El passat divendres 10 de juny es va fer a Lleida l’acte de comiat de l’Àlex Sàrraga. Conegut advocat dedicat a la defensa de la classe obrera, tant en la Magistratura del Treball com en el T.O.P. En la lluita antifranquista va destacar per la seva dedicació als represaliats, sent un model de personatge solidari. La seva casa estava oberta −i aquí no podem oblidar a la seva companya, Carmen− per la qual cosa no és d’estranyar que el Pere Ardiaca i la seva companya Paquita hi visquessin llarg temps en ella. O la parella de refugiats xilens, fugits de la dictadura pinochetista, que acabarien sent advocats de CCOO.
El seu despatx era lloc habitual de reunions de treballadors, entre les quals destaca la fundació del sindicat de CCOO de la San Miguel.
Militant del PSUC, des de l’any 1969, va negociar constantment amb les autoritats franquistes per l’organització d’actes públics o concerts de músics censurats (Labordeta i Raimon entre ells).
Va formar part del primer Comitè Central del PCC i darrerament, sense abandonar la seva ideologia i des de posicions properes al sobiranisme, va mantenir la seva solidaritat amb totes les causes populars. Activitat que va mantenir inclús quan la seva condició física el va obligar a moure’s en una cadira de rodes.
El seu acte de comiat va quedar emmarcat per la música de l’Ovidi Montllor (La samarreta), Paco Ibáñez (A galopar) i La Internacional.
Amic, company, que la terra et sigui lleu!
