Avui us presentem una entrevista a en Jaume Moya per parlar sobre el seu llibre “De carlinades per la Segarra històrica. Descobrint els escenaris de mig segle de violència.” (Editorial Fonoll, 2022), on podreu conèixer una mica més de prop com el carlisme ha marcat el territori de les comarques de l’interior de Catalunya. Molt probablement coneixereu a Jaume Moya per haver sigut diputat al Congrés per la circumscripció de Lleida (En Comú Podem) o per la seva tasca com a jurista, en aquesta entrevista coneixereu un Jaume enamorat del territori de la Segarra històrica i del seu patrimoni.
Per començar, ens pots explicar el context polític i social en el qual neix el moviment carlí?
Aquest és un llibre que ve a parlar l’enorme incidència que van tenir els fets del segle XIX en l’entorn de la Segarra rural, la Segarra històrica. Aquest període, tant a Europa, com a l’Estat espanyol i, també, a Catalunya, és un segle de transició, d’una enorme repercussió. És aquesta transició social, política, ideològica i religiosa laicista, per la qual se surt de les idees de l’absolutisme i de les idees feudals, de la concepció de la sobirania per dret diví, d’aquells valors profundament religiosos que vinculaven totes les esferes de la societat. A partir de la Revolució Francesa i les idees de la Il·lustració, passem a una ideologia liberal, una sobirania popular, el laicisme i l’individualisme, que en política també trobem amb idees més centralistes, amb una omnipresència de l’Estat, a través de les seves institucions que estan molt més properes en el territori, influeixen molt més en el dia a dia de la ciutadania (en coses com les contractacions privades o la fiscalitat).
És un canvi de mentalitat, que trenca els privilegis del feudalisme i de l’Església, qüestiona també la sobirania per voluntat de Déu del monarca. Tot aquest qüestionament genera una enorme reacció que condicionarà, de forma molt violenta, tot el segle XIX, del qual les guerres carlines en són un dels seus màxims i més violents exponents.
Les guerres carlines entronquen amb aquesta reestructuració econòmica, el paper de les ciutats, el paper de la burgesia… Ens pots explicar una mica el conflicte dinàstic que dona peu a les diferents guerres carlines.
El conflicte dinàstic, que és el pretext que fa esclatar la violència, succeeix a la mort Ferran VII (aquell que havia de ser el primer monarca constitucionalista, després de la constitució de 1812, aquell monarca que després de la Guerra del Francès se li demana que juri la Constitució, la famosa Pepa, i que el primer que farà és estripar-la i passar-se-la per l’Arc de Triomf). En aquell moment trobem les dues grans tendències, els absolutistes i els liberals, que a poc a poc han anat agafant els seus rostres. En la mort de Ferran VII, sense successió masculina, per una banda, els liberals s’encarnaran més amb la seva filla, Isabel, una nena tot just de 3 anys, però que serà el gran referent de totes les forces liberals; i, per altra banda, el germà de Ferran VII, Carles Maria Isidre de Borbó, que serà el gran representant dels absolutistes, dels conservadors.
A partir d’aquí, tenim un conflicte dinàstic, amb la llei sàlica vigent en aquell moment -que encara, avui dia, té el seu reflex en la Constitució actual-, que establia que una filla no podia succeir en el tron si hi havia un germà varó, com era el cas. Amb l’aplicació de la llei sàlica, el tron havia de ser heretat per Carles Maria Isidre de Borbó, o Carles V d’Espanya. Però trobem el cas de la pragmàtica sanció que és signada per Ferran VII, en la seva llarga agonia, que no deroga la llei sàlica, però que sí que en la seva successió queda provisionalment derogada. Trobem en l’aplicació de la pragmàtica sanció, la immediata causa del conflicte dinàstic, que va ser signada des del llit de mort per Ferran VII, fent que la corona passés a la seva filla Isabel, de 3 anys, amb la regència de la seva vídua Maria Cristina. Això suposa el triomf dels liberals, després isabelins, contra els absolutistes. Per altra banda, el que hauria de ser el successor, d’acord amb la llei sàlica, Carles Maria Isidre de Borbó, directament signa el manifest d’Abrantes i fa la declaració de guerra, per la qual no accepta la successió, es reivindica com a hereu legítim imàxim defensor d’una sèrie de valors. Això és el tret de sortida de la primera guerra carlina.
Parla’ns de l’objectiu del teu llibre, què hi trobaran els lectors i les lectores?
El llibre fa una anàlisi del moviment carlista i la violència del segle XIX, comença amb un focus ben ampli. En cadascun dels capítols, s’intenta contextualitzar què està passant a Europa, què està passant a l’Estat i què està passant a a Catalunya, després, quan tanquem el focus, dins de tots aquests moviments estatals i internacionals, s’explica com es reflecteixen en el territori proper i immediat de la Segarra històrica. Com tot aquest gran moviment polític, que influeix en les corts europees, com es tradueix en episodis molt violents a poblets de la Segarra. Batalles on lluitaran soldats que arribaran de l’Europa absolutista, al costat de les tropes navarres i basques, juntament amb els guerrillers carlins catalans, en llocs petitets, avui dia força desconeguts, com Gra, Perecamps, Ardèvol o Sant Coloma de Queralt, on hi ha unes grans batalles amb centenars de morts, que són un reflex del canvi d’era i del xoc entre ideologies. El llibre busca situar escenaris d’aquest canvi d’era en llocs propers i, ho confesso obertament, com a pretext per redescobrir molts d’aquests llocs de la Segarra, que poden ser relativament populars com a territori medieval de castells, però que en el segle XIX també hi van passar coses transcendents i molt desconegudes.
I el procés d’investigació per poder fer aquest llibre, com ha sigut?
De fet, la gestació d’aquest llibre va començar fa més de 10 anys, jo l’any 2011 trec la guia “Els castells de la Segarra” (Cossetània Edicions), precisament. I començant a estudiar sobre aquells castells, bàsicament tots d’arrel medieval, en començar-me a interrogar: què els ha passat al segle XIX? Perquè moltes vegades quan estudies la història d’aquests castells, busques les fonts clàssiques i sembla com si la història s’acabés amb la desamortització, que és un dels grans efectes precisament d’aquest liberalisme i també un dels focus de les carlinades. Sembla que amb la desamortització s’acabi la història. En realitat molts d’aquests monuments que a dia d’avui podem veure, trepitjar, fotografiar, a la Segarra, en realitat, en aquell moment al segle XIX canvien enormement la seva fesomia, passen a ser altra vegada llocs profundament estratègics, de gran incidència històrica i a partir de descobrir aquesta realitat començo a treballar aquest territori des de la visió del que va passar al segle XIX.
I el procés d’investigació, per una banda, a mi el que més m’agrada: sortir amb una llibreta, amb un bolígraf i amb una càmera de retratar. I sortir i trepitjar: aquest llibre el que fa és recórrer més d’un centenar d’escenaris on han passat coses. El primer és això: sortir, retratar, mirar, llegir les pedres, parlar amb la gent, esgarrinxar-me buscant fonts… Això és el primer. I després tota la qüestió de la bibliografia, molta bibliografia del segle XIX, molta bibliografia gairebé contemporània d’aquells fets, també visions que s’han anat publicant al llarg del segle XX, alguna coseta del segle XXI i també molta hemeroteca, perquè també és molt interessant llegir les cròniques d’aquell moment, de gent que hi era, cròniques escrites pels propis soldats, corresponsals de guerra, veure també la visió que hi donen aquells cronistes.
A través de les fonts moltes vegades trobes a gent que comença a parlar i diu “sí, el padrí del meu padrí li explicava que aquí havien amagat…”, doncs també intentar contrastar aquestes històries, localitzar els llocs, contrastar-los amb bibliografia, hemeroteca i mirar de refer tot aquest trencaclosques que és d’on acaben sortint aquestes 270 i escaig pàgines del llibre.
Déu n’hi do… De fet t’has centrat en la Segarra històrica potser per proximitat i coneixement del territori, però no és l’únic lloc on va haver la importància del fenomen i del moviment carlí a Catalunya, oi?
Efectivament, el moviment carlí, sobretot durant la primera guerra carlina té el seu escenari molt focalitzat en els territoris del Solsonès, del Berguedà, també de la Segarra… Quan parlo de la Segarra parlo de la Segarra històrica: tot el que seria l’Alta Segarra, que avui dia tenim integrada a l’Anoia, també tota la zona de la Vall del Corb, que la tenim a l’Urgell, fins i tot fins a les Garrigues. Però també hi havia un profund carlisme a les terres del sud: a les terres de l’Ebre, al Maestrat (el famós Tigre del Maestrat, el famós general Cabrera era d’aquí). I sobretot a partir de la segona i especialment la tercera carlinada els escenaris són molt més garrotxins, amb personatges com el general Savalls, el coronel Miret… Escenaris més garrotxins, més ripollencs, més de l’Alt Urgell… De fet, el carlisme té el seu escenari en bona part del que seria la Catalunya interior, la Catalunya més enllà de l’àrea metropolitana, tot i que també tenim alguns episodis fascinants i alguns atacs molt cruents a ciutats com Sitges o com Terrassa, on hi ha una entrada molt violenta, inclús hi ha un moment en què Benet Tristany es planteja atacar Barcelona. També hi ha alguns episodis en el que era el seu moment la Vila de Sants, però sobretot tot el que era la Catalunya interior són escenaris de moltes d’aquestes bregues i carlinades durant el segle XIX.
Tant el moviment carlí com les carlinades i les bregues que comentes han deixat petja en el territori. Per exemple, jo soc de Manresa i aquí hi ha el teatre dels carlins i això suposo que no és casual… Però com creus que ha acabat afectant a la configuració dels pobles i ciutats o inclús de les comarques tot aquest historial de lluita?
Aquestes lluites carlines suposen una polarització molt gran entre les ciutats i les viles més comercials i els pobles i viles més petits, molt més vinculats a la terra, als ritmes de la natura, etc. Per això podem trobar a la zona de l’Alta Segarra, per exemple a Calaf, un exemple de vila tradicionalment liberal; no en va és el bressol de Mateu Figuerola, l’inventor de la pesseta. Viles com Calaf, o com Cervera, o com Torà, o com Santa Coloma de Queralt, que són majoritàriament liberals, perquè tenen més comerç i inclús tenen una mica més d’indústria, no estan tant vinculades a la producció de la terra, mentre els pobles petits són molt més carlins. Doncs hi ha aquesta polarització entre ciutats, viles i pobles petits, també a partir de la seva ideologia, i es va perllongant al llarg del temps. de fet, també comencem a tenir divisions a l’interior de les famílies, entre pobles, unes rivalitats i uns odis que tindran els seus epílegs fins i tot a la Guerra Civil del Segle XX, on hi ha moltes dinàmiques i polaritzacions que venen de les carlinades.
De fet, marca també l’urbanisme: les masies disseminades pateixen moltíssim les carlinades, no perquè siguin més carlins o més liberals, sinó perquè precisament estan al mig de les bregues i pateixen sovint atacs d’una banda i de l’altra; així, moltes d’aquestes masies són abandonades o canvien de mans, passant a altres famílies, els pobles es reforcen, creixen i es tanquen les muralles i els portals…moltes vegades anem a veure pobles que ens diuen “ah, és que és un poble medieval”: sí, evidentment és un poble medieval, però les muralles que es construeixen són del segle XIX. I quan un volta pel poble i es fixa en les llindes, veu que tot data del segle XIX. Com és que al segle XIX van construir tantes muralles o van refoçar les torres? Doncs precisament ho fan per aquests episodis bèl·lics. La petjada hi és, i es pot identificar fàcilment.
Els lector si les lectores trobaran molts exemples del que comentàvem al llibre. M’agradaria que ens fessis un petit spòiler, que segur que serà un reclam molt interessant per llegir el llibre: explica’ns qui és la figura de Rafel Tristany i tota la peregrinació nacional que hi va haver passada la seva mort i respecte de les seves despulles.
Sí, aquest és l’epíleg del llibre. De fet, la família, els Tristany, que és una nissaga d’arrels profundes molt vinculades a Iborra i Ardèvol, tenien tot un seguit de membres de la família Tristany que els tenim des de la revolta Realista l’any 1822, encara pre-carlista, fins la III Guerra Carlista, tenim diferents Tristany, alguns militars, altres capellans trabucaires…és una constant. Però potser el més cèlebre és en Rafel Tristany, de fet és qui ocupa la portada del llibre. En Rafel Tristany és, diguem-ne, el principal capitost dels carlins de la Catalunya Central i de les terres de Lleida durant la II Guerra Carlina, després de l’afusellament de mossèn Benet Tristany, el seu oncle. Ell agafa la comandància dels carlins durant la II Guerra Carlina, durant una carlinada entre la II i la III coneguda com “la guerra dels Tristany”, durant la III Carlinada també…i finalment acabarà lluitant al País Basc, amb el pretendent, Carles VII en aquell moment, i acabada la Guerra Carlina al País Basc s’exilià a Lourdes.
Així, passa a ser un personatge gairebé mític en el carlisme, malgrat ell passarà els seus últims vint anys a Lourdes, i fins i tot Josep Pla dirà a un senyor de Barcelona que els últims 20 anys els passà al santuari de Lourdes atenent als malalts i als peregrins, però el que sí que és històricament cert és que Rafel Tristany acabarà morint a Lourdes i que serà enterrat l’any 1899 allà al cementiri. Allà, en teoria, acabaria la història, a no ser que 14 anys després, Jaume, el pretendent carlí de principis del segle XX, en un moviment de propaganda de la causa carlina decideix reivindicar la figura de Rafel Tristany i organitzar el que s’anomena com a ‘peregrinació nacional’. Decideix anar amb tots els carlins fins a Lourdes a recollir les restes de Rafel Tristany, mort a l’exili amb tota aquesta èpica, recollir les seves despulles i portar-les a enterrar-les al seu poble natal, a Ardèvol. Això constitueix un enorme moviment de reivindicació de la causa carlina a principis del segle XX, i a més les despulles són traslladades en una caixa de plom, dintre d’una caixa de fusta, i és portat fins a Barcelona, fent unes misses a Santa Maria del Mar molt importants amb el cos present, i d’allà s’embarca en un tren fins a Manresa i va parant a tots els pobles…
…el tren deuria trigar més o menys el que triga ara…
…amb això també estem igual, i tant, la mateixa velocitat. Aquestes coses no volen pressa.
Tenim això, el cadàver de Tristany és passejat en tren i després és baixat del tren i és pujat en una carrossa fins a Ardèvol amb una peregrinació, amb un moviment que mou a milers de carlins des de la recuperació del cos fins a Ardèvol, alguns d’ells veterans de la guerra acabada quaranta anys abans que surten a rebre’l amb els seus uniformes empolsegats. De fet, l’altre dia vaig estar presentant el meu llibre a Arbeca, i un home gran em va estar explicant que la seva àvia li havia parlat sempre d’aquests fets, i ella, que era molt conservadora, havia arribat a posar diners, perquè per organitzar això arriben a fer el seu propi marxandatge. El partit carlista comença a imprimir cartells amb la fotografia de Rafael Tristany, i imprimeix fins i tot paper de fumar amb el retrat del general Tristany per aconseguir també finançament per fer tots aquests fastos.
Això ho explico a l’epíleg del llibre, aquest moviment que acaba tenint un punt berlanguià perquè quan el cos de Rafael Tristany arriba a Ardèvol, i fan una misa concelebrada i venen els frares del Santuari del Miracle i els capellans de les parròquies del voltant, i des del Bisbat de Solsona, fan un gran sopar, un bon ressopó i grans discursos, però al final, quan acaba la festa, el pobre cos de Rafael Tristany acaba oblidat allà a la capella de l’humil cementiri d’Ardèvol, i quedarà 40 anys abandonat fins que el posin en un nínxol, ja no el màxim sepulcre que tenien previst, sinó que passada la festa la gent s’oblida de pagar un bon panteó i el cos acabarà abandonat fins que serà recuperat, i inclús després de l’any 1989 es viu un altre episodi on els nínxols són restaurats i es posa una placa que encara avui es pot veure. És una història molt llarga, molt berlanguiana, però també carregada de simbolisme. És una mica com el Cid català, després de mort continua lliurant batalles, potser no tant victorioses.
De fet, això ens demostra que el carlisme arriba gairebé fins als nostres dies, bé, no gairebé, tot i que sigui de forma residual, i al llarg del segle XX trobem coses tant dispars com donar suport al franquisme fins a algunes corrents acabant al socialisme autogestionari. Això com es pot entendre i contextualitzar des d’un punt de vista actual?
El carlisme és terriblement complex. De fet, el propi Vicenç Vives, quan analitza el carlisme del segle XIX comença dient que, en un inici, el carlisme no té cap component ideològic, simplement un component reactiu davant dels canvis. Reactiu en defensa dels privilegis, per part de l’Església, per part dels feudals, i evidentment per part de la monarquia, i inclús també per gent del poble que veu volar pels aires la seva estructura social, la seva jerarquia, la seva manera d’entendre el món, i que els capellans i els amos de la terra els diuen que compte, que aniran a pitjor. En un inici no hi ha profundament una ideologia, el que sí que hi ha és que amb el temps, sobretot després de la tercera guerra carlina, el carlisme es vesteix més de foralisme, fins i tot defensa el dret d’autodeterminació… Inclús el que farà Carles VII a la tercera guerra carlina per guanyar-se el favor de bascos, navarresos, aragonesos i catalans serà fins i tot derogar el decret de nova planta, que havia imposat el seu revesavi, Felip V. El que fan els carlins doncs és que ho deroguen i recuperen les constitucions, els furs i les institucions catalanes, la Generalitat, etc. Rafael Tristany és designat president de la Generalitat carlina per Carles VII. El que vull dir és que poc a poc es va forjant un sentiment, per què no dir-ho, directament nacionalista, foralista, de reivindicació.
I a més a més també a finals del segle XIX, i a principis del segle XX, amb el pretendent que s’anomenava Jaume, del qual parlàvem abans, comença a assumir postures obreristes: en aquell moment tenim els moviments obrers organitzats al voltant de les ciutats, de les quals agafen reivindicacions obreristes, també socialistes. Però clar, això com es conjuga amb el suport a un partit obertament monàrquic, obertament confessional, obertament religiós i partidari de la sobirania divina? És molt difícil, però això dins del carlisme ho tenim, i a partir de l’inici del segle XX tenim aquesta disputa entre un socialisme autogestionari i foralista i unes tendències ultraconservadores relativament centralistes, i partidàries durant la Guerra Civil de fins i tot del nacionalsocialisme: el partit carlista, el 1936, acaba posicionant-se al costat del cop d’estat, de Franco; els famosos requetès, el Tercio de Nuestra Señora de Montserrat, són els carlistes que lluiten al costat dels qui donen el cop d’Estat, dels rebels.
No obstant, sí que es manté aquesta corrent interna de socialisme autogestionari, fins al punt que als anys seixanta Franco expulsa d’Espanya al pretendent carlí, en aquell moment Carles Hug de Borbó, i Franco es posiciona al costat del seu germà, Sixte de Borbó, qui avui en dia encara és viu, i és precisament Sixte qui funda aquesta corrent del tradicionalisme, el partido tradicionalista católico. Tornem a tenir una escissió entre els partidaris de Carles I, d’aquest socialisme, foralisme, autogestionari, i directament el feixisme conservador dels sixtins. I això esclata en el famós Montejurra, durant la transició, en la peregrinació al Montejurra, que a més és una de les muntanyes santes del carlisme, sobretot del carlisme navarrès i del carlisme basc, amb aquell tiroteig i els morts que hi ha, el carlisme pràcticament com a partit es desgrana, desapareix.
No obstant, a dia d’avui tenim molts polítics que són fills de militants carlins, i el carlisme català té un paper important en la formació dels partits nacionalistes i també d’Unió, que beu molt de la ideologia del carlisme, del sector més nacionalista i foralista.
Més enllà d’Unió, que potser sí que hi ha un fil que podríem seguir històricament, creus que en altres espais polítics de caràcters sobiranista o nacionalista podem trobar traces d’elements que recordin el carlisme?
El carlisme també té un punt molt rellevant, fins i tot, d’anarquisme. El Roger Mas, en entrevistes, l’he sentit parlar de l’anarco-carlisme. El carlisme vindria a ser un sentiment d’autosobirania, “jo conec casa meva, no accepto les incidències foranes, jo sé com funciona i tu, foraster, no vindràs a condicionar-me la vida, jo faig el que he vist sempre.”. El carlisme, en molta part, és una reacció a la presència perpètua de l’Estat. Ser carlista era molt fàcil, defensar un Rei que el tenies a 700 km. de casa, que només el veies a les monedes, i que no incidia. Tu tenies relació amb l’aristòcrata del lloc, amb el capellà i estaves en la teva bombolla. D’aquesta manera de concebre la societat, avui en dia en tenim expressions, però són expressions que les tenim a Catalunya pràcticament des de la guerra dels remences: “això s’ha fet així tota la vida, els canvis són traumàtics i, d’entrada, desconfio del foraster”. Això ho trobem present en certs moviments, és quelcom molt visceral, vinculat gairebé al ritme de la natura.
Hi ha qui ha agafat un mapa de Catalunya, veient els llocs on el carlisme va ser més present, i si projectem el mapa polític d’avui dia potser trauríem algunes conclusions, tot i que serien una mica precipitades, però que ens farien pensar. Aquesta implicació carlina en el món rural, més que no en el món urbà, també té el reflex avui dia, en política també tenim aquesta polarització.
Potser l’esquerra més de cultura del PSUC o més relacionada amb l’àrea metropolitana, té un projecte polític pensat per un tipus de societat molt concreta. Creus que a l’esquerra ens falta un projecte de país que pugui englobar el conjunt del territori?
És cert, les forces d’esquerra han de tenir una visió nacional, els nostres postulats polítics han de ser aplicables a tot el territori. I sí que és cert que hi ha molts partits de l’esquerra tradicional que beuen molt més d’aquests moviments molt més metropolitans, com els moviments de les jamancias o els moviments revolucionaris obreristes, estan molt més en la tradició que no els altres moviments més rurals de la Catalunya interior. És curiós quan veiem importants líders que han marcat l’esquerra del segle XX, molts d’ells venen de territoris interiors o territoris de tradició carlina. El President Macià o el President Companys o el Noi del Sucre, que són gent que venen de Ponent però que beuen molt de moviments més anàrquics o més socialistes o obreristes, quedant el ruralisme una mica més al marge, potser vinculat a que el món rural té aquestes tendències més conservadores, més resistents al canvi i aquestes revolucions que han suposat el socialisme i el comunisme. Potser tot això, a avui dia, ho podríem reflectir també en el mapa polític.
