EL CONTEXT DEL 20N DE 2022
Aquest 20N del 2022, torna a ser un 20N per al no oblit, per a l’exercici de la memòria democràtica i per a reivindicar polítiques públiques de garantia de no repetició. L’amnèsia i l’oblit són estratègies deshumanitzadores que no hem de permetre.
El context del 20N del 2022, el podem caracteritzar per quatre punts principals. En primer lloc, arribem a la data amb una nova llei de memòria, la Llei 20/2022, de 19 d’octubre, de Memòria Democràtica. En segon lloc, encara avui persisteixen actes franquistes d’homenatge a Franco, com la missa que organitza la Fundación Nacional Francisco Franco, les concentracions al Valle de los Caídos del Movimiento Católico Español, o la marxa de torxes de La Falange, malgrat que siguin organitzacions i activitats contràries a la Llei de Memòria. En tercer lloc, ens trobem amb l’extrema dreta institucional, encorbatada i amb tacons, VOX, que ha convocat pel dia abans manifestacions a totes les ciutats de l’estat sota lemes securitistes i d’acusació del govern espanyol de colpista i traïdor, i ho fa el 19N ja sigui per mantenir un relat de “no-nostàlgics del franquisme, ja sigui per facilitar l’assistència de grupuscles que el dia 20N potser s’estan manifestant; dreta extrema i extrema dreta política, mediàtica, judicial i policial no accepten la democràcia. I per últim ens trobem amb les derrotes a les urnes de Bolsonaro (victòria de Lula a les eleccions al Brasil) i les candidatures de Trump al Congrés i al Senat del EUA, que són dues derrotes dels fills polítics directes de Steve Banon, pare ideològic de l’actual extrema dreta global i que no ens poden portar a baixar el nivell d’alerta davant el perill de l’extrema dreta, donat que el bolsonarisme i el trumpisme continuen ben vius, com està de ben viva l’extrema dreta arreu.
EL COST PERSISTENT DE LA NO RUPTURA DEMOCRÀTICA
Costa molt de creure que ja fa quaranta-set anys de la mort del dictador Franco perquè, malauradament, l’esperit d’aquella Espanya negra que feia olor de ranci, naftalina i sang seca, continua estant força present en ple segle XXI i no solament en estaments militars policials, militars, judicials i en la Monarquia sinó que manté una vigència sorprenent dins dels mitjans de comunicació i, fins i tot, en capes populars que creuen que poden millorar la seva qualitat de vida donant suport a les fórmules de “el penúltim contra l’últim” que propugna VOX, arrossegant massa vegades al PP i a un C’s en descomposició.
Durant molt de temps, hem escoltat per tot arreu el mantra de “la Constitución que nos dimos entre todos” com el punt final de l’horror franquista i l’inici d’una societat utòpica basada en una suposada fraternitat hispànica que ens conduiria a la modernitat i ens permetria superar i oblidar tot allò que va succeir quan no érem ni tan moderns ni tan fraternals. Es van utilitzar tots el mètodes a disposició de l’Estat per esborrar-nos la memòria, fins al punt que va aparèixer la nova categoria de republicans-juancarlistes que s’encarregaren de donar legitimat al nou règim que no era ni tan nou ni tan modern ni tan fraternal. La qualitat ètica i democràtica de la “Transició” ha quedat recentment explicada per José Barrionuevo, exministre d’Interior, a la darrera entrevista, on confirma allò pel qual va ser condemnat: la creació del GAL com a eina de terrorisme d’Estat.
L’Estat del Regne d’Espanya manté vigent una Llei d’Amnistia, un autèntic punt final i autodeclaració d’impunitat d’assassins i torturadors, que té com a escandalosa conseqüència que sigui la justícia argentina qui investiga crims del franquisme. La Llei d’Amnistia (15/10/1977) s’aprova tot just després de la ratificació per l’Estat espanyol del Pacte de Drets Civils i Polítics (28/09/76), el contingut del qual és totalment incompatible amb la Llei d’Amnistia, que estableix que els crims del franquisme no es poden jutjar. Però els crims de lesa humanitat, com aquests, no prescriuen i no poden quedar impunes. De moment, però, totes les querelles interposades als jutjats espanyol han estat arxivades. A l’Estat Espanyol hi va haver 300 camps de concentració i ben poc se’n sap. No hi ha hagut l’interès de fer-los visibles i condemnar-los com sí que va fer Alemanya. Ara hi ha garatges al damunt, edificis, parcs, carrers…
La impugnació al model de “transacció” (de pacte amb els assassins, d’oblit i d’impunitat de “llei de punt final”) va ser un motor fonamental en la revolta de les bases militants comunistes catalanes, que va fundar el Partits dels i les Comunistes de Catalunya (PCC), del qual es compleix el 40 aniversari enguany. El PCC va ser tota una experiència política i vital que recordarem i homenatjarem a les jornades “Contra el final de la història” – Jornada sobre el 40è aniversari del PCC”, el dissabte 26 de novembre, a Cotxeres de Sants [2]
L’EXERCICI DE LA MEMÒRIA DEMOCRÀTICA COM A GARANTIA DE NO REPETICIÓ
El dret efectiu a la memòria democràtica l’hem de caracteritzar, també, com a garantia de no repetició. La promoció de la memòria democràtica i de les garanties de no repetició no correspon, exclusivament, a una lluita de les víctimes del franquisme i dels seus familiars, sinó que interpel·la al conjunt de la societat democràtica.
En un context democràtic, l’Estat de dret ha de ser la garantia principal de no repetició; la memòria democràtica ha de formar part de les polítiques públiques de les institucions democràtiques, orientada a la consolidació dels valors democràtics, de defensa dels drets i les llibertats, com a eina per promoure garanties de no repetició. La promoció de les garanties de no repetició ha d’abastir des de política cultural arxivística, de base de dades, difusió de testimonis, actes institucionals i socials memorialistes, fins a les activitats i projectes en els àmbits i funcions pedagògica, educativa i preventiva d’una memòria crítica i democràtica d’allò que va ser el feixisme.
El memorialisme, per tant, continua sent una eina imprescindible per conèixer d’on venim, però també per crear consciència de cap on volem anar i cap a on no. I ha de ser un punt de trobada de totes les persones amb idees progressistes, de transformació política i social.
MEMÒRIA DEMOCRÀTICA: EINA FONAMENTAL PER CONÈIXER EL FEIXISME, NO BANALITZAR-HO I COMBATRE ADEQUADAMENT ELS RACISMES I L’EXTREMA DRETA ACTUAL
Fa un any, reflexionàvem en aquest article sobre la memòria històrica: “Aquest oblit de la memòria històrica a l’escola, i en tants altres àmbits, ha suposat que les generacions que han arribat a l’etapa adulta al llarg de tots aquests anys els manqui una formació sòlida sobre la història del nostre país, sobre el que va suposar la dictadura i la lluita antifranquista. Sembla com si hi hagués una estratègia intencionada per a evitar aprofundir en el nostre passat, que facilita la manipulació mediàtica i política […]”.
La Memòria Democràtica és també una eina fonamental per a conèixer i reconèixer el feixisme i defugir de la seva banalització. És la capacitat de diferenciar entre feixisme, extrema dreta radical trumpista i dreta conservadora i de diferenciar entre feixisme, racisme institucional i racisme sociocultural, que ens atorga la capacitat per assenyalar correctament el feixisme i poder combatre’l, i també per analitzar les característiques pròpies i diferencials del racisme institucional i racisme sociocultural i les eines específiques que cal emprar per abordar-los. Per entendre bé què és el feixisme, recomanem veure la pel·lícula “Novecento”, que és tot un retrat no només del feixisme italià, sinó del conjunt del feixisme.
Pel que fa a l’extrema dreta radical trumpista, veiem com aquesta funciona formalment dins el mateix marc jurídic-polític de la democràcia liberal. Però posa en qüestió drets humans i drets fonamentals i utilitza una extraordinària violència verbal contra tots els col·lectius que no constitueixen la seva normativitat (espanyol-patriota-blanc-mascle alfa-heterosexual-anticomunista): persones migrants i/o racialitzades, feministes, col·lectiu LGTBIQ+, independentistes, comunistes…). És absolutament intolerant contra les dissidències, però, ara com ara, no planteja el seu extermini físic, com sí que feia el feixisme.
Pel que fa a la dreta conservadora, en l’actual context del regne d’Espanya la podrem identificar com a un conglomerat que va del PNB o el PDeCat al sector del PP que té més la pulsió de “retorn a l’estabilitat bipartidista” d’alternança i pactes d’Estat. Quan fa anys, a Catalunya, identificàvem al pujolisme com a catalanisme conservador, estàvem encertant de ple en la ubicació ideològica. En aquest article ho caracteritzàvem de manera més extensa.
L’enfocament autoritari de la seguretat, que desplega l’extrema dreta de VOX als barris i que pot calar en veïnat de barris treballadors i populars beu de les herències del franquisme sociològic, i cal abordar-ho amb potents polítiques públiques de seguretat democràtica, així com amb un enfocament que garanteixi el dret a la seguretat en un sentit ampli de seguretat en els drets(treball, alimentació, habitatge, subministraments bàsics…).
Alhora el discurs d’odi, antiimmigratori i racista que també desplega l’extrema dreta de VOX als barris, i que pot calar en veïnat de barris treballadors i populars, beu de la contaminació del pensament profundament racista i colonial del capitalisme hegemònic, de les pors i de les inseguretats vitals provocades per la destrossa de la cohesió social realitzada pel capitalisme salvatge global i de la tàctica de les oligarquies del “divideix i venceràs” a través de l’enfrontament del penúltim contra l’últim com a via perquè la gent treballadora i de les classes populars no siguin conscients i assenyalin als responsables de debò: el poder oligàrquic econòmic-mediàtic-deep state. El racisme sociocultural cal abordar-lo des del diàleg, la mediació i les dades contra les fake news, generant polítiques públiques de cohesió social, articulant xarxes de solidaritat treballadora i veïnal i recolzant a les organitzacions socials.
Al racisme institucional l’hem de combatre en totes les seves diferents expressions: les identificacions policials per perfil ètnic; els discursos racistes de responsables municipals de seguretat; la denegació de la inscripció al padró municipal; la negativa a atorgar de regularització administrativa a persones migrades que han hagut de fugir dels seus països d’origen per la pobresa, les guerres, el canvi climàtic que originen els mateixos “països del Nord”, el capitalisme global, que els neguen l’entrada (amb una policia militaritzada de control de fronteres) i/o la regularització administrativa; la necropolítica de fronteres de la UE i del govern espanyol, que constitueix una autèntica vulneració dels drets humans fonamentals a partir de la militarització del control de fronteres i la seva externalització; i la perillosa derivada d’islamologia institucional, sumant-nos, un cop més, a l’exigència de la llibertat immediata del company Mohamed Said Badaoui, company de lluita antifeixista, antiracista, pels drets humans i per la cohesió social, tot exigint les derogacions de la llei d’estrangeria i de la llei mordassa, que constitueixen un autèntic “Guantánamo” amb zones d’autèntica foscor i exclusió de l’exercici dels drets fonamentals, i fent costat al Fòrum Social contra la Islamologia i tota mena de racisme, l’FSI, que anualment impulsa la Unitat Contra el Feixisme i el Racisme.
COMUNISTES DE CATALUNYA FEM UNA CRIDEM A:
- Participar activament a l’acte “Fem justícia, fem memòria”, que es realitza aquest diumenge 20N a Barcelona, davant la prefectura de policia, a Via Laietana.
- Recolzar la manifestació de Marea Pensionista d’aquest dissabte 19N, com a mobilització justa en si mateixa i a la qual se li afegeix una component antifeixista, donat que VOX convoca justament al punt final de la manifestació de Marea Pensionista (Plaça Sant Jaume).
- Reforçar les entitats memorialistes amb persones i recursos que els permetin augmentar la seva activitat en els terrenys educatiu, cultural, institucional i social.
- Exigir, activament, l’execució i aplicació decidida de la nova Llei de Memòria Històrica perquè, des del reconeixement de les seves mancances, desplegui tots els seus efectes, que són molts i notables, arreu dels municipis i comunitats autònomes de l’estat plurinacional.
- Participar activament a les jornades “Contra el final de la història – Jornada sobre el 40è aniversari del PCC”, el dissabte 26 de novembre a Cotxeres de Sants, com a esdeveniment d’alta rellevància qualitativa en la construcció de la memòria històrica del moviment obrer, del comunisme català i del conjunt de les forces d’esquerres solidàries, internacionalistes, per la pau, el treball i l’autodeterminació, feministes, ecologistes, republicanes i sobiranistes.
- Lluitar per la democratització dels aparells d’Estat, que no es va produir en la transició-“Transacció” sense ruptura, així com per la democratització dels mitjans de comunicació, recolzant projectes comunitaris de comunicació que disputin l’hegemonia mediàtica de l’extrema dreta.
- Reforçar el moviment unitari contra el feixisme i el racisme, tot contribuint a la seva extensió territorial, generant activitat als centres de treball i als barris, i fent costat als projectes i activitats sindicals, veïnals i culturals que tinguin per objectiu combatre el discurs de l’odi, el feixisme, el racisme, la xenofòbia i tota mena de discriminacions.
- Aterrar als municipis les polítiques de Memòria i contra el feixisme i el racisme:
- Contribuir a portar les polítiques públiques de Memòria Democràtica al debat electoral previ a les eleccions municipals de 2023, amb l’objectiu d’incrementar la tasca memorialista en els nous plens i governs municipals.
- Contribuir a generar Acords i Declaracions de les Candidatures Democràtiques, com es va fer a les eleccions municipals de l’any 2019 a través de la campanya “Crida de les Candidatures Democràtiques: No a l’odi, #STOPVOX”.
