El dominguero és tan antic com el diumenge i, almenys en la tradició cristiana, el diumenge és el dia de descans. Per tant, dominguero vindria a ser qualsevol individu exercint el que aquest dia mana. Aquest va ser l’ús que se li va donar fins a principis del XX. Actualment, el dominguero fa referència a una identitat ociosa una mica més complexa. Podríem situar l’origen del dominguero contemporani a principi dels anys seixanta del segle passat, a l’escalf de l’ona expansiva del boom turístic costaner a Espanya. Abillat amb bermudes, gorra o xandall; carregat amb taules, cadires, nevera i para-sol; acompanyat de la sogra i el transistor, el dominguero sempre ha estat la diana d’una infinitat de qualitats degradants que, amb mofa i humiliació, han intentat marcar-lo com a una mena de turista plebeu. El nostre guiri nacional ha fet de contrast a la nuesa d’aquells que gaudien de la platja sense preocupacions. Ha estat el negatiu d’una classe mitjana emergent que avançava lleugera i segura.
Aquest home comú, amb els seus desitjos de populatxo i inadaptat al progrés, ha estat contínuament menyspreat per ultratjar el descans i el gaudi dels altres. L’antropòleg francès Jean D. Urbain, el descriu en el seu famós llibre, L’idiot du voyage (Payot, 1992) com aquell turista mancat d’originalitat, il·legítim i inútil; un intrús excessivament nombrós que pertorba l’ordre social dels viatges i l’oci. Així es trasllada la lluita de classes al món del turisme. La classe dominant s’oposa, impugna i deplora l’aparició i l’ascens d’una classe subalterna ociosa, mera succedània del “veritable viatger”. Queda clar que la construcció conceptual del dominguero com a antiheroi i antimodel, s’ha basat en una persistent caracterització de les classes populars com a ignorants, incultes i de desitjos baixos. A la imatge del pallús, se li suma la d’un individu rudimentari que governa i guia a la seva família amb una psicologia masculina que s’aferra al cotxe com a emblema de les seves “escapades” de cap de setmana. Els plaers de l’home del desarrollismo no demanen conèixer els atractius paisatgístics d’altres llocs, tastar els seus productes típics o meravellar-se pel seu patrimoni; malgrat disposar de llibertat de circulació, decideix romandre amarrat a la seva miserable vida quotidiana i dominguear amb la família en una platja abarrotada de semblants.
Més enllà d’aquesta visió degradant de l’oci popular, plena d’estereotips i fòbies, caldria preguntar-nos de quina manera la figura del dominguero pot ajudar a pensar l’oci i el turisme des d’una perspectiva de classe. Si prestem la deguda atenció a les seves formes de fer, veurem com aquesta cultura popular de la piscina, l’excursió, la platja i el pic-nic, té un potencial creatiu desbordant. La cultura dominguera, il·lustra, com poques, la possibilitat d’un oci plural, no excloent, que es resisteix a contreure’s en el privat, que se sent expansiu, amb capacitat d’autoorganització i que cuida els vincles socials de la seva existència quotidiana sense ocultar les seves pròpies contradiccions. No es pot oblidar que són els domingueros els que sempre han estat aquí, gandula en mà, defensat que la terra és, també, de qui la gaudeix.
En aquest punt, doncs, no sols resulta pertinent fer front a la maquinària que produeix explotació i desigualtat social en l’àmbit turístic, també es fa necessari identificar i potenciar formes no alienades d’oci del nostre voltant. Sembla evident, i la pandèmia ha estat una manera inesperada de comprovar-ho, que el turisme tal com el coneixem avui, no canviarà per voluntat dels poders econòmics que el sustenten; com a manera de relacionar-nos amb les persones i amb el món, només pot ser desactivat si emergeixen altres maneres de produir temps i espais d’oci. Contrarestar, doncs, allò que converteix al turisme en una plataforma a través de la qual se sosté la dictadura de la mercaderia, implica una cerca d’alternatives dins i fora de l’actual sistema de mobilitat ociosa.
Si en fixem en les iniciatives que, des de dins, proposen distanciar-se dels excessos de l’actual sistema turístic i, de passada, transformar el turisme, trobem que hi ha una aposta clara cap a la proximitat i el transport col·lectiu, el consum també proper i curós amb el benestar econòmic de les societats receptores, i les condicions de vida digna d’aquells i aquelles que treballen proveint serveis. Tot això, sol anar acompanyat d’una actitud ètica i respectuosa en vers els elements socioculturals propis del lloc, per tal de no erosionar encara més la seva fràgil existència. La concreció d’aquestes posicions sol portar a la creació de nous nínxols de mercat basats en el desenvolupament d’emprenedories econòmiques socials, solidàries i cooperatives, i nous models de comportament individual, o cosa que és equivalent, noves ètiques aplicades al consum.
L’organització postcapitalista del turisme -entesa aquesta no com a allò que ve després del capitalisme, sinó com allò que es construeix contra la praxi capitalista-, ha tingut i té un paper fonamental en el creixement del turisme comunitari i en iniciatives turístiques de caràcter cooperatiu. El seu desenvolupament ha estat una peça clau de l’autogestió i la creació d’espais autònoms no supeditats al mercat turístic global ni a la moral neoliberal que articula el turisme dominant. Un antecedent interessant d’analitzar, són les colònies vacacionals promogudes per sindicats d’arreu del món a partir de la segona meitat del segle XX. Però també la recuperació i col·lectivització d’hotels, càmpings i centres de repòs a partir de la dècada dels 90. Encara que aquestes iniciatives no són especialment abundants, resulten particularment interessants perquè reprenen el fil de les tàctiques d’acció directa i autoorganització obrera. Són especialment coneguts els hotels Bauen, Pipinas i Pismata, tots tres a l’Argentina. Dos d’aquests –Bauen i Pismata– no han pogut suportar els efectes econòmics de la pandèmia, però no hi ha dubte que han estat exemples magnífics per calibrar fins a quin punt l’organització horitzontal de treballadors i treballadores pot donar peu a la recuperació cooperativa d’empreses turístiques fetes fallida. Més habituals, però sense el nervi expropiador, són les instal·lacions hoteleres o residencials de petit format i de caràcter cooperatiu inserides en l’anomenada Economia Social i Solidària, com Els Caus de Mura a Catalunya; avui dia trobem exemples d’això en nombrosos països i latituds.
Ara bé, davant l’actual volum de parcel·lació, privatització i mercantilització del territori, es fa també necessària una defensa oberta de l’oci popular “més enllà del turisme”. No es tracta només d’oferir nous models d’oci i consum, sinó de posar a disposició del gaudi de les classes populars el nombre més gran de territoris possibles, tot mantenint una certa actitud de recel davant la idea d’organitzar-ho i ordenar-ho tot.
Per situar bé el potencial de l’oci popular dominguero, primer hem de fer una crítica a la manera com s’ha narrat l’efecte democratitzador del turisme avui. L’accés d’un percentatge cada vegada major de població a la mobilitat vacacional, s’ha vinculat històricament amb la conquesta i expansió de drets laborals i la proliferació de mitjans de transport a l’abast de les butxaques de la classe treballadora, com ara els anomenats vols low-cost. Però hi ha un altre element, de caràcter cultural, sense el qual tot això no hagués reeixit, i és el fet d’haver aconseguit que la idea de dedicar el temps d’oci a viatjar tingués sentit. Tal com sosté l’antropòloga Julia Harrison, el turisme es converteix en un fenomen social de masses en la segona meitat del segle XX, quan és assumit com una forma significativa de passar el temps lliure. Aquest fet és especialment rellevant, ja que és sobre això que es fonamenta l’anomenat “dret al turisme”, que, com la mateixa Organització Mundial del Turisme defensa, és inqüestionable. La indústria del turisme entén que, si el dret al moviment i el dret al descans són drets humans, el dret al turisme també ho ha de ser, ja que és la conjunció perfecta de tots dos drets. Però, com alguns autors recorden, ser un turista no és una categoria humana fixa sinó un estat circumstancial, socialment estratificat a partir d’unes condicions materials determinades. En aquest sentit, no hi ha dubte que la praxi dominguera trenca amb una important lògica interna de la indústria turística actual, és a dir, desestima l’imperatiu de la mobilitat i aposta pel valor d’ús de l’entorn pròxim, demostrant que el viatge a racons llunyans no és imprescindible per poder gaudir de descans i oci. Des d’un punt de vista dominguero, no és tan crucial on vas com d’on te’n vas, és a dir, quina situació (laboral, residencial, familiar, etc.) deixes enrere per un temps.
Els domingueros, doncs, ens poden ajudar a pensar un oci vacacional i un turisme alternatiu aquí i ara. Com hauria d’assumir, sense embuts, una ínia de pensament que va de Marcel Mauss a Antonio Gramsci, ofereixen la base tant per a la crítica moral del capitalisme com per a formar-se una idea de com podria ser la societat futura. Entendre l’autogestió de l’oci més enllà del concepte màgic, ens pots ajudar molt a entendre fins a quin punt els drets i els béns col·lectius són resultat d’una pràctica concreta, que, en la majoria dels casos, és imperfecta i contradictòria.
Les alternatives a l’actual estat de coses no s’impulsen ni se sostenen de manera espontània; implica polítiques públiques de planificació territorial i serveis, infraestructures i recursos que garanteixin l’accés, el lliure ús i el manteniment dels espais. El control públic i col·lectiu d’aquests espais enfront de les dinàmiques depredadores del capital turístic hauria de servir, precisament, per a protegir les relacions socials que sostenen aquest oci. L’Estat hauria de ser, avui, el tallafoc que garantís un oci no subjugat al mercat capitalista. Per què tal com ens adverteix el geògraf marxista David Harvey, els models alternatius no estan exempts de riscos. Malgrat l’optimisme que poden despertar, no podem perdre de vista que també poden ser generadors de desigualtat o fins i tot ser (re)cooptats pel capitalisme. La preocupació que hi ha en el moviment ecologista pel paper del mercat en la producció de béns i serveis “verds” n’és una prova. No són, per tant, ni estats finals ni conquestes permanents, són elements vulnerables d’un futur que encara està per fer.
