En aquests dies en què la guerra a Ucraïna ha tornat a posar de moda la paraula ‘geopolítica’ en els mitjans de comunicació, convé aturar-se a reflexionar sobre com aquesta disciplina ens pot ajudar a entendre els conflictes bèl·lics.
La geopolítica clàssica va néixer sota acusacions de servir per a la justificació de les accions imperials i va gaudir de molt mala premsa durant dècades per la seva vinculació al pensament militar. Tanmateix, és una eina que permet identificar els elements estructurals que condicionen el comportament polític dels actors internacionals. En tant estudi del pensament estratègic que està darrere de la presa de decisions del poder polític relacionades amb el territori, l’espai i els recursos, la geopolítica es va concentrar en l’acció dels Estats.
Aquests continuen sent els principals actors implicats en una estructura de poder jerarquitzada, determinada pel desenvolupament econòmic i l’evolució històrica de les relacions entre ells. Mitjançant les institucions i normes internacionals de mutu reconeixement, els Estats busquen un equilibri en el sistema internacional per a evitar l’anarquia, caos i competició que, per a les escoles teòriques realistes o marxistes, és característica central de l’ordre internacional. Quan no s’aconsegueix l’equilibri o es trenquen els acords, apareix la guerra. La guerra pot veure’s com una excepció o com una tendència inevitable del sistema. Depèn de què englobem en la seva definició i en quina part del món ens situem, tindrem diferents respostes.
El cas de la guerra a Ucraïna ens permet comprovar com, en funció d’on posem el focus, l’explicació de l’origen del conflicte serà diferent. Així, mentre que per a la majoria de la gent que s’informa en els principals mitjans de comunicació aquest ha esclatat amb la invasió russa de 2022, per a molts ucraïnesos l’estat de guerra es remunta a 2014.
La guerra a Ucraïna ens porta, així mateix, a debats geopolítics d’uns altres temps. Els pactes verbals entre els Estats Units d’Amèrica (els EUA) i la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) que van acompanyar la fi de la Guerra Freda s’han trencat amb la gradual ampliació de l’OTAN cap a l’Est.
El resultat final, alertat per diversos especialistes de les relacions internacionals, ha estat la ruptura del difícil equilibri de seguretat existent. La reacció desaforada de la Federació de Rússia davant la possibilitat de l’entrada d’Ucraïna en l’Aliança Atlàntica ha acabat sent la “profecia autocomplerta” que compromet, sens dubte, la imatge russa davant l’opinió pública occidental mentre afavoreix els interessos dels EUA. Però com pot beneficiar una guerra a Europa als EUA? La resposta està en la pugna geopolítica i en els interessos geoeconòmics que acompanyen l’expansió dels Estats i les seves empreses, sigui per la via territorial o per la via dels negocis.
Encara que no sigui l’única, la cerca de la preeminència econòmica a través del control dels recursos o neutralitzant blocs comercials antagònics és una de les claus geopolítiques darrere de tot conflicte.
En aquesta lògica es troba l’ús de l’economia com a arma de guerra. Tanmateix, es parla poc d’aquest tema. Els documents estratègics dels EUA fa anys que presenten a Rússia com una amenaça. L’Estratègia de Seguretat Nacional de l’administració Obama, publicada el 2015, establia la “capacitat única” dels EUA per a “mobilitzar i liderar a la comunitat internacional” davant desafiaments creixents, entre els quals estava l’“agressió de Rússia”, al mateix nivell que la seguretat cibernètica, el canvi climàtic i el brot de malalties infeccioses.
Un dels problemes destacats amb Rússia, segon exportador de petroli i gas del món, era la “dependència europea del gas natural rus i la voluntat de Rússia d’utilitzar l’energia amb finalitats polítiques”. Alhora, els EUA celebraven el seu propi lideratge com a principal productor de gas i petroli en el mercat energètic mundial i la reducció de la seva dependència del petroli estranger. La producció estatunidenca, a diferència de la russa, era presentada com una cosa positiva per a “mantenir els mercats ben proveïts i els preus propicis per al creixement econòmic”.
La dependència energètica d’Europa respecte de Rússia era vista com un problema de seguretat que portava als EUA a “promoure la diversificació de combustibles i rutes d’energia”, fins i tot a costa de sacrificar l’interès econòmic dels seus aliats europeus. Per això, el 2019, sota la presidència de Donald Trump, els EUA va promulgar una Llei de Protecció de la Seguretat Energètica Europea que sancionava a empreses i particulars involucrats en la construcció del gasoducte rus Nord Stream 2, que connectava a Rússia amb Alemanya.
Al juliol de 2021 el Govern de Biden va acordar amb Alemanya que uniria esforços amb els EUA per a la contenció de Rússia en suport a Ucraïna i a la sobirania energètica europea, incloent-hi sancions al sector energètic rus “per a limitar les capacitats d’exportació russes a Europa en el sector energètic”. Amb l’esclat de la guerra, els EUA han aconseguit superar les reticències prèvies d’alguns Estats de la UE i que la Comissió Europea acordi l’“acció europea conjunta per a una energia més assequible, segura i sostenible” (REPowerEU). Un dels resultats de la guerra a Ucraïna és que diversos països d’Europa deixaran ara de comprar gas rus per a comprar gas als Estats Units a un preu més car.
No obstant això, des que va començar la guerra, líders europeus i estatunidencs com Joe Biden, Josep Borrell, Ursula Von der Leyen o Jens Stoltenberg, seguits per gran part dels opinòlegs mediàtics, han plantejat la necessitat que Europa combati a Rússia a Ucraïna com una lluita entre “autòcrates” i “demòcrates”.
Això no és més que la construcció d’un relat que serveix per a presentar, com en altres guerres, un món binari on el “bé” s’enfronta al “mal” però que omet els elements geopolítics i geoeconòmics que guien el comportament dels actors polítics. Es busca el suport social anant a la cosa simple i emocional perquè demanar-li a la població que doni suport a esforços bèl·lics per a contenir geopolíticament a Rússia, màximament si cal fer-ho a costa de sacrificis econòmics i vides humanes, és més difícil.
Però, com alerta l’empresa estatunidenca d’intel·ligència Stratfor –poc sospitosa de ser prorussa–, aquest discurs no aconsegueix ocultar que molts dels aliats dels EUA i la UE no són democràcies i es necessita negociar amb ells. El contrast genera preguntes incòmodes quan es demostra que les afinitats o enfrontaments geopolítics no estan fonamentats en elevats valors ètics sinó en simples i purs interessos. Que li preguntin, per cert, a Nicolás Maduro quins valors ha hagut de canviar perquè els EUA s’assegui amb ell a negociar la venda del petroli veneçolà després d’anys de proscripció i assetjament a la Revolució bolivariana. Treure del mercat a les empreses energètiques russes ha fet que els EUA i la UE s’oblidin de Juan Guaidó i la “lluita per la democràcia” a Veneçuela. Coses de la geopolítica.
Tractar d’explicar les disputes geopolítiques darrere dels conflictes actuals passa per despullar les qüestionables accions que tot Estat imperial realitza per a imposar el seu domini en un sistema internacional que es troba en transició. El pas a un nou ordre liderat per la Xina, el principal “competidor estratègic” dels EUA, la contenció del qual és prioritària en la nova Estratègia de Seguretat Nacional de 2022, no es preveu pacífic. Aviat escoltarem sobre el perill que suposa la Nova Ruta de la Seda xinesa per a la seguretat mundial. Podrem llavors creure que el problema per als EUA és l’atac als valors que van donar lloc a l’ordre institucional posterior a la Segona Guerra Mundial i la seva substitució per un nou ordre liderat per autocràcies o “democràcies il·liberals”. O podrem creure que el problema és que Estats com la Xina o Rússia tenen projectes geopolítics propis que soscaven el lideratge global dels EUA. De fet, poguéssim creure en les preocupacions ètiques estatunidenques davant els crims d’altres països si no fos perquè la seva classe dirigent no té inconvenient que altres assortidors energètics, com la seva aliada Aràbia Saudita, mantinguin una posició preeminent en el mercat mundial petrolier alhora que bombardegen població civil de tercers països com Iemen o assassinen amb impunitat a alguns dels seus propis periodistes crítics.
Encara que costi veure-ho des d’Europa, des de fa molt temps EUA ha perdut el lideratge moral entre la majoria de països del Sud Global. Un Sud Global que ha comprovat que no hi ha igualtat efectiva en el sistema internacional perquè el poder es dirimeix, en última instància, a través de l’ús de la força i el dret internacional és lletra morta des del moment en què la sobirania dels seus Estats és vulnerada si els seus pobles no trien a mandataris dòcils als interessos hegemònics. Ara que la invasió d’Ucraïna ens ha sensibilitzat a tots amb les dramàtiques conseqüències de les guerres en les poblacions civils i els perills de violar la legalitat internacional, és urgent recordar que el respecte al dret internacional no hauria de ser un acte enunciatiu i parcialitzat sinó una exigència a tots els actors internacionals, amb independència del seu pes. Mentre això no es realitzi i les víctimes d’unes guerres siguin més importants que unes altres en funció de qui són els nostres aliats i els nostres interessos en els conflictes, o uns crims hagin de ser més perseguits perquè els realitzen els nostres enemics geopolítics, la credibilitat dels nostres líders polítics, periodistes o analistes continuarà en dubte.
Article publicat originalment en castellà a eldiario.es
