La República Moldava de Pridnestrovie, o altrament coneguda com a Transnístria, ha tingut en els darrers anys dos moments estel·lars d’aparició mediàtica. La primera, i probablement la més notòria, fou quan a finals de l’any passat l’equip de la capital, el Sheriff de Tiraspol, guanyà contra tot pronòstic al Real Madrid a la Champions. La segona ha sigut aquesta setmana, on en el marc de la guerra d’Ucraïna, s’han produït diversos atacs a Transnístria a edificis governamentals, estacions de radiotelevisió, així com atacs en dipòsits d’armaments.
Però, què és la República Moldava de Pridnestrovie? I quina implicació pot tenir en la guerra d’Ucraïna? Intentarem explicar aquestes incògnites per als menys avesats a aquestes temàtiques.
Transnístria es troba separada del conjunt de Moldàvia pel riu Dniéper – d’aquí el seu nom – i comparteix frontera amb Moldàvia i Ucraïna. Si mirem un mapamundi, el més probable és que serem incapaços de trobar aquest país, i no només perquè ens és difícil de localitzar el riu Dniéper a Europa, sinó perquè directament ni sortiran dibuixades les seves fronteres.
Això es deu al fet que la República Moldava de Pridnestrovie és un estat de facto per no de iure. I això, exactament, què vol dir?
Les característiques que defineixen un estat són diverses: unes fronteres definides, el control de la sobirania, en alguns casos és el fet tenir exèrcit propi o moneda… Però també és molt important el reconeixement per part d’altres estats. En el cas de Transnístria té totes les primeres condicions, però no la segona. La República Moldava de Pridnestrovie només està reconeguda per Abkhàzia, Ossètia del Sud i el Nagorno-Karabakh, països que, per cert, tampoc són reconeguts per altres estats. És per això que es defineix que Transnístria a efectes pràctics és un estat, tot i que legalment no ho sigui.
Per trobar els orígens d’aquesta petita república ens hem de remuntar a abans de la creació de l’URSS. Cal que tinguem en compte que l’actual territori de Transnístria i el riu Dniéper foren un territori de frontera entre l’Imperi Rus i l’Imperi Otomà, i el territori estigué en disputa a principis del segle XX entre Ucraïna, Romania i Bessaràbia. No és fins a l’any 1924 que queda definitivament incorporat en la República Socialista Soviètica de Moldàvia, i aquesta dins l’URSS.
En resum, un territori de frontera culturalment divers que ha estat històricament habitat per russos, ucraïnesos, moldaus, romanesos i búlgars, una característica que comparteix amb Moldàvia, així com amb gran part dels territoris de l’extinta Unió Soviètica.
Durant el període soviètic, la regió de Transnístria es convertí en una de les zones més fortament industrialitzades de tota l’URSS, mentre que, per contra, l’economia de la resta de Moldàvia es mantingué fortament agrària. També fou el lloc on es destinà la 14a Guàrdia Armada de l’Exèrcit Roig. Aquests dos elements són molt importants per entendre com es desenvoluparà el conflicte després.
Amb l’arribada de la perestroika, comença a créixer un nacionalisme moldau molt procliu a accentuar les semblances culturals i lingüístiques existents amb Romania i que apostava perquè Moldàvia s’integrés en la República de Romania. Aquest tipus de nacionalisme, si bé era fort a gran part de Moldàvia, era més minoritari a les regions de Gagaúsia (de majoria gagaúsa) i sobretot a Transnístria. Això es deu a una major diversitat ètnica en aquesta, així com d’una major proporció de població russa, cosa que afavorí un sentiment d’identitat soviètica molt més forta que a la resta de Moldàvia, també molt refractària a una possible unió amb Romania.
Així arribem als anys 89, 90 i 91, anys de caos en què es descompon tant el bloc socialista com la mateixa Unió Soviètica. En aquest moment sembla clarament inevitable que es produirà la independència de Moldàvia, i que aquesta irremeiablement conduirà a la integració dins de Romania. En aquest moment es constitueixen les Repúbliques de Gagaúsia i de Pridnestrovie, en un primer moment com a parts integrants de la Unió Soviètica i, amb la independència de Moldàvia l’any 1991, com a repúbliques independents de facto. Moldàvia intentarà sotmetre per la força a les dues repúbliques rebels, esclatant així la primera de les diferents guerres que succeiran la caiguda de l’URSS. Moldàvia al·legà defensar la seva integritat territorial, mentre que Transnístria al·legà que històricament no havia format mai part de Moldàvia. La guerra durarà dos anys i se saldarà amb un total de 2.000 morts i la derrota de Moldàvia.
Aquesta derrota es pot explicar per la presència de les tropes de l’Exèrcit Roig que es posen al costat dels independentistes, així com el suport rus cap a les repúbliques rebels. L’any 1994, Gagaúsia es reintegrarà a Moldàvia amb un estatut d’autonomia, però el conflicte a Pridnestrovie es mantindrà congelat fins avui en dia.
Com es manté llavors durant aquests anys aquesta petita república d’uns 300.000 habitants i 4.000 km²?
La primera és que manté la infraestructura industrial heretada de la Unió Soviètica.
La segona és que Ucraïna, amb qui comparteix, el 50% de les seves fronteres, era un estat amb qui hi mantenia bones relacions, la qual cosa li permetia trencar el seu aïllament. Tot fins al cop d’estat de l’Euromaidan de 2014.
La tercera ha sigut el canvi d’estratègia per part de Moldàvia: ja amb la pèrdua de la guerra i la reintegració al país de la República de Gagaúsia l’any 1994, Moldàvia ha abandonat les seves aspiracions d’integrar-se dins de Romania. També el fet que entre 2001 i 2009 els comunistes moldaus arribessin al govern, afavorí el manteniment d’unes relacions més cordials entre els dos estats i l’exploració de resolucions pacífiques del conflicte, tot i que no van arribar a prosperar.
La quarta, i la més important probablement, ha sigut que la República Moldava de Pridnestrovie, s’ha convertit en un estat completament dependent de Rússia. La presència militar de la 14a Guàrdia Armada en el seu sòl ha sigut el garant de la seva independència a la vegada que la seva subordinació a Rússia. Subordinació no només en l’àmbit militar, sinó també en l’econòmic, agreujant aquesta dependència a partir de l’Euromaidan i l’empitjorament de relacions amb Ucraïna.
La República Moldava de Priednestrovie en aquests anys s’ha caracteritzat per generar una construcció nacional soviètica. Es manté i s’actualitza tota l’estètica soviètica a nivell de carrers, d’estàtues, noms, etc
A la vegada, el procés de privatitzacions i desmantellament de l’estat socialista fou menys agressiu que a la resta de l’URSS, en una línia molt semblant al que va passar a Bielorússia.
Tot i això, no ens hem de deixar enganyar per la forta presència d’estàtues de Lenin al país. Transnístria no es tracta pas de cap estat socialista: la propietat dels mitjans de producció es troba en mans privades i, sense anar més lluny, el Secretari General del Partit Comunista de Pridnestrovie es troba empresonat des de 2018.
En la història recent, cal que tinguem en compte el cop d’estat de l’Euromaidan de 2014, el qual tingué també un impacte a Pridnestrovie. Amb la confrontació d’Ucraïna contra Rússia, també significà un deteriorament de les relacions amb Transnístria, la qual es tornà encara més aïllada i dependent de Rússia.
Això ha generat en el país un augment de la russofília, creixent cada cop més les postures que demanen l’annexió del país a Rússia. El precedent de Crimea ha contribuït també a què la possibilitat de dur a terme aquesta empresa és factible.
Transnístria en la Guerra d’Ucraïna
El conflicte de Transnístria, tot i quedar latent durant totes aquestes dècades, ha quedat absolutament congelat fins avui en dia. Així, des de l’any 1992 no s’han produït escaramusses significatives ni amenaces de tornar a un conflicte armat entre les repúbliques de les dues bandes del riu Dniéper.
Aquesta situació contrasta fortament amb altres casos semblants com Ossètia del Sud i el Nagorno-Karabakh, amb situacions de pau i guerra de manera intermitent. O directament amb les repúbliques populars de Donetsk i Lugansk, on els acords de pau mai es van complir.
Però en aquesta darrera setmana, i en el marc de la Guerra d’Ucraïna, s’han produït diversos atacs en territori de Transnístria: explosions contra edificis governamentals, atacs contra la radiotelevisió, assalts a magatzems d’armes, un atac contra un aeròdrom proper a Tiraspol, la capital, i un frustrat atac amb drons contra estudis de ràdio i televisió. És difícil poder esclarir el que realment ha passat, ja que només es pot contrastar propaganda occidental-ucraïnesa vs. propaganda russa, però intentarem posar una mica de llum.
Hi ha una primera versió, i és que Ucraïna necessitaria escalar el conflicte, arrossegar altres actors i mundialitzar la guerra, car seria l’única manera de poder combatre la invasió russa. Si s’arrossega a Transnístria i a Moldàvia al conflicte, implicaria, a la vegada, arrossegar a Romania. Com hem dit, Romania exerceix una forta influència sobre Moldàvia, fins i tot fomentant i participant en canvis de règim en el país, per la qual cosa seria fàcil preveure que sortiria a defensar el seu “germà petit” moldau. Més important encara, Romania és un país tant de la Unió Europea com de l’OTAN, aliança capaç de plantar-li cara i vèncer a l’exèrcit rus. Un atac ucraïnès a Transnístria seria una situació molt difícil per a Moldàvia, ja que, tot i estar en l’òrbita occidental i simpatitzar amb la causa ucraïnesa, al final suposaria de iure, un atac d’un altre estat en el seu territori. Que per molt que no el controli, alguna reacció hauria de tenir. El govern de Transnístria assegura que les investigacions porten totes a què l’autoria d’aquests atacs provenen d’Ucraïna. De fet, asseguren que les mines utilitzades en l’aeròdrom de Tiraspol són de 60 mm, extensament utilitzades per l’OTAN.
Per altra banda, des d’Ucraïna i Occident primer s’assegurava que els atacs eren contra les emissores de radiotelevisió que emetien propaganda russa, però amb posterioritat asseguraren que es tractaria d’atacs de falsa bandera perpetrats per forces russes. Els atacs de falsa bandera són atacs fets contra un mateix, per tal de buscar una reacció de l’opinió pública a una causus belli que generi una excusa per tal d’entrar en un conflicte. S’estaria buscant, així, que Transnístria entrés en la guerra. Cal recordar que Tiraspol està tan sols a 100 km d’Odessa, amb el que es podria dur a terme un atac des de Transnístria a l’oest i Crimea i el Donbass a l’est, per tal de conquerir Odessa i tota la costa ucraïnesa del Mar Negre.
També des del Ministeri d’Interior de Moldàvia s’assegura que les granades utilitzades en els atacs a Pridnestrovie només són emprades pels exèrcits rus i de Gabon, amb la qual cosa tenim, doncs, dues afirmacions completament contraposades sobre l’origen de les armes usades en els atacs.
Finalment, la postura del govern moldau ha sigut la més moderada. Si bé el partit al govern actualment a Moldàvia és de tall atlantista, i ha sol·licitat la seva entrada a la Unió Europea coincidint amb la sol·licitud ucraïnesa, ha descartat per complet entrar a l’OTAN. Respecte als atacs, han assegurat que la resolució del conflicte a Transnístria s’ha de resoldre per vies pacífiques, i han afirmat descartar totalment qualsevol operació militar.
Quina versió té raó? Doncs és plausible que les dues a la vegada siguin veritat i siguin mentida també. Tant Ucraïna com Rússia poden treure profit d’involucrar aquest petit estat en el conflicte, el que ens porta a una situació molt perillosa i que fàcilment pugui escalar. Són moments difícils per atrevir-se a fer previsions, però en el darrer mes les pitjors previsions s’han fet realitat i estem davant d’un món molt inestable. Esperem que la xacra de la guerra no continuï escampant-se per Europa, pel bé de moldaus, transnistrians, ucraïnesos, russos i per a nosaltres també.
