A la vida hi ha dues realitats, la de cada dia al carrer i la virtual/mediàtica. Moltes vegades s’entrellacen, es confonen, fluctuen, però el que és clar, és que segueixen sendes separades. I en el meu camí s’ajunten i separen quan viatjo per primera vegada a Cuba l’any 2017.
Tot europeu que es presti, sense molta consciència política, no té molt bona imatge de Cuba, si es guia solament per la que forgen els mitjans de comunicació hegemònics. Els que estan controlats per les elits de poder que responen a interessos capitalistes. Amb una mica de consciència política i de classe, pots arribar a imaginar que la realitat està una mica manipulada, però realment, no arribes a sospitar quant. Aquest va ser el meu cas.
Sempre vaig tenir un pensament d’esquerres, comunista, per herència familiar i per lògica humana. Sempre vaig pensar que els mitjans de comunicació maniobraven amb la realitat cubana i veneçolana. Però fins no arribar a l’Havana per primera vegada, no vaig poder adonar-me com n’estava, d’equivocada.
Vaig trobar una Cuba alegre i necessitada, però plena d’humanisme i solidaritat. Malgrat el meu biaix ideològic, a vegades una no pot escapar de la influència subliminal que el seu inconscient pot tenir. Fins i tot pensava arribar i haver de veure fam, misèria. Però no ho vaig veure. Sí que vaig veure mancances, com les que poden veure’s en qualsevol país del món. Com les que he pogut veure en el meu propi. Però al llarg de tots aquests anys en els diferents viatges que he fet, mai he vist a ningú que no faci els seus tres àpats al dia ni a ningú anar-se’n a dormir sense menjar.
Mai havia sentit parlar molt del bloqueig nord-americà a l’illa fins que em vaig posar a investigar sobre ell. Mai ho havia sentit en els mitjans informatius nacionals. Mai havia llegit sobre ell a la premsa. Per a mi era com un fantasma que sabia que rondava, però que mai havia vist de prop. Fins que vaig poder tocar-lo amb les mans.
L’11 de juliol de 2021 va marcar un abans i un després en la història recent i mediàtica de Cuba. Aquell dia, molta gent es va tirar al carrer a protestar contra el govern, per malestar social. El bloqueig, tot i que jo prefereixo anomenar-lo guerra genocida, es va veure incrementat amb 243 noves mesures durant la pandèmia Covid-19 per part de l’administració Trump. I la gent tenia queixes. El món moria. Els nostres familiars morien; i Cuba resistia estoicament sense tenir països als quals comprar-los xeringues i gases perquè el “bloqueig econòmic” no li ho permet. Aquí va ser on jo personalment em vaig adonar que es tracta d’un crim de lesa humanitat.
I enmig d’aquestes protestes, com pot haver-les en qualsevol lloc, es va instigar des de fora del país al fet que hi hagués un alçament violent liderat per, anomenem-los- “ens opositors” finançats per capital estranger. Gent que va cremar cotxes de policia amb oficials dins, gent que va assaltar supermercats, gent que va entrar violentament en clíniques mèdiques, gent que va cometre delictes de sedició. Persones que van intentar generar una inèrcia d’acarnissament i tensió perquè la gent es contagiés de la mateixa contra el govern. Però el que no esperaven era que la gent, en la seva majoria, s’adonés del que estava passant. I comencés a frenar als grupuscles agressius. Entre les mateixes persones que protestaven, van frenar als delinqüents, i altres tantes van sortir específicament a parar l’onada d’agressions que aquesta gentada estava pretenent formar. Aprofitant-se d’una situació delicada, amb una pandèmia mundial, en un país amb un bloqueig econòmic, per a generar caos i violència.
Va ser en la pandèmia mundial on jo puc dir que vaig palpar el bloqueig, però és en aquest fet que acabo de relatar, on vaig poder corroborar la manipulació mediàtica insolent i agosarada dels mitjans de comunicació occidentals. Uns mitjans que ens mostraven un país en flames. Un país que suposadament s’alçava contra els seus dirigents, sent aquest fet totalment fals. Durant dies, els mitjans repetien notícies d’aquesta índole i l’audiència, sense tenir una altra alternativa de matriu informativa, era l’única cosa que podia consumir.
Van ser els mateixos cubans de l’illa, i amics de Cuba des de fora, els qui van començar a usar les plataformes virtuals i les xarxes socials darrere del que es diu la “batalla mediàtica”. A favor de la veritat, en contra del terrorisme informatiu. Hi ha moltes maneres de bloquejar. I a Cuba no sols l’han bloquejat durant decennis econòmicament, sinó també de forma cultural, mediàtica i informativa.
Hem pogut saber, gràcies a les xarxes socials, que els mitjans de comunicació menteixen a favor dels seus amos, i que la informació no és més que un negoci en què cal seguir les regles de l’amo. Aquesta és la fal·làcia de les nostres democràcies occidentals: crear corrents d’opinió favorables als sistemes de producció i que demonitzin a tot aquell que formi part d’un sistema productiu i ideològic alternatiu, com és Cuba.
Un model de país que ha demostrat que és possible ser anticapitalista i tirar endavant. Fins i tot amb un bloqueig després de més de 60 anys. Fins i tot tenint la soga al coll en tots els àmbits de la vida del país. Però, així i tot, donant els millors resultats en ciència, esport, literatura, medicina, art i moltes més disciplines fins i tot a escala mundial.
Per què es tem tant a la veritat d’una illa d’11 milions d’habitants i s’intenta ocultar-la i maquillar-la a favor dels valors capitalistes i occidentals? No convé veure que hi ha un model de societat alternativa que és possible i viable, totalment oposada al neoliberalisme i al capitalisme. Que fins i tot amb un bloqueig genocida, tira endavant i avança. Sense bloqueig, aquesta illa demostraria al món que aquest model és progrés i és futur. I el seu centre és l’ésser humà, no el capital.
Aquest model es diu socialisme. I serà possible. Cuba ho està demostrant. Perquè 63 anys de revolució dempeus, en un món devastat per l’imperialisme i la lògica mercantilista, són una victòria.
