Dimarts va ser el dia de l’orgull LGTBI+, una jornada de lluita i reivindicació molt necessària en un moment on l’avenç en els drets i la visualització del col·lectiu està generant reaccions agressives per parts de múltiples sectors conservadors. Mentre les agressions LGTBI+-fòbiques estan a l’ordre del dia, com és el cas de l’atemptat homofòbic del cap de setmana passat a Oslo, hi ha guardians de la moral que s’escandalitzen perquè a la pel·lícula d’animació Lightyear dues dones es besen els llavis durant uns segons.
Per altra banda, veiem com una gran productora com és Disney visualitza la realitat LGTBI+, fet indicatiu que algunes parts del sistema es troben còmodes amb reivindicacions com aquesta i poden assimilar-les per fer-ne negoci. Tanmateix, considerar les reivindicacions LGTBI+ com quelcom sistèmic o aliè a la classe treballadora és fruit d’una anàlisi encotillada, allunyada de la realitat de la nostra gent, i tenyida de principis contrarevolucionaris o d’un fals “comunisme” profundament conservador. És el mateix fals “comunisme” incapaç d’entendre el fet nacional. En aquest context, tots els avenços aconseguits pel col·lectiu LGTBI+ són elements a defensar, com és el cas de la Llei Trans. Des de posicionaments marxistes i feministes, estem convençuts que les conquestes de les persones trans són drets que guanyem, que no resten sinó que sumen, que responen a una realitat de discriminació i desigualtat greu.
Les qüestions que afecten la classe treballadora són múltiples i estan relacionades entre elles. Des de les qüestions relacionades amb l’orientació sexual i el gènere o el dret de les dones al propi cos -la sentència del Tribunal Suprem estatunidenc anul·lant l’avortament com a dret és una mostra més de l’onada reaccionària-. Passant pels preus dels productes bàsics en un moment de forta pujada dels preus dels aliments, de l’habitatge, del combustible o de l’electricitat -davant de la qual el Gobierno només respon amb reduccions d’impostos a l’energia elèctrica o amb bonificacions a la gasolina, fent recaure la contenció dels preus sobre les arques públiques-. Passant també per la raça i la política migratòria, que a més del racisme estructural que ens tenen acostumant, cal sumar-li la gravíssima actuació del Marroc, que vam veure fa una setmana, assassinant a una quarantena de persones i provocant desenes de ferits a la frontera de Melilla, tot negant-los l’auxili sanitari; una actuació que va rebre el suport entusiasta del Gobierno i de la Unió Europea, ja que el Marroc complia els compromisos adquirits a canvi que Espanya traís al poble sahrauí.
Evidentment, la situació de la classe treballadora està marcada per la qüestió laboral i econòmica d’una manera molt important, malgrat no ser l’únic conflicte que la defineix. Si ens hi fixem, però, en determinats sectors laborals s’entrecreuen amb especial rellevància diferents clivelles, com és el cas dels sectors fortament feminitzats. Per exemple, les treballadores de la llar pateixen greus discriminacions laborals, ja que fins fa uns dies no s’havia ratificat el conveni 189 de l’OIT, el primer pas per posar fi a la seva discriminació laboral. Fins ara aquestes treballadores es trobaven en un sistema especial dins del règim general de la seguretat social que les discriminava, tot mantenint l’acomiadament per desistiment que a la pràctica era un acomiadament lliure, i les deixava sense de la prestació d’atur. També trobem el cas de les treballadores de la neteja en l’àmbit sanitari que, al cap de molt temps, s’ha aprovat la paga extra per part de la Generalitat relacionada amb la pandèmia, després de llargs mesos de reivindicació sindical -tot i que el Govern de la Generalitat ho ha fet d’esquena als sindicats i sense informar de quant, com i quan es cobrarà; tot indica que en vol treure rendiment clientelar-.
Les reivindicacions i lluites de la classe treballadora continuen a l’alça, darrerament hem vist com els i les treballadores del metall a Cantàbria feien 19 dies de vaga per recuperar poder adquisitiu, assolint finalment un acord. També hem vist les mobilitzacions del sector de la indústria en una multitudinària manifestació a Madrid. La vaga a Correus, la de la plantilla de Ryanair o la primera vaga de la història del personal del sector de consultories tecnològiques ens demostren com la conflictivitat laboral està ben present. No ens cal anar gaire lluny, en el nostre entorn més directe trobem més exemples, com són les vagues i mobilitzacions del personal de neteja viària de Vilanova i la Geltrú, del d’Aguas Danone (Font Vella) a Sant Hilari Sacalm, de BASF a Tarragona o de les bugaderies industrials. A més, en aquestes setmanes prenen més rellevància que mai les reivindicacions dels treballadors del lleure educatiu, davant de condicions d’explotació generalitzades en el sector.
A banda, veiem com el règim del 78 es recupera plenament de la crisi del passat cicle polític. Les eleccions a Andalusia són la posada en escena del nou acte, a falta de conèixer dades fiables, sembla que es visualitza una important abstenció de l’electorat d’esquerres i una dreta fortament mobilitzada. El bloc de la dreta està musculat i a l’ofensiva en mig de l’onada reaccionària, malgrat que no es troba un traspàs rellevant de vots des de l’esquerra cap a aquest bloc, el PP capitalitza l’onada conservadora i devora el projecte de Ciutadans -un cop aquest ja ha fet el servei al règim- i fixa el sostre de Vox, que recull el vot d’extremadreta que fins fa uns anys optava el PP.
De totes maneres és important analitzar amb una perspectiva més àmplia, fugir de les anàlisis a petita escala. En l’actual context l’imperi es troba en recés, un imperi en el qual s’enquadra Espanya i la UE de manera totalment acrítica (aquests dies veiem com l’OTAN celebra la seva cimera a Madrid amb l’entusiasme del Gobierno). La Unió Europea és l’aliat més fidel del bloc imperialista atlàntic, els seus posicionaments bel·licistes en la guerra d’Ucraïna ho fan evident. Una Europa construïda sobre el passat colonial, enriquida sobre el patiment dels pobles del món, amb un saqueig sistemàtic. S’ha de fugir de l’eurocentrisme per comprendre la dinàmica internacional. L’àmbit d’influència de l’imperi es redueix, apel·la a un percentatge cada cop més petit de la població mundial, malgrat que el marc polític en què ens trobem no ens ho sembli, la gran majoria de la població mundial es troba fora de l’aliança entorn del poder econòmic i polític dels Estats Units i els seus instruments.
La sortida de l’Afganistan, és un exemple clar de la pèrdua d’influència d’EUA. Però també ho són les múltiples victòries populars a Amèrica Llatina. El cap de setmana passat, en Gustavo Petro, encapçalant el Pacto Histórico, va guanyar la segona volta de les eleccions presidencials colombianes; no és només una nova victòria a Amèrica Llatina, és realment un canvi històric inimaginable a Colòmbia durant dècades. El de Petro és un nou episodi del canvi de cicle a Amèrica Llatina cap a l’esquerra, potser amb un caràcter no marcadament socialista com el cicle bolivarià, però segur que serà de gran abast, tant per a la situació de les classes treballadores, camperoles i populars com per a les relacions dins del continent i fora d’aquest.
En el marc de l’Europa fortalesa, l’esquerra francesa ha aconseguit avançar posicions de forma coordinada. El front democràtic i social teixit entorn de Mélenchon, dels comunistes i dels ecologistes s’ha situat com a segona força al parlament francès. Amb el naixement de NUPES (Nouvelle Union populaire écologiste et sociale) després que en les eleccions presidencials, on la divisió de l’esquerra va evitar poder disputar-li la segona volta a Macron, i amb un PS completament desballestat i en una crisi terminal, pràcticament tota l’esquerra francesa ha estat capaç de posar-se d’acord, sota el lideratge de Jean-Luc Mélenchon. Per la banda de l’extrema dreta, Rassemblement National de Marine Le Pen no obté els resultats esperats, i es desinfla després de disputar les eleccions presidencials amb molta força. El cas francès, podria servir per apuntar algunes claus que ajudin a interpretar els escenaris català i espanyol.
