Dijous 3 de novembre. Arribo al Museu de Ciències Naturals de Barcelona poc abans de dos quarts de set, amb curiositat per veure de què em parlaran en un col·loqui amb un títol suggerent: “Intersexualitats: història, tensions i aliances amb els discursos científics” [1]. Tot i així, anava una mica a l’expectativa, perquè no coneixia als ponents. Eren Laura Vila Kremer, actriu i activista intersexual i feminista, i Simón Perera, biotecnòleg i comissari de l’exposició “Una mirada LGTBI+ a Planeta Vida”, que havia visitat mesos enrere. En resum, en ella se’ns mostra la diversitat sexual en el regne animal. Davant el trillat argument que certs cossos o orientacions sexuals no són “naturals”, aquesta exposició mostra com, de fet, la natura és molt més diversa del que podem arribar a imaginar.
Però de qui sí tenia més referències era del moderador de l’acte, Miquel Missé. És sociòleg expert en gènere i activista trans, però sobretot és una de les persones que amb més lucidesa m’han fet pensar sobre la realitat trans –i no necessàriament trans-. Per exemple, un dels punts que em va trencar esquemes va ser pensar allò trans no només com a “persones que canvien elements del seu cos per a no ser llegides amb un altre gènere” sinó en el marc més general dels conflictes que viuen les persones amb el seu propi cos en una societat determinada. En definitiva, a qui més coneixia era al presentador, però això va ser suficient per fer-me agafar el metro fins a Maresme-Fòrum.
Calia veure si me’n penediria. “Seieu a les tres primeres files, si pot ser”, ens diu, a mi i a un altre assistent, una treballadora del museu. Sembla que no hi ha massa gent i no volen que es vegi buit, penso. Falten cinc minuts per començar, però a la web deien que arribéssim quinze minuts abans. És clar que aquesta petició estava una mica amagada, i la puntualitat no és una característica fonamental del nostre país. En efecte, de seguida arriba més gent i es va omplint la sala. I, a tot això, comença la conversa. Ja us ho dic ara: una gran decisió, agafar el metro. Zero penediment.
La conversa és una conversa real, i no una successió de monòlegs, amb reflexions, preguntes i repreguntes d’un Miquel Missé que guia fenomenalment el diàleg (no sé si ha quedat clar que m’agrada el Miquel Missé). Però, fora bromes, quin descobriment, la Laura Vila Kremer, quin goig sentir-la parlar! Des de la seva experiència, com a persona que ha viscut la violència mèdica per ser intersexual, va fer entendre amb tota claredat, i amb empatia amb un públic que imagino més aviat llec en el tema, en què consisteixen les problemàtiques del seu col·lectiu. I que interessant veure a un científic com el Simón Perera intentant sortir dels laberints en què ell mateix es ficava!
Repassem aquí alguns dels punts tractats al llarg de la conversa. Primer de tot, una definició: les persones intersexuals són les que tenen una barreja de trets sexuals (cromosòmics, hormonals i genitals, bàsicament) que no encaixen amb els “packs predefinits” de mascle i femella. Malgrat que trenquen amb el binarisme, la Laura defensa que són cossos igualment naturals, saludables i desitjables.
Ara bé, aquest trencament amb el binarisme els ha suposat històricament (i encara avui) moltes violències, de tipus mèdic i social. Això ha generat una segona pota de la definició, una visió de la intersexualitat com a identitat política. La mateixa Laura ens explica que a ella li van extirpar uns testicles interns, que li van dir que podien ser cancerígens. També li van recomanar que no ho expliqués a ningú, això. Evidentment, ella va consentir l’operació. A conseqüència d’aquesta, ella necessita un tractament hormonal de per vida. Ara, ens explica que sap que els testicles interns són tan cancerígens com els externs… Un cas com aquest és una mostra clara de violència mèdica, amb una extirpació més que qüestionable, i amb una recepta de silenci. Sembla que la intersexualitat s’ha de portar a la intimitat, el que ens condueix cap a un altre problema evident: la falta de representació o referents que permetin explicar una història alternativa a la de la intersexualitat com a manifestació d’un cos anòmal o amb malformacions. Si no hi ha un altre relat, les persones intersexuals només es poden identificar amb un diagnòstic. El seu cos només pot ser un problema a resoldre.
El Simón ens parla d’una relació “complicada” entre les ciències naturals i la diversitat sexual. Si bé antigament es reconeixia més la diversitat, amb categories com “hermafrodit”, etc., aquesta diversitat comença a ser modelada especialment al segle XX, quan hi ha la possibilitat de fer operacions quirúrgiques per a “corregir” els cossos. Aquesta possibilitat esdevé obligació, i les persones són rutinàriament diagnosticades com a mascles o femelles, nens o nenes, en el moment de néixer. Aquí ni tan sols cal cap consentiment de ningú.
Però per què haurien de ser cossos anòmals, els intersexuals? Ja hem dit que les experiències intersex posen en dubte el binarisme. Quan un mira la natura amb unes determinades lents, el que surt de la norma és un error a corregir. En ple context de debat per la llei trans, la Laura ens recorda que moltes traves del PSOE a l’aprovament d’aquesta són per transfòbia, però també pel que s’anomena interfòbia. Aquesta visió tan rígida sobre el que és un home o una dona, naturalment, també afecta a les persones intersex, si bé en aquest debat han estat força ignorades.
Durant la conversa, també es van esmentar malalties o trastorns normalment associats amb la intersexualitat, cosa que afegeix confusió i tendeix a donar elements justificatius a la patologització de la intersexualitat en si mateixa. Per si teniu curiositat, es veu que s’acostuma a parlar de pèrdues salines (per hiperplàsia suprarrenal congènita) o d’hipospàdies, entre d’altres. Us explico la segona, que és més fàcil: les persones amb hipospàdia tenen l’obertura de la uretra una mica abans de la punta del penis (o molt abans, depèn del cas). Si no hi ha més complicacions, implica que no poden pixar dempeus. Ja està. Cal anomenar a això “trastorn” del desenvolupament sexual?
Algunes reflexions finals. Tots aquells llocs on es troben la ciència i la política són fructífers, perquè ens permeten pensar millor la ideologia, oculta sovint inconscientment, de la pròpia ciència. Tornant al món dels animals, el Miquel comentava que encara que sapiguem que moltes espècies tenen pràctiques homosexuals, això no garanteix que les respectem entre els humans. Però el Simón anava més enllà: alerta, que veure dos lleons mascles tenir interaccions sexuals no garanteix reconèixer una pràctica homosexual. En una societat homòfoba, el que es veu és a dos lleons “estúpids”, “confosos”, “sortits”, però en cap cas a dos lleons amb comportaments homosexuals sense més ni més. Un cop més, es tracta d’acceptar la diversitat o veure-la com una excepció a corregir.
D’exemples com aquest en podem trobar uns quants al llarg de la història. L’anatomista Sömmerring, del segle XVIII, va trobar que els cranis de dona pesaven més que els d’home, en relació al pes de tot el cos. Semblaria que això es podia interpretar com a signe de major intel·ligència, però no va ser el cas: els anatomistes van deduir que en realitat el gran crani mostrava el creixement incomplet del cos de les dones. És a dir, que les dones, en el fons, eren una mica com nens, que també tenen el “cap gros” en relació al cos perquè encara no han crescut. Problema resolt. El propi Sömmerring va estudiar també cranis i pelvis d’homes i dones europeus i africans, cosa que li va permetre establir diferents jerarquies sexuals i racials. Però ell (deia) no era racista. Simplement, és el que havia trobat analitzant fredament les dades. Les persones negres eren tan humanes “com els més bells grecs”, insistia, i a més es manifestava clarament en contra de l’esclavitud [2]. Ara bé, ja veiem que les mateixes preguntes científiques, i el mateix propòsit (establir jerarquies) fa que, fins i tot sense voler, acabis sent racista o masclista. Aconseguir fer explícita la ideologia subjacent a la ciència és el que ens permet discutir-la.
El Simón ens deia que la ciència s’hauria de semblar més a un mapa que descrigui la realitat que no pas a un que imposi com ha de ser. El problema, suposo, és que el mapa acaba portant a la gent per uns camins principals, mentre d’altres vies són més ignorades. El propi concepte de “sexe” és un constructe, i podríem ser més flexibles amb ell. Alerta, que aquí sempre hi ha malentesos: dir que un concepte és un constructe no vol dir que sigui fals o irreal. Ben al contrari, Bruno Latour ens recordava que si podem dir que “aquest edifici és aquí”, si podem dir alguna cosa respecte a l’objectivitat, veritat, materialitat, realitat de l’edifici, és precisament perquè s’ha construït. Igualment amb el sexe, la gravetat o qualsevol altre concepte.
Ara sí que sí, unes notes finals d’optimisme. La Laura defensa que una aliança amb el feminisme és necessària per lluitar contra les violències que patim pel binarisme de gènere. Les persones intersex no només tenen dret a no ser mutilades, sinó a reproduir-se i tenir criatures intersex. Una dona que va ser membre d’AMPGIL (Associació de pares i mares amb fills i filles LGTBI) va aprofitar el torn de paraula per recordar que, si bé encara s’acostuma a recomanar intervencions quirúrgiques en molts casos, abans ni tan sols es plantejava el dubte. Encara queda molt per fer, però en aquesta darrera dècada s’ha millorat molt. Segur que si persistim seguirem avançant. Enhorabona i a continuar lluitant!
Notes
[1] Podeu recuperar l’acte sencer en aquest enllaç: https://nattv.museuciencies.cat/programes/intersexualitats-historia-tensions-i-aliances-amb-els-discursos-cientifics/#modal
[2] Per a una discussió amb més detall dels estudis de Sömmerring i similars podeu consultar:
Shiebinger, Londa (2004). Capítulo 7. Más abajo de la piel: la búsqueda científica de la diferencia sexual. A ¿Tiene sexo la mente? Las mujeres en los orígenes de la ciencia moderna (pp. 275-306). Cátedra.
