Mariangela Paone, a un llarg article publicat a elDiario.es escriu: “Un fantasma sobrevola des de fa anys sobre els processos electorals a les anomenades ‘democràcies madures’. I no, no és –o millor dit, no només– l’auge de l’extrema dreta. És l’abstenció, aquesta decisió lliure dels votants de no acudir a celebrar el ritu de les urnes de no contribuir amb el seu vot a definir el govern del seu país, de la seva regió o del seu poble. A les eleccions legislatives a França del passat diumenge, unes eleccions importants pels equilibris polítics del país, el primer partit ha estat el de l’abstenció, que ha arribat quasi al 54%. Dit d’una altra manera, menys de la meitat dels electors ha votat” [1].
Només la lectura de l’inici del seu article ‘La lliçó de França: i si el perill per les democràcies fos l’abstenció?’ se m’han encès tots els llums d’alerta –i no parlo de sirenes per no fer-ho més melodramàtic–. He acudit ràpidament al mestre Saramago a consultar Ensayo sobre la lucidez, ara que la memòria encara em respecta. Allà, com ja és habitual, trobo a la primera pàgina en blanc l’anotació de les pàgines necessàries en cas de consulta. Vaig a la pàgina 31 (Alfaguara, 2004): “Passava de la mitjanit quan l’escrutini va acabar. Els vots vàlids no arribaven al vint-i-cinc per cent, distribuïts entre el partit de la dreta, tretze per cent, partit del mig, nou per cent, i partit de l’esquerra, dos i mig per cent. Poquíssims els vots nuls, poquíssimes les abstencions. Tots els altres, més del setanta per cent de la totalitat, estaven en blanc.
El desconcert, l’estupefacció, però també la burla i el sarcasme, van escombrar el país d’una punta a l’altra. Els municipis de la província, on les eleccions van transcórrer sense accidents ni ensurts, llevat d’algun que altre lleuger retard ocasionat pel mal temps, i els quals resultats no variaven dels de sempre, tants votants certs, tants abstencionistes empedreïts, nuls i blancs sense significat especial, aquests municipis, als que el triomfalisme centralista havia humiliat quan es va vanar davant el país com exemple del més nítid civisme electoral, podien ara tornar la bufetada al que donà primer i riure de la ximple presumpció d’uns quants senyors que creuen que porten el rei a la panxa només perquè la casualitat els va fer viure a la capital”.
Ah, caram! És que aquest vot en blanc de la capital té una lectura molt diferent. No és la simple abstenció perquè fa dia de platja i, ja se sap, que més dona qui mani. Al final tots ho fan igual. Aquí hi ha una actitud conscient de voler participar, però… si totes les cares són la mateixa!
Què passa si a les pròximes eleccions aquest vot en blanc, però ple de consciència es dona? Saramago ja ho preveu quan fa aparèixer a la televisió al primer ministre: “… convoco als habitants de la capital, tots ells, a uns perquè puguin protegir-se millor de la terrible amenaça que sura sobre els seus caps, a d’altres, siguin culpables, siguin innocents d’intenció, perquè es corregeixen de la maldat a què es van deixar arrossegar ves a saber per qui, sota pena de convertir-se en blanc directe de les sancions previstes en l’àmbit de l’estat d’excepció la qual declaració, després de consulta, demà mateix, al parlament, que per a l’efecte es reunirà en sessió extraordinària, i obtinguda, com s’espera, la seva aprovació unànime, el govern va sol·licitar a sa excel·lència el cap de l’estat”.
Així que em pregunto: és el més gran perill l’abstenció?
[1] Mariangela Paone: “La lección de Francia: ¿y si el peligro para las democracias fuera la abstención?” https://www.eldiario.es/internacional/leccion-francia-si-peligro-democracias-fuera-abstencion_1_9106232.html
