Dos anys de tancament, dos anys d’espera per a l’ebullició, el desenfrenament, el ball i la gresca. Ha estat dur i ara toca gaudir, però arribaren la submissió química, les punxades i el millor us quedeu a casa, més segures.
Fa setmanes que parlem del fet que s’està punxant a dones a les festes, tot i que encara no sapiguem exactament amb quin objectiu ni quina n’és la dimensió, el que sí que podem afirmar és que s’està convertint en una forma conscient i grupal de generar por. Abordem-ho.
Una part del debat s’està centrant en si amb aquesta punxada s’estan inoculant substàncies o si és “una gamberrada” —així ho ha arribat a qualificar el Catedràtic en Farmacologia de la UPV, Javier Meana—, però la realitat és que hi ha poca informació sobre què és la submissió química —més enllà de la punxada—, per a què s’utilitza i què estem fent per a aturar-la. Molt de soroll mediàtic, massa connexions en directe, prime time, alarma i por. A més d’una li venen ganes de quedar-se a casa, ¿casualitat?
Ens cuida la comunitat i ens cuiden les amigues
La por no és nova ni ens és aliena. Les dones i els col·lectius feministes porten anys enfrontant-ho, teoritzant la nit, abordant els seus riscs, conquerint-les, dissenyant espais segurs i de plaer, creant mecanismes d’autoprotecció i autodefensa i coordinant-se amb agents festius —populars i institucionals— per respondre en cas de donar-se una agressió. Ha estat una feina meticulosa, complicada, pedagògica i profundament política. Ho ha estat i ho segueix sent. Com han reaccionat les dones que han sigut punxades i el seu entorn demostra que la feina d’anys està donant fruits. La majoria han avisat a les seves amigues o s’han apropat a les barres, s’han activat els protocols, han estat cuidades per les seves companyes, ha estat cregudes i s’ha fet la denúncia pública. Ens cuida la comunitat i ens cuiden les amigues.
Aquest estiu toca aquesta forma d’agressió i, en lloc de validar la feina feta fins ara i abordar el problema amb les eines que ens són útils, les institucions, el poder mediàtic, els cossos policials i els experts aprofiten per treure a les dones, als agents feministes i als festius tota la seva agència i protagonisme i es pregunten: Ara què fem? Tots tenen la solució, per descomptat, i toca inocular-nos-la.
Dues grans propostes
D’una banda, intensificar la presència policial en espais festius amb “vigilàncies preventives”, patrullatge a peu conjunt entre guàrdia municipal i Ertzaintza i major vigilància policial als itineraris de tornada a casa. Així ho ha anunciat el cap de l’Ertzaintza, Josu Bujanda. La seva solució és la de securititzar un conflicte social i polític –la violència envers les dones– i no la transformació d’aquest, la identificació de les seves causes i la responsabilitat col·lectiva. ¿La comesa dels agents serà només vigilar que no punxin a les dones? O ¿aprofitaran, ja que passen per allà, per cridar-nos a l’ordre perquè hem begut o ens hem drogat més del compte, perquè ensenyem una mica de més i ballem massa estrident o perquè estem fent actes que alteren l’ordre públic? –aquell concepte tan ample–. Ja que estan de servei ¿identificaran a qui considerin que té una pell massa fosca o que sembla, a la seva mirada, una mica delinqüent o molesta per la seva pobresa? L’excusa de la seguretat per al control, el disciplinament i ordenament patriarcal, classista i colonial.
D’altra banda, aprofitant que la cosa s’ha tornat perillosa, toca comportar-se amb responsabilitat i fer-se càrrec, cadascuna des de la seva individualitat, de la gravetat de la situació. Està essent habitual llegir a fòrums recomanacions tals com dur peces de roba que tapin la pell, no consumir substàncies que puguin alterar la teva concentració, no practicar sexe amb desconeguts o, fins i tot, quedar-te a casa. La pandèmia ens hi va ficar a tots, ¿quina necessitat tenen ara les dones de sortir-ne? A casa guardaran la compostura però no, per se, més segures.
La resposta securititzadora davant les punxades ve de la mà de discursos amb una profunda moral puritana que busquen alliçonar-nos a les dones, reservant l’ús de l’espai públic per a les decents, per a les bones dones. I les bones dones seran les que es quedin a casa davant el perill. Conclusió: la nit, el desenfrenament, el ball i la gresca no ens pertanyen i no els mereixem. Això no és nou, porten anys advertint-ho i enfrontant-ho a les feministes.
El que hi ha darrere les punxades no és res nou. És una forma més de la violència masclista a la qual hem de parar atenció, abordar i enfrontar però, sense cap dubte, amb un enfocament integral i feminista que asseguri la llibertat sexual de les dones, la seva emancipació, l’agència que tenen sobre si mateixes i el seu dret al plaer i al gaudi. No necessitem abordatges moralistes, securititzadors i profundament conservadors. Els homes, per la seva banda, hauran d’abordar les seves responsabilitats, el seu estatus social i implicar-se en la denúncia de la violència masclista i en no airejar ni alimentar la mateixa als seus grups d’amics. Cuidem-nos juntes mentre no parem de ballar.
Versió en castellà de l’article publicada originalment a El Salto el 4 d’agost de 2022.
