1932: un any clau per a la república de Weimar: l’avantsala de la barbàrie (II)

Aquesta peça és la segona part de l’article publicat a la Realitat del 4 de novembre: 1932: un any clau per a la república de Weimar: l’avantsala de la barbàrie (I)

Les següents eleccions convocades després de la segona dissolució del Reichstag l’any 1932, al novembre, van donar com a resultat una reculada del partit nazi que va passar del 37,4% dels vots al juny a 33,1% i de 230 a 196 diputats. També van retrocedir, encara que lleugerament, l’SPD i el Zentrum. En canvi, van avançar electoralment el KPD amb el 16,9% dels vots enfront del 14,3%, i el DNVP amb 8,3% dels vots enfront del 5,9%, respecte als obtinguts al juliol. Existia fins i tot en els mitjans nazis la percepció d’un cert cansament electoral entre els votants, era una de les causes del fracàs en aquestes eleccions tenint en compte que els alemanys havien estat convocats en aquest any a dues eleccions al Reichstag, a una elecció presidencial en la qual Hindenburg havia renovat el mandat i eleccions a parlaments regionals [1]. Però també es considerava que la negativa d’Hitler a acceptar l’oferiment de von Papen de participar en el seu govern com a vicecanceller a l’agost era el motiu principal. Els resultats suggereixen, en el cas del DNVP, que una part de la burgesia votant dels nazis havia tornat al seu antic partit, i en el cas del KPD una radicalització d’almenys una part significativa de la classe obrera, ja que el vot al partit comunista no havia fet més que augmentar des de 1928 [2].

Taula 1. Participació electoral i vots obtinguts pels partits participants en percentatge dels vots emesos, 1919-1933

L’avanç electoral del KPD en les eleccions de novembre, que repetia el verificat en les eleccions de juliol, va accelerar l’exigència per part de l’empresariat industrial, els grans propietaris agrícoles i l’exèrcit d’una solució autoritària a la crisi republicana que posés fi al que denominaven “sistema de partits” i liquidés el moviment obrer, tant al SPD com al KPD i els sindicats. Aquest era l’objectiu compartit d’aquests diversos grups de les elits dominants però que estaven encara lluny de constituir-se com un bloc hegemònic que pogués imposar per si una solució compartida que fos acceptada per les majories socials, ja que diferien en els seus objectius econòmics, així com les seves preferències polítiques. Alguns sectors estaven d’acord amb la inclusió dels nazis en el govern d’Alemanya, uns altres en canvi buscaven la mateixa solució autoritària, però sense recórrer a això. El gran capital industrial continuava finançant i donant el seu suport als partits conservadors tradicionals com el DNVP, però també començava a considerar al NSDAP com un possible partícip en un govern de coalició [3]. No obstant això, des de les diferents elits -industrials, exèrcit, agraris i fins i tot el cercle ultraconservador que envoltava a Hindenburg- de manera creixent s’instava que els nazis fossin inclosos en un nou govern [4]. El 19 de novembre, el mateix dia en què Hitler s’entrevistava amb Hindenburg per un nou intent d’obtenir la cancelleria, un grup de mitjans i grans empresaris industrials, entre els quals es comptava Fritz Thyssen, així com representants dels grans propietaris agrícoles, van presentar una petició a  Hindenburg on sol·licitaven que confiés a Hitler la cancelleria amb l’encàrrec de la constitució d’un nou govern amb la finalitat de “… lliurar al líder del major grup nacional la responsabilitat d’un gabinet presidencial compost per persones de la més alta qualificació tècnica i personal” [5]. Així mateix, en el mateix mes el prelat Ludwig  Kaas, president del Zentrum (el partit catòlic) dirigint-se a Hindenburg expressava el següent: “Hi ha 12 milions d’alemanys en l’oposició de dretes (partit nazi) i 13 milions i mig en l’esquerra (KPD 6 milions, SPD 7,3 milions) amb els comunistes creixent diàriament. L’esquerra podria unir-se en qualsevol moment, el que significaria un molt prolongat hivern. El NSDAP ha de ser inclòs ara en el govern” [6]. Al seu torn l’objectiu d’Hitler era el d’obtenir o poders plenipotenciaris del president de la república o una nova convocatòria d’eleccions que li permetés aprovar una llei de Plens Poders (Ermachtigungsgesetz), objectiu que aconseguiria finalment el 23 de març 1933, i primer pas fonamental per a la instauració de la dictadura nazi.

La caiguda de  von Papen, a pesar que era el candidat favorit de Hindenburg, es produirà a començaments a mitjan desembre quan, el 2 de desembre va comprovar que no tenia suport per al seu projecte de “Nou Estat”, que havia de substituir a la República de Weimar per un règim autoritari si partits polítics, sindicats ni un parlament sorgit del vot popular. Per a això comptava amb el suport de l’exèrcit, però aquest es va negar a secundar-lo perquè suposava que la instauració de tal règim provocaria una guerra civil tenint en compte la força de masses i la militarització dels partits de dretes i esquerres, la qual cosa afebliria la funció de la  Reichswehr que era la de la defensa de les fronteres d’Alemanya i la continuïtat de la progressiva reconstitució de la seva potència militar [7]. 

Al començament de desembre, enmig d’un clima de pessimisme sobre el futur del NSDAP, després del descens electoral de novembre, aquell es va intensificar amb la caiguda d’un 40 per cent del vot nazi a Turíngia, un dels Länder on el nazisme havia obtingut un dels millors resultats en les eleccions de juliol, i augmentava la sensació entre els seus membres que el partit podia començar un procés de desintegració.

El 2 de desembre  Kurt  von  Schleicher va succeir a Franz von Papen com a canceller. El projecte de Schleicher, com el de Papen, sostenia l’objectiu de substituir la república democràtica per un règim autoritari, l’eix del qual fos l’exèrcit, amb la finalitat de recuperar la potència militar alemanya. Però a diferència de Papen, buscava el suport dels sindicats, inclosos els socialdemòcrates [8], a través d’augmentar la despesa pública amb la finalitat de combatre la desocupació i buscar el suport, no d’Hitler com havia fet Papen oferint-li la vicecancelleria a l’agost, sinó el suport de Gregor  Strasser, qui ocupava el segon lloc en el lideratge del NSDAP. Strasser és amb freqüència presentat com el dirigent de l’ala “esquerrana” del nazisme que en realitat mai va existir com a tal fracció ni orgànicament ni ideològicament [9], sostenia una confusa ideologia que resumia molts dels prejudicis i ressentiments de les classes mitjanes, primer castigades per la gran inflació de postguerra -i especialment de 1923- i les penúries de la Gran Depressió. Un pensament “socialista” que sostenia que la desigualtat social no era producte del desenvolupament històric del capitalisme i de la lluita de classes, sinó producte de la biologia, fent-se eco de la ideologia biopolítica que penetrava amb força en la societat alemanya amb la decisiva participació de nombrosos àmbits acadèmics i que actuava com a suport de l’antisemitisme [10]. Un pensament “socialista” en què la màxima aspiració d’allò social era la definitiva integració de la classe obrera en la “comunitat nacional” en forma subalterna a canvi d’alguna recompensa distributiva, una forma de “nacionalització” de la classe treballadora en el marc de la realització d’un projecte corporatiu [11]. L’aposta de Schleicher no era forassenyada, però necessitava que Strasser acceptés formar govern amb ell en contra de l’opinió d’Hitler, qui només estava disposat a entrar en un govern en el qual fos el canceller. Fins i tot especulava amb la possibilitat que Strasser acceptés i creés una escissió en el partit nazi ja que a l’ésser la segona figura en la jerarquia del partit s’esperava que li seguissin una bona part dels diputats, dirigents i fins i tot bases del partit. Aquestes expectatives de Schleicher es veien abonades no sols pels últims resultats electorals dels nazis que amenacen amb el seu gradual declivi, sinó que la negativa rotunda d’Hitler a formar part d’un govern que no pogués encapçalar conduïa a un punt mort que provocava encara més desànim en les seves files a pesar que encara continuava mantenint un enorme cabal electoral malgrat haver perdut al voltant de 2 milions de vots al novembre. No obstant això, Gregor Strasser va acabar cedint davant la pressió d’Hitler i va dimitir de tots els seus càrrecs en el partit nazi el 8 de desembre de 1932. Al seu torn l’SPD rebutjava la proposta de suport dels sindicats al govern Schleicher. A la pèrdua d’aquests suports va seguir la de la Reichslandbund, que agrupava els agricultors i estava dominada pels grans terratinents d’est d’Alemanya, davant la intenció de Schleicher de no imposar gravàmens als productes agrícoles, el vell conflicte entre interessos agraris i industrials que s’arrossegava des del  Kaiserreich tornava a aparèixer en aquesta fase final de la república. La Reichslandbund rebia el suport tant del NSDAP com del DNVP. Si hagués accedit a imposar aquests gravàmens el resultat hauria sigut l’enfrontament amb els empresaris industrials i els sindicats [12]. Però al seu torn, l’empresariat tampoc decidia donar-li suport ja que no estaven d’acord amb l’intent de Schleicher d’un pacte amb els sindicats, ja que el gran capital va rebutjar qualsevol possibilitat d’una política expansiva i va exigir mantenir la política d’ajust de von Papen [13]. Per tant, el canceller quedava progressivament aïllat, mentre von Papen iniciava converses amb Hitler, al principi discretes, però que, gràcies a la seva influència sobre Hindenburg, erosionaven l’oposició d’aquest a designar a Hitler com a canceller.  Kurt von Schleicher, incapaç de recaptar suports parlamentaris i amb Hindenburg rebutjant la possibilitat de dissoldre el Reichstag, va dimitir el 28 de gener a la cancelleria.

Les creixents dificultats de Schleicher per a aconseguir la dissolució del Reichstag i posposar la convocatòria de noves eleccions, la qual cosa implicava una ruptura de l’ordre constitucional, més el repunt electoral dels nazis en el petit estat de  Lippe- Detmold el 15 de gener de 1933, que tenien el valor simbòlic de presentar al  NSDAP com recuperant-se de la seva caiguda al novembre, van estimular a Hitler a endurir la seva exigència de la cancelleria en les converses amb Papen, però agregant que seria una prefectura de govern presidencial com havia estat la del mateix Papen i com era la de Schleicher i no un govern que es basés en la majoria parlamentària. Per a convèncer a  Hindenburg, el seu fill Oskar i Franz von Papen li van plantejar que l’única possibilitat era constituir un govern de concentració nacional amb Hitler al capdavant, amb els nazis en minoria i una majoria de personalitats conservadores que “controlarien” al canceller en el seu radicalisme. Aquest govern gaudiria del suport de la majoria del Reichstag -només seria rebutjat pel SPD i el  KPD- i de la població en general, i permetria l’aprovació d’una llei de plens poders per a modificar la constitució, i una vegada aconseguit aquest objectiu, poder prescindir dels serveis d’Hitler. Una seguretat a poder controlar als nazis, que poc després es mostraria totalment infundada i que s’expressava en la següent declaració de von Papen: “Ho hem llogat [referint-se a Hitler]”, així com en aquesta d’Alfred Hugenberg, dirigent del  DNVP: “Estem tancant-li el pas a Hitler” [14]. El 30 de gener de 1933 Hitler era nomenat canceller i von Papen vicecanceller. S’iniciava la fi de l’agonitzant República de Weimar i s’havia obert el pas a la barbàrie feixista. 

És cert que, com afirmen historiadors com Ian Kershaw i Henry Ashby Turner [15], l’accés d’Hitler al poder no va tenir res d’inevitable. Va ser el factor contingència el que va intervenir en aquest cas com dèiem al principi d’aquest text. Però va ser una contingència condicionada per les forces polítiques i socials que van afavorir directament o indirectament la sortida dictatorial a la crisi republicana. Aquestes forces eren les de les classes dominants i els seus representants polítics que al llarg del període republicà havien considerat al moviment obrer en la figura dels seus partits -SPD i KPD- i els sindicats els principals obstacles a la reconquesta de l’hegemonia perduda després de novembre de 1918. La República de Weimar era el fruit d’una revolució política que havia acabat amb la monarquia i havia intentat estabilitzar una democràcia parlamentària en la qual el moviment obrer havia tingut un paper essencial, però que no va poder conquistar una nova hegemonia que substituís l’antic domini de les classes que havia prosperat sota el Kaiserreich. La postura adoptada per les elits alemanyes tant agràries com industrials i els seus acòlits oferia la imatge que la República de Weimar era una república sense republicans, o com a molt de  Vernunftrepublikaner, republicans racionals que l’acceptaven com a reconeixement del fet consumat però no per convicció i adhesió als seus principis i valors, com era el cas de l’historiador conservador Friedrich Meineke qui va passar de la seva adhesió monàrquica a l’acceptació pragmàtica de la república simplement per necessitat d’adaptar-se a la nova situació política. La Gran Depressió, especialment a partir de 1930, va accentuar les intencions i va orientar l’actuació d’aquestes elits i els seus representants polítics en el sentit de modificar el règim constitucional per a afavorir la instauració d’un règim autoritari que restablís en tota la seva plenitud el poder d’aquestes classes dominants, ja que atribuïen la pèrdua de part d’aquest al règim republicà i a l’Estat de Benestar sobre el qual s’assentava. Ja hi havia hagut una contraofensiva del capital amb el programa d’ajust que va acompanyar la supressió de la hiperinflació de 1923, on la classe treballadora va perdre algunes de les conquestes obtingudes després de novembre 1918, entre elles la jornada laboral de 8 hores [16]. 

Aquesta actitud antirepublicana i antidemocràtica de les classes dominants que es manifestava no sols en l’àmbit de les seves organitzacions corporatives (RDI,  Langnam-Verein,  Reichs-Landbund, etc.) sinó en totes les estructures de la societat civil que controlaven o en les quals influïen, inclòs l’àmbit acadèmic i universitari, es va mantenir tot i que els indicadors de la crisi començaven a remetre. Estudis recents demostren que la desocupació va deixar d’augmentar al maig de 1932, mentre la Borsa de Berlín registrava la recuperació del valor de les accions, i una comparació entre l’activitat econòmica del segon semestre de 1931 i 1932, mostrava en aquest últim un creixement de l’activitat en sectors tan estratègics per a l’economia alemanya com la indústria química, la metal·lúrgica, l’elèctrica i en sectors importants per al consum de masses com la indústria del calçat i el tèxtil. Cal destacar la recuperació de la producció de màquines eina en l’últim trimestre de 1932, perquè significava la reproducció i ampliació del capital fix i per tant les expectatives empresarials de recuperació i/o augment de beneficis tant en aquest sector com en el del consum de béns durables o peribles. Tots ells signes que la recuperació cíclica havia començat a produir-se abans de l’arribada dels nazis al poder [17]. Aquests signes de recuperació són atribuïts per diversos autors tant a la reactivació econòmica espontània que s’havia produït des de la tardor de 1932, a l’efecte del “Programa Papen” de juny i setembre de 1932, que ascendia a uns 300 milions de Reichsmarks, part dels quals havien estat destinats a aquest efecte per Brüning, i el “Programa d’Emergència” de Schleicher de gener de 1933, que ascendia a 500 milions de Reichsmarks, així com a la supressió de les reparacions de guerra a conseqüència dels acords adoptats en la Conferència de Lausana [18]. Per tant, no eren només els obstacles que la depressió posava a l’acumulació del capital sinó motius ideològics i polítics els que mantenien l’atac i el desgast de la República de Weimar, ja que fins i tot en la conjuntura en què es percebien signes de recuperació econòmica cap dels grups de pressió va acceptar una sortida de la crisi basada en els mecanismes que preveia la constitució republicana, sinó que es va insistir en una sortida autoritària, com podia ser la que proposaven Papen o Schleicher -en aquest últim hagués desembocat probablement en una dictadura militar. El problema és que aquestes dues possibilitats tenien el defecte de no disposar ni d’una majoria clara de suport parlamentari, o d’un suport de masses, ni tan sols existia un acord entre els diversos sectors de les classes dominants sobre un o un altre candidat. En canvi, Hitler els oferia un moviment de masses i una majoria parlamentària, que hagués permès escometre l’objectiu major de les classes dominants, acabar amb el sistema de partits i principalment liquidar al moviment obrer organitzat tant en les seves expressions partidàries com sindicals, així com tot vestigi en el teixit social del tan odiat marxisme. En aquest sentit, més enllà de la major o menor implicació de la gran patronal en el finançament del partit nazi, les classes dominants compartien amb Hitler la idea que el fonamental, amb l’accés a la totalitat del poder polític era “… la total i violenta destrucció del moviment obrer organitzat que constituïa el moment decisiu en la conquesta del poder pel partit”[19]. 

Com planteja Anthony  McElligott, el fracàs de la República a complir amb el programa de benestar social i redistribució de la riquesa inscrit en el seu pilar constituent va provocar el seu descrèdit en àmplies capes de la població, especialment les seves classes mitjanes, les que van continuar exigint un programa d’aquest tipus per a la realització del qual estaven creixentment disposades a acceptar que determinats sectors de la societat alemanya quedessin exclosos d’aquest estat de benestar futur [20]. El cost polític de tal operació exigia “naturalment” acceptar un govern autoritari, una prefectura que no hagués de rendir comptes al parlament, com a màxim que ho fes mitjançant un plebiscit dirigit a la comunitat nacional novament cohesionada. Aquest era el programa de la revolució conservadora, la proposta que Carl Schmitt havia fet als empresaris en una conferència pronunciada en la seu de la Langnamverein [21], el 23/11/1932 titulada “Una economia forta en el marc d’un Estat fort” [22]. La democràcia  weimariana havia, segons Carl Schmitt, esdevingut un Estat feble sotmès a la pressió de les masses i dels conflictes entre interessos partidaris contraposats [23]. Schmitt defensava d’aquesta manera un Estat la comesa del qual fos el de facilitar l’adequat funcionament de l’economia capitalista, capaç de resistir i neutralitzar els interessos socials que podien oposar-se al funcionament i consecució d’aquests objectius econòmics.Hermann Heller, en un text de 1933 analitzant el cop d’estat del 20 de juliol de 1932 de von Papen que va liquidar al govern socialdemòcrata de Prússia, afirmava que l’“estat autoritari” que Papen defensava com a solució a la crisi alemanya deslligada el 1930, era un concepte que es remuntava al nacional liberalisme del Kaiserreich, i que, actualitzat com a resposta al Welfare State weimarià, consistia en una retirada de l’Estat de la intervenció en l’economia, no en el sentit de deixar de subvencionar i fer costat a la banca, a la gran indústria i altres grups d’elit, sinó a desballestar la política social que “interferia” en l’acumulació del capitalisme alemany [24].

Bibliografia

Andreassi Cieri, Alejandro. El compromiso fáustico: la biologización de la política en Alemania, 1870-1945. Mataró: El viejo topo, 2015.

Balderston, Theo. Economics and Politics in the Weimar Republic. Cambridge; New York: Cambridge University Press, 2002.

Bonefeld, Werner. «Authoritarian Liberalism: From Schmitt via Ordoliberalism to the Euro». Critical Sociology 43, n.^o 4-5 (1 de julio de 2017): 747-61.

Buchheim, Christoph. «Das NS-Regime und die Überwindung der Weltwirtschaftskrise in Deutschland». Vierteljahrshefte für Zeitgeschichte 56, n.^o 3 (15 de julio de 2008): 381-414. https://doi.org/10.1524/vfzg.2008.0017.

Francisco Morente Valero. «La universidad alemana y la construcción del Tercer Reich». En Pensar después de Auschwitz, 153-81. Mataró, Barcelona: EL VIEJO TOPO, 2004.

Gallego, Ferran. De Múnich a Auschwitz: una historia del nazismo, 1919-1945. Barcelona: Plaza & Janés, 2001.

Gramsci, Antonio. Cuadernos de la cárcel T. 4. México, D.F.: Ediciones Era, 1986.

Hajek, Milos. Historia de la tercera internacional. Barcelona, 1984.

Heller, Hermann. «Authoritarian Liberalism?» European Law Journal 21, n.^o 3 (1 de mayo de 2015): 295-301.

Henig, Ruth. The Weimar Republic 1919–1933. London, 2015.

J. Falter, Th. Lindenberger, y S. Schumann. Wahlen und Abstimmungen in der Weimarer Republik: Materialien zum Wahlverhalten, 1919-1933. München: Beck, 1986.

Kershaw, Ian. Hitler: 1889-1936. Barcelona: Península, 1999.

Martín Ramos, José Luis, Francisco Erice, Joan Tafalla, y Alejandro Andreassi Cieri. La Gran Guerra y la revolución: Orígenes de la Internacional Comunista. Vilassar de Dalt: El Viejo Topo, 2019.

McElligott, Anthony. Rethinking the Weimar Republic: Authority and Authoritarianism, 1916-1936. London: Bloomsbury Academic, 2011.

Möller, Horst. La République de Weimar. Paris: Tallandier, 2005.

Mommsen, Hans. The Rise and the Fall of Weimar Democracy. Chapel Hill: University of North Carolina Press, 1996.

Noakes, Jeremy, y G. Pridham, eds. Nazism 1919-1945 Volume 1: The Rise to Power 1919-1934: A Documentary Reader. Exeter: Liverpool University Press, 1998.

Peukert, Detlev. The Weimar Republic: the crisis of classical modernity. New York: Hill and Wang, 1992.

Renato Cristi. Carl Schmitt and Authoritarian Liberalism: Strong State, Free Economy. 1 edition. Cardiff: University of Wales Press, 1998.

Stachura, Peter D. Gregor Strasser and the Rise of Nazism. Abingdon, 2014.

Turner, Henry Ashby, A treinta días del poder, (Barcelona: Edhasa,2000).

Weindling, Paul. Health, race, and German politics between national unification and Nazism, 1870-1945. Cambridge; New York: Cambridge University Press, 1993.

Weitz, Eric D. Weimar Germany: Promise and Tragedy. Princeton, N.J.; Woodstock, Oxfordshire: Princeton University Press, 2009.

Abreviatures: KPD: Partit Comunista d’Alemanya; SPD: Partit Socialdemòcrata d’Alemanya; DDP: Partit Democràtic Alemany Des de 1928: Partit de l’Estat Alemany;  Zentrum: Centre Catòlic; BVP: Partit Popular Bavarès; DVP: Partit del Poble Alemany;  DNVP: Partit Nacional del Poble Alemany; NSDAP: Partit Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys (Partit Nazi); RDI Federació Nacional de la Indústria Alemanya.

Notes

[1] Möller, La République de Weimar, 335-36 y 344-45.

[2] Möller, 344-45.

[3] Sobre l’actitud de les classes dominants de no jugar la seva sort a una sola carta, moltes vegades Joan Tafalla evocava una afirmació de Josep Serradell: “Joan, la burgesia mai posa els seus ous en una sola cistella”. Veure Joan Tafalla, “SOBRE L’ART DE NO POSAR TOTS ELS OUS EN EL MATEIX CISTELL”, http://lallibertatdelsantics.blogspot.com/2018/09/sobre-lart-de-no-posar-tots-els-ous-en.html

[4] Mommsen, The Rise and the Fall of Weimar Democracy, 312.

[5] Mommsen, 511-12.

[6] Henig, The Weimar Republic 1919–1933, 74.

[7] Henig, 74; Mommsen, The Rise and the Fall of Weimar Democracy, 488-89.

[8] Aquesta proposta de  Schleicher no es feia sobre buit, ja que els sindicats argumentaven que a causa de la gravetat de la situació i independentment del règim polític existent el seu deure era el d’aconseguir les millors condicions laborals i de salari per a la classe obrera, així com també en alguns casos estaven disposats a acceptar una integració en el govern mitjançant alguna mena de participació corporativa; veure Mommsen, The Rise and the Fall of Weimar Democracy, 502-3.

[9] Peter D. Stachura, Gregor Strasser and the Rise of Nazism (Abingdon, 2014), 9-10.

[10] Ver, Alejandro Andreassi Cieri, El compromiso fáustico: la biologización de la política en Alemania, 1870-1945 (Mataró: El viejo topo, 2015).

[11] Stachura, Gregor Strasser and the Rise of Nazism, 51-59.

[12] Kershaw, Hitler, 414.

[13] Mommsen, The Rise and the Fall of Weimar Democracy, 500-501.

[14] Kershaw, Hitler, 377.

[15] Henry Ashby Turner, A treinta días del poder, (Barcelona: Edhasa,2000).

[16] Alejandro Andreassi Cieri, “KPD Y KOMINTERN (1919-1923): entre la teoría de la ofensiva y el Frente Único José Luis Martín Ramos et al., La Gran Guerra y la revolución: Orígenes de la Internacional Comunista (Vilassar de Dalt: El Viejo Topo, 2019), 128.

[17] Christoph Buchheim, «Das NS-Regime und die Überwindung der Weltwirtschaftskrise in Deutschland», Vierteljahrshefte für Zeitgeschichte 56, n.^o 3 (15 de julio de 2008): 383-86.

[18] Buchheim, 388-89; Balderston, Economics and Politics in the Weimar Republic, 99. Antonio Gramsci en la seva anàlisi de la situació creada per l’impacte de la Gran Depressió a Alemanya i Gran Bretanya considerava que, si bé els efectes de la depressió eren majors a Alemanya que a Gran Bretanya, la primera, per la seva gran potència industrial seria capaç d’una més ràpida recuperació que en el cas britànic, la capacitat industrial de la qual era menor ja que la seva economia estava més vinculada a l’activitat financera-bancària que industrial,  <61> Pasado y Presente. Inglaterra y Alemania Antonio Gramsci, Cuadernos de la cárcel T. 4 (México, D.F.: Ediciones Era, 1986), 43.

[19] Mommsen, The Rise and the Fall of Weimar Democracy, 507.

[20] Anthony McElligott, Rethinking the Weimar Republic: Authority and Authoritarianism, 1916-1936 (London: Bloomsbury Academic, 2011), Cap. 4 «The Authority of Money» (Kindle edition).

[21] Era el nom que se li havia adjudicat, per a abreujar, a la  Verein  zur  Wahrung  der  gemeinsamen  wirtschaftlichen  Interessen  in  Rheinland  und  Westfalen (Associació per a la protecció dels interessos econòmics comuns a Renània i Westfàlia), constituïda a Düsseldorf al març de 1871 per iniciativa dels empresaris del metall, el tèxtil i la mineria.

[22] Renato Cristi, Carl Schmitt and Authoritarian Liberalism: Strong State, Free Economy, 1 edition (Cardiff: University of Wales Press, 1998), 212 i següents.

[23] Werner Bonefeld, «Authoritarian Liberalism: From Schmitt via Ordoliberalism to the Euro», Critical Sociology 43, n.^o 4-5 (1 de julio de 2017): 3-4.[24] Hermann Heller, «Authoritarian Liberalism?», European Law Journal 21, n.^o 3 (1 de mayo de 2015): 295-301.