La política està feta de titulars. Fa unes setmanes el Departament d’Educació de la Generalitat anunciava a bombo i platerets la “gratuïtat de P-2 per a tots els infants de Catalunya i un major finançament als Ajuntaments a partir del curs 2022-2023 ”. I darrere d’un titular sempre hi ha un matís i també un problema estructural amagat.
El matís està en el fet que es parla de gratuïtat quan en realitat es refereix a l’escolarització, en tant que les famílies continuaran pagant la part de la quota d’alimentació (que pot arribar a ser un 25 % del total del rebut).
La notícia, però ha estat ben celebrada i rebuda tant per famílies com per les administracions locals, que fa anys que aporten els diners que la Generalitat no ha posat. Perquè el problema és estructural i rau en el fet que la Generalitat, malgrat que l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i la Llei d’Educació li donen competència exclusiva, no ha cregut mai en el primer cicle d’educació infantil. No ha assumit les competències i el finançament suficient per garantir una educació pública i de qualitat pels infants de 0 a 3 anys. Davant aquesta realitat, han estat els Ajuntaments, els professionals i les famílies què han assumit la deixadesa dels successius governs.
A Catalunya hi ha 926 escoles bressol públiques municipals (103 a la ciutat de Barcelona), 42 llars d’infants de la Generalitat i 718 escoles bressol privades (que també es beneficiaran ara de l’aportació econòmica per l’escolaritat de P-2). Aquesta dada posa de manifest la importància que la Generalitat a donat a l’educació infantil.
Amb el govern dels millors (CiU) al Palau de la Generalitat i Unió Democràtica comandant l’educació a la Diputació de Barcelona i a l’Ajuntament (Gerard Ardanuy, d’infaust record), es deixà d’aportar els recursos econòmics compromesos a les escoles municipals (a Barcelona es va generar un deute amb l’Ajuntament de 41,8 milions d’euros). En el cas de Barcelona, a més a més s’obre la porta a l’externalització (privatització) dels centres i no es construeix cap escola bressol en tot un mandat.
A banda del finançament, l’educació infantil té altres problemes greus, començant per la inexistència d’una oferta pública universal suficient (Barcelona és el cas més paradigmàtic, on uns 3.000 infants es quedaran sense plaça el curs vinent) i la manca d’una planificació i espais per ampliar la xarxa d’escoles bressol. Tenim unes ràtios excessives, molt per sobre de la recomanada per la Unió Europea, que ens dificulta donar als petits una atenció individualitzada i de qualitat. En definitiva, ens trobem que no hi ha una política educativa inclusiva real amb recursos i professionals suficients. I, en relació al P-2, seria adient que a banda del finançament la Generalitat impulses mesures administratives i pedagògiques per donar continuïtat i unitat als dos cicles d’educació infantil.
