La política de l’amor és una de les idees-força de Gustavo Petro. El soc perquè som és el contingut i el nom del moviment polític de Francia Márquez Mina. La confluència d’aquests dos pensaments és una de les particularitats més importants d’aquesta fórmula presidencial triada pels colombians per a presidir el seu primer govern popular.
En la indescriptible realitat garciamarquiana de les últimes set dècades d’aquest país, en les desmesures de la seva corrupció i descomposició, en la deriva que van prendre les múltiples violències i les economies il·lícites, en aquests pantans de l’odi i violència a les quals arribem i, en les condicions adverses en què va discórrer la campanya electoral, percebo que aquesta confluència d’aquests dos pensaments va jugar un paper important en el seu triomf polític.
Per a molts dels seus seguidors o simpatitzants, el dubte no era si es podien guanyar les eleccions, sinó, si les elits els reconeixerien la legitimitat del seu triomf i els deixarien arribar al govern. Perquè va ser una batalla amb tota l’oligarquia i l’establishment, amb els poders de l’Estat, dels diners i les seves agències polítiques; perquè el President, el comandant general de les Forces Armades, els caps dels organismes de control de l’Estat van intervenir en contra seva i perquè els dos van rebre amenaces de mort. Va haver-hi un atur armat dels paramilitars en quantitats de municipis i departaments. Va haver-hi detencions injustificades de joves que van sortir a les protestes de l’última aturada nacional. Es temia el frau en el recompte dels vots. Es temia un cop d’estat. Es temia un magnicidi.
En aquest clima polític i moral, la política de l’amor i el soc perquè som van generar sentiments i energies que van contribuir a mantenir l’esperança, van obrir portes, van tendir ponts d’atracció. Per a milions d’exclosos durant tota la història, per a les víctimes del conflicte armat, del racisme, de la colonialitat del poder, potser intuïtivament, sense plena consciència d’això, aquestes idees van exercir alguna seducció. Per a molts que no compartien les propostes del Pacte Històric, però tampoc acceptaven la continuïtat cap a l’abisme, aquestes paraules-forces potser van contribuir baixar una mica l’odi i les prevencions.
Per a alguns, pot ser que aquestes dues expressions no tinguin importància, no impliquin major cosa, siguin a penes una consigna més com tantes altres, un adorn al discurs sense un significat especial. Però intentem reflexionar sobre unes preguntes.
En un país amb tants discursos d’odi, massacres i assassinats permanents de líders socials, ambientals i lluitadors per la pau no juga un paper important la invitació a l’amor?
En un país on la dreta i l’esquerra a penes es comença a reconciliar no són necessàries megatoneladas d’amorositat, de polítiques del cor, de soc perquè som?
En un país ple de racisme, classisme, colonialitat i exclusions no són indispensables grans dosis d’amor per a superar-los? No és necessari recordar-nos a cada moment que soc perquè som?
Aquí, on l’Estat té unes herències, uns costums, unes inèrcies i uns aparells hiper-armats que no reconeixen els drets de l’altre, l’altra, ni de la natura; aquí en una societat que es diu cristiana, que adora a Jesús, que ora tots els dies és trivial inventar una política de l’amor?
Podem ser potència de la vida sense estimar la vida? Podem mitigar i adaptar-nos al reescalfament del planeta sense desplegar l’amor a la Mare Terra? Podem fer les paus amb la insurrecció que queda i amb la contrainsurgència que roman sense acudir al diàleg i a la fraternitat que són expressions de l’estimar?
L’emoció d’estimar, que és el reconeixement i l’acceptació de l’altre com a legítim en la nostra convivència és una cosa que atreu, que desarma els esperits, crea simpatia, deslliga sinèrgies. El “soc perquè som” és convidar al “soc perquè tu ets”, al nosaltres, en estar junts, la reciprocitat, el construir entre tots. És viure en la cooperació, en un paradigma relacional i no en la competència despietada i salvatge del capitalisme especulatiu i rendista. És revertir la negació de l’altre, l’altra. És la síntesi de la cosmovisió del viure saborós. És recuperar la comunitat. Recuperar les cultures, les cosmovisions, els pobles originaris i negres que continuen sent negats des de la colònia i fins avui en la república.
Si aquesta confluència de la política de l’amor i el soc perquè som es constitueix en un corrent que s’aferma en els membres del Pacte Històric i en els moviments socials, si ella guanya terreny en la cultura política del país, si ella il·lumina fins on sigui possible la resolució de les tremendes dificultats que afrontarà aquest govern, si ella és tinguda en compte i equilibra en alguna mesura el pragmatisme que requereix qualsevol governabilitat, aquest govern marcarà una diferència qualitativa amb tots els altres governs del món tant de dreta com d’esquerra.
