Fa unes poques setmanes va caure a les meves mans la novel·la “Careering”, de Daisy Buchanan. L’argument sembla ben simple: Imogen és una jove periodista que paga les factures amb feines precàries, mentre fa pràctiques no remunerades en una prestigiosa revista destinada majoritàriament a un públic femení. Harri és una dona més gran que ella, editora cap d’aquesta revista, que, encara que en aparença té tot el que Imogen desitja en la seva vida, també lídia amb els seus propis obstacles i fantasmes. Les vicissituds de la vida les porten a unir forces per a crear un projecte nou, una revista centrada en temes polítics i candents que els resultarà molt difícil tirar endavant, en un negoci ple d’homes molt acomodats econòmicament i amb una visió de la vida diferent a la que Imogen o Harri poden tenir. Evidentment, s’aveïnen complicacions.
Aquesta novel·la no va poder sinó recordar-me a la sèrie estatunidenca “The Bold Type”, de cinc temporades i finalitzada en 2021. La nostra companya Cristina Bedmar Batalla va realitzar la seva crítica personal en la Revista Maig quan la sèrie encara no havia emès la seva temporada final i teníem les quatre primeres temporades disponibles en l’omnipresent plataforma Netflix. No és el meu objectiu ara parlar d’aquesta sèrie: estic d’acord amb pràcticament tot el que Cristina reflecteix en el seu article, i considero que és necessari oferir una mirada crítica com a consumidores que som d’una gran varietat de productes audiovisuals que ens poden agradar molt, però sobre els quals ens agradaria comentar les nostres idees i reflexions particulars.
“Careering” s’assembla a “The Bold Type” en diverses coses: protagonistes joves que breguen amb preocupacions respecte a les seves vides laborals, socials, familiars i sexoafectives, conscienciades amb l’actualitat sociopolítica i amb un pensament generalment progressista i tolerant amb formes de vida diferents de les seves, que busquen una guia en dones més grans que elles que, si bé amb un altre enfocament generacional, s’enfronten o van enfrontar a problemes similars i són capaços d’empatitzar amb elles. No obstant això, l’enfocament de classe, que Cristina diu en el seu article que escasseja en la sèrie, en “Careering” es troba ben present: Imogen, acostant-se als 30 anys d’edat, no va tenir una vida folgada econòmicament i és conscient que això ha repercutit en la seva vida familiar i en la forma en la qual es relaciona amb amigues i companyes de treball que, si bé breguen amb els seus propis conflictes interns, no van tenir mai cap problema econòmic i no coneixen els efectes insidiosos que la precarietat pot tenir en la vida d’una persona, especialment en una dona jove intentant llaurar-se un forat en una indústria altament competitiva i implacable amb aquelles que no poden o no volen comprometre els seus principis morals.
Angela Davis va publicar en 1981 l’altament recomanable compilació d’assajos “Women, Race and Class” (“Dones, raça i classe”). El títol és totalment descriptiu: Davis ens ofereix les seves reflexions sobre la lluita feminista des de l’època de l’esclavitud als Estats Units fins a anys que li resultaven més contemporanis, criticant que en moltes ocasions se centrés en dones blanques de classe mitjana, ignorant altres contextos ètnics, econòmics i socioculturals, i advoca per enfocar la conquesta dels drets de les dones des d’una visió més àmplia i interseccional. Davis va començar a perfilar debats que avui dia es troben de rabiosa actualitat, i que podem intuir d’una forma més o menys evident en obres contemporànies com “Careering”.
Personalment, a mi la novel·la em va entretenir, em va divertir, em va fer riure en determinades parts i va despertar en mi empatia amb uns certs personatges, sobretot Imogen. Jo tampoc entenc un feminisme que no vagi de bracet de la lluita de classes i de l’alliberament de la classe obrera, i viceversa. Jo no entenc un feminisme que exclogui a les nostres companyes trans: mai compartiré trinxera amb una TERF, és a dir, “trans exclusionary radical feminist”: una persona que s’autodenomina “feminista” però que exclou de les seves reivindicacions a les dones trans perquè considera que no són “dones de veritat” al no haver nascut amb el que considerem un aparell reproductor femení (hi haurà alguna cosa més masclista que considerar a una dona una vagina amb potes?). El feminisme serà interseccional, amb consciència de classe i transinclusiu o no serà: això és una cosa que tinc gravat a foc en la ment, i que gratament vaig veure reflectit en la novel·la que ens ocupa ara mateix.
Sèries, pel·lícules, llibres: hi haurà històries amb les quals ens sentim més identificades o menys, amb les quals gaudim més o menys. Al meu judici, el que importa és desenvolupar-nos com a espectadores o lectores crítiques: quin gust quan veus les teves idees reflectides en la ficció tal com les presentaries tu, però també quin gust saber que, encara que aquest no sigui el cas, ets capaç de discernir allò amb què estàs d’acord i amb el que no. Perquè mai estaràs d’acord amb tots els productes culturals que t’entretenen, però quin bé haver arribat a aquest punt com a societat en la qual les nostres opinions comencen a ser escoltades.
