El passat 23 de setembre es va estrenar “Modelo 77” als cinemes, vuitena pel·lícula dirigida per Alberto Rodríguez i que compta en el seu elenc amb intèrprets com Miguel Herrán, Javier Gutiérrez, Catalina Sopelana, Jesús Carroza o Javier Beltrán. El rodatge de la pel·lícula, que es va desenvolupar durant diversos mesos de l’any 2021, va tenir lloc en diferents llocs de la ciutat de Sevilla (per exemple, una fàbrica d’artilleria abandonada) i en la mateixa presó Model de Barcelona, clausurada en 2017.
La presó Model apareix en el títol i podríem dir que és un personatge protagonista més. El seu nom oficial és Centre Penitenciari d’Homes de Barcelona i se situa entre els carrers barcelonins Rosselló, Provença, Nicaragua i Entença, ocupant l’extensió de dues illes urbanes de l’Eixample. Aquí ingressen el febrer de l’any 1976, només tres mesos després de la mort del dictador Franco, al jove comptable Manuel Gómez (Miguel Herrán), que s’enfronta a una possible pena d’entre 10 i 20 anys per un desfalc del qual ell no sembla estar al cas i en el qual acusa els seus ocupadors d’implicar-lo. Al principi no tindrà molt bona relació amb el seu company de cel·la, un pres veterà anomenat Pino (Javier Gutiérrez), ni tampoc amb altres presos amb un paper més secundari, però a poc a poc van conjuminant forces per a perseguir un projecte comú: aconseguir un indult per a les penes carceràries dels presos jutjats per lleis franquistes ja suposadament obsoletes. Per a això els protagonistes s’introdueixen en el sindicat COPEL (Coordinadora de presos espanyols en lluita), la finalitat de la qual és obtenir l’amnistia total i materialitzar-la en una Llei d’Amnistia l’any 1977. La història s’estén fins ben entrat l’any 1978, durant el qual es van produir una bona quantitat de motins i fugides en La Model.
Manuel comença la seva trajectòria en la presó sentint-se “diferent” a la resta de presos, que són aquí, molts d’ells, per haver estat jutjats en el passat a l’empara de la “ley de vagos y maleantes”, i la seva motivació principal és sortir de la presó com més aviat millor i recuperar la seva antiga vida. No obstant això, la vida diària en la presó, en la qual presencia (i fins i tot sofreix en les seves pròpies carns) vexacions i humiliacions per part del personal penitenciari, i el seu contacte amb Lucía (la germana de la seva ex parella, que és interpretada per Catalina Sopelana), que considera que Manuel i els altres presos estan vivint una situació completament injusta i participa activament en les lluites des de fora de la presó per a perseguir l’amnistia d’aquests, desperten en ell una furiosa voluntat de canvi. Hi ha un moment en el qual arriba a dir “Aquest país està fet solament per als fills dels amos”, i és que realment cap a què s’estava (o, fins i tot, s’està) “transicionant”? El règim franquista estava en teoria ja mort, però i els seus fantasmes? Manuel, Pino i els seus altres companys venen de trajectòries vitals molt diferents, però sota una porra, tots són iguals.
El llargmetratge aconsegueix xopar al públic de la creixent tensió emocional que es viu dins de les claustrofòbiques parets de la presó, fins al punt que, després de l’acció i drama carcerari, quan en els títols de crèdit finals observem fotografies de presos reals implicats en COPEL que van lluitar fins a l’extenuació per l’amnistia, sentim una profunda compassió cap a totes aquestes ombres que encara habiten La Model i tantes i tantes presons en l’Estat.
El ritme trepidant d’aquesta pel·lícula no està renyit amb unes actuacions esplèndides i un guió alhora molt astut i emotiu. 125 minuts d’una mescla de fets reals i esdeveniments ficticis que ens enfronten a la crua realitat per la qual moltes persones van haver de passar (“van haver de passar”: el temps verbal en passat em sembla bastant dubtós). Aquest fidel retrat de l’Espanya de la Transició no deixa indiferent a ningú: o no és cert que, a excepció de “els fills dels amos”, tothom podria ser Manuel o Pino?
