xina, donat que l’expansionisme xinès intimida altres potències. Per tant, els EUA i la UE continuen una guerra contra aquells països que encara no han cedit als seus interessos.
Tot mantenint l’esperança d’un final immediat a la guerra en curs, s’ha d’entendre que el món després d’aquesta guerra mai serà el mateix. És per això que els dos grans pols dels EUA i de la UE confirmaran la seva tàctica en els anys vinents. Els Estats Units continuaran intentant que el dòlar predomini com a moneda de reserva internacional i, per tant, intentaran sufocar Rússia, Xina, Veneçuela i Iran mitjançant sancions, bloquejos, accions indirectes, mercenaris, narcotraficants, exèrcits privats, països aliats, clients sunnites, etc. Però a més de tot això, cada cop apareix més l’escenari militar que, més enllà d’aquesta crisi, pot tenir una continuïtat en diferents punts.
Aquest factor, òbviament, obliga a recrear una taula de nous òrgans internacionals per a la negociació. L’alternativa a la negociació és la continuïtat de les polítiques expansionistes hegemòniques imperials. La resposta a aquestes dinàmiques seran les aliances tàctiques per a polítiques anti-hegemòniques. Les guerres econòmiques i financeres augmentaran, hi haurà una nova guerra freda financera i una guerra monetària. No sabem quant patirà el medi ambient; la natura ens ho farà pagar a mitjà i llarg termini.
Un exemple d’això és la decisió presa durant el període del govern de Trump pels EUA de bloquejar el funcionament de l’OMC (Organització Mundial del Comerç); l’OMC és un organisme internacional en el qual participen 165 països. Però quina és la tasca de l’OMC? És establir les regles del comerç internacional i vetllar pel seu compliment. Aquí sorgeix espontàniament una pregunta, si les normes establertes per l’OMC es veuen compromeses en absència d’un òrgan que garanteixi el compliment, aleshores la UE ha de reaccionar necessàriament davant quines han estat les posicions adoptades pels EUA; per tant, en el que semblaria un acord interimperialista entre dos imperialismes diferents, veiem, en canvi, que encara que els EUA i la UE semblen aliats tenen interessos divergents. Al mateix temps, la situació per a la Unió Europea no és pas tranquil·la: els EUA imposen proteccionisme i aranzels a les mercaderies sense passar per l’OMC i els governs s’enfronten a situacions difícils.
Pensem, per exemple, en Rússia, que experimenta una profunda renovació de les forces internes, no només militars. Rússia està reorganitzant la seva estructura productiva, perquè és un capitalisme endarrerit que no pot competir ni amb capitalismes tecnològicament avançats com els del Nord. Així doncs, aquesta renovació de les forces productives dins de Rússia és la causa d’una economia amb problemes en transició.
Però, quin és el joc al tauler d’escacs internacional i quins són els “jugadors” més poderosos? EUA, Xina, Rússia i Iran; la UE també té el seu paper, però és un conjunt d’estats que encara no han pres la forma dels “Estats Units d’Europa” i hi ha interessos divergents fins i tot dins d’aquests.
Per això, malgrat les dificultats, Moscou s’insereix en els buits de poder que han deixat els EUA. Encara més, la Xina s’insereix en aquests buits de poder, intentant recuperar una influència que semblava perduda, tal com semblava perduda per Rússia, després de la caiguda del mur de Berlín i la URSS.
El nou eix anti-occidental podria estar representat per Moscou, Pequín i Teheran, que coincideixen amb una voluntat molt concreta d’oposició a l’uni-polarisme nord-americà, i en un sentit ampli d’allò que hem anomenat el “Nord”.
Es poden trobar grans similituds amb les aliances sorgides a finals del segle XIX i principis del XX, però amb una forta diferència: el tauler d’escacs ja no és l’europeu, caracteritzat per les potències colonials, sinó que el món té dues superpotències hegemòniques envoltades de potències i regions emergents.
Per exemple, ningú parla de la constitució del nou pol imperialista dels països àrabs; d’on sorgeix la idea de presentar-se com una alternativa absoluta: l’Aràbia Saudita. Hi ha, doncs, un pol constituent àrab que també pot prendre connotacions imperials.
L’harmonia, encara que amb diferents supòsits polítics, entre la Xina, Rússia, Iran, Veneçuela, Cuba, Vietnam, es pot estendre no només al problema de com intercanviar petroli o matèries primeres, sinó també a la cooperació política en el pla comercial, la qual cosa augmenta la importància d’aquestes noves aliances.
Per això, si encara no tenim una idea de comerç just, solidari, cooperatiu, alternatiu, tot conflicte regional pot desenvolupar-se a gran escala, o avui els conflictes regionals poden adquirir una connotació global; per exemple, el conflicte Rússia-Ucraïna semblava relativament petit, però ha pres un caràcter internacional.
Aquestes qüestions que estem travessant tenen a veure amb les propostes d’un model alternatiu, ja que ens trobem davant d’un model de desenvolupament tan desigual que va a aprofundir en els processos de dominació social i econòmica. En aquest sentit, un nou ordre multipolar per a l’autodeterminació dels pobles és molt necessari, útil, indispensable i possible.
L’anàlisi ha de conduir a un marc de geopolítica, geoeconomia i geocomercial que tingui en compte un marc analític complex que inclogui nous enfocaments teòrics i metodològics. De fet, quan parlem del que pot semblar el comerç just, en realitat és el concepte que els països andins i els països de l’ALBA porten endavant de complementarietat; o quan diem construir un ALBA euro-afromediterrani amb la creació d’una moneda de compte virtual com SUCRE Mediterrani a partir del concepte de complementarietat del comerç, vol dir que aquesta relació de complementarietat es pot establir de manera que l’agricultura, els productes naturals ha de seguir el temps de la natura, i la complementarietat esdevé productiva, distributiva i comercial, això vol dir que hi ha més pau, més equilibri ambiental i més cooperació.
No és cert que un altre món no sigui possible, ben al contrari un altre món és possible perquè és necessari.
El comerç no es pot basar en la concentració i centralització del capital; de la mateixa manera que els centres comercials s’han menjat el teixit dels petits comerciants de barri, ara Amazon es menjarà els grans centres perquè portarà la mercaderia a casa a preus més baixos. En aquesta cadena de valor, l’explotació també persisteix perquè es troba en lliuraments i feines mal pagades. Amazon actua com a primer proveïdor que no ha de pagar la intermediació del centre comercial, i, per tant, es pot permetre preus més baixos. Aquesta lògica de centralització del “peix gran que es menja el peix petit”, si no es creen alternatives senzilles i realitzables, no s’acabarà mai.
El model alternatiu pot esdevenir un model de relacions comercials que són relacions productives, socials i humanes. L’economia ha de ser antropològica, i ha de tenir al centre l’home i no el benefici. Cal crear ciències socials on l’home i la natura estiguin en el centre. Tal com ha fet la Constitució de Bolívia sota la direcció d’Evo Morales, on la Mare Terra és central, perquè l’home mateix forma part de Pacha Mama.
O ajuntem aquest horitzó o no ens en sortirem.
Traducció al català de l’article publicat a Contrapiano, a càrrec de Joan Tafalla.
Luciano Vasapollo i Rita Martufi són economistes, membres de CESTES-Proteo i de la Rete dei Comunisti.
* Luciano Vasapollo i Lorenzo Giustolisi, Nel vento, come zingari felici. Riprendiamoci la vita, la terra, la luna e l’abbondanza, Roma, CESTES/Edizioni Efesto, 2022.
