La Carola va morir sobtadament ara fa 19 anys. Per aquest motiu he recuperat del disc dur un article que, a l’empara de la Fundació Pere Ardiaca, es va publicar a l’Espurna el juny del 2008.
La nova corria aquell 19 de desembre de 2003 glaçant els cors dels amics i amigues, dels molts coneguts que havia fet en el decurs d’una vida que un maleït accident de trànsit prop d’Hostalric, on residia darrerament, va segar de cop, sense avisar.
La vida de la Carola Ribaudí estava dedicada i compromesa a fons amb l’aposta d’un model educatiu social avançat. En uns moments on la recuperació de la memòria històrica pren cos, rescatem de l’oblit el nom i la trajectòria d’aquelles persones d’una generació que va lluitar contra el franquisme els darrers anys de la dictadura i que ha dut a terme, de forma conseqüent fins a implicar-se en la seva vida personal, un compromís social i polític en allò que mai hem deixat de creure, que és possible transformar la societat. En el cas de la Carola, començant pel món de l’educació.
D’Igualada a París
Nascuda a Igualada el 20 de març de 1937, la seva infantesa va transcórrer com la de moltes noies d’aquell temps. Conjuntament amb les seves amigues es comprometeren a fons amb l’escoltisme, una dedicació que a la Carola li va despertar –segurament- aquesta autèntica vocació, passió que palesava pel món de l’educació, de la pedagogia. És així com, després d’assolir el títol de mestra l’any 1960, va continuar els estudis de pedagogia a la Universitat fins a llicenciar-se l’any 1966.
Eren anys d’inquietud social, de forts moviments estudiantils que volien canviar el món. Un temps que va marcar fortament la generació que el vàrem viure. El seu germà Josep Maria escriu que la Carola i les seves més íntimes companyes van descobrir el que era anar a la Universitat, estudiar, discutir i posar-se en merders… “quan el cap de setmana venia a casa i ens ensenyava els blaus de l’esquena i de les cuixes, que ja viraven cap a groc, explicava que els grisos de les porres llargues i els cavalls ben ensinistrats eren molt ràpids i feien molta por”. Però la Carola era valenta, ja que la següent setmana hi tornava, i vinga de córrer amunt i avall davant els cavalls, i vinga d’assemblees i caputxinades… explica.
Va marxar a França el 1968 on treballava amb un centre de disminuïts i anava a la Universitat. Allà va entrar en contacte amb el PSUC de l’exterior. Així va començar la seva militància política, que va esdevenir al PCC (Partit dels i les Comunistes de Catalunya) l’any 1982, essent membre del seu Comitè Central.
El mestratge de la Carola
Quan va tornar de França va implicar-se totalment en moviments d’ensenyament. Amb altres companys i companyes mestres van fundar l’Associació d’antics alumnes de Magisteri, de la qual en va ser Presidenta. La Mercè Vidal Moros explica que va conèixer la Carola cap a l’any 1972-1973, quan hi havia les assemblees de mestres que es començaven a fer per tal d’organitzar mobilitzacions. Sabia molt poques coses de la Carola: de la clandestinitat, de la intensa activitat política i sindical d’aquells anys… La recorda en un dels trets característics amb què tothom la defineix: la contundència del seu caràcter, la discussió, les anàlisis molt completes procurant que ningú perdés de vista els processos i omplint el seu discurs de raons per a convèncer, a vegades fins a quedar-se afònica…
El 1974 va començar a treballar com a mestra. El 1977, decantant-se per un sindicalisme de classe més que per un sindicalisme corporatiu, tema de debat en aquell moment, va ser cofundadora de la Federació d’Ensenyament de CCOO i Secretària del projecte del 1er Congrés de la Federació d’Ensenyament de CCOO a Catalunya el 1978, i també a partir del 2on Congrés el 1982.
Lluís Filella, coordinador del Barcelonès de la Federació d’Ensenyament de CCOO el 2008 explica que: “a primers de setembre de 1974 en el transcurs d’una assemblea de professorat de no sé què, per demanar no recordo què, algú em va proposar anar a treballar a una escola, on semblava ser ningú no hi volia anar i que per aconseguir que funcionés, la Delegación del Ministerio de Educación y Ciencia, des de la seva seu a la Plaça Espanya, l’havia autoritzat a reclutar professorat voluntari. Amb les oposicions recentment aprovades aquell mateix estiu, no m’hi vaig poder resistir i amb ulls clucs vaig preguntar on calia anar”.
És així com va conèixer la Carola “la mestra, que després d’una llarga estada a França i després d’un curs un tant intempestiu a una escola pilot de Sabadell ‘El Ribot i Serra’, on ella i la major part del professorat van ésser fets fora pels poder fàctics del moment, havia estat reclutada de la mateixa manera que un grup de mestres i jo mateix per tirar endavant aquella escola de difícil provisió. Les persones que ens vàrem aplegar en el projecte de tirar endavant l’escola ‘Font dels Eucaliptus’ compartíem a priori la il·lusió, les ganes i el punt d’utopia de l’època de canviar el món des de l’escola i de canviar l’escola per un món millor”.
“Van ésser anys, des del 1974 fins als 1980, en els quals vàrem compartir moltes coses”, continua Lluís Filella, “lluites, projectes, anhels de llibertats… però bàsicament varen ésser anys de fer escola, amb la participació sempre difícil però imprescindible, dels pares, mares, de l’alumnat i veïnat del barri de Torre Baró… Van ésser anys d’experimentar nous mètodes de treball a l’aula, del text lliure, de Freinet, de les seves invariants pedagògiques, dels tallers, de la granja i de l’hort a l’escola, de les reivindicacions davant un Ajuntament franquista que no complia les seves tasques vers els centres públics de la ciutat, manca de pintura de la tanca del pati i calefacció…”
En aquells moments va ésser la Carola qui va encarnar aquest esperit de lluita i de rebel·lia que col·lectivament necessitaven per avançar continua Lluís Filella: “mai, per a mi, una veu tan fosca i castigada pels pòlips, parlava amb tanta claredat, tant en el terreny polític i social com en el pedagògic. Perquè la Carola abans que res era una gran mestra i tots i totes els que vàrem tenir la immensa sort de compartir amb ella la nostra tasca docent vàrem aprendre molt d’ella i ella ens va ensenyar com podíem aprendre les unes de les altres i del nostre alumnat.”
El 1997, la Carola va acollir-se a la jubilació anticipada de la LOGSE.
L’interès per la psicoanàlisi
Ja des de joveneta la Carola havia manifestat el seu interès pel món de la psicologia i la psicoanàlisi. Necessitava entendre aquest món tal volta per entendre’s a si mateixa, la notable rebel·lia de la seva infantesa i la que va mantenir fins al final dels seus dies. Després del seu òbit, l’amiga Montse Domingo li escrivia una carta: “mira tota aquella gentada que vas convocar pel desembre, quan se suposava que ja no ho podies ni podries fer mai més. Jo vaig sentir que la meva tristesa i fúria es veien contrapesades gràcies a les meves descobertes psicoanalítiques, probablement semblants a les que també tu en el seu dia vas fer. És la descoberta que no té preu, de la constatació de fins a quin punt és real (i no retòrica de funeral per a calmar-nos l’estat d’ànim) com romanen vives en el món intern de cada ú les imatges, les veus, el consell, la polèmica, la solidaritat, la ràbia contra l’estat del món, l’esperit de lluita per canviar-lo, l’amor a les persones concretes, l’empatia de posar-se en la pell de l’altre…, de cadascuna de les persones bones amb què ens hem anat topant a la vida i que, pel fet que són bones (que no vol dir bledes) les hem internalitzat d’una manera tan vivencial com a objectes interns duradors, perennes, en els quals confiar sempre i des dels quals extreure, quan ens cal, la perspectiva i la força per a la vida, fins i tot quan ja fa anys i panys que en el món extern no les podem trobar”.
Molt despistada, però orientada
Qui l’ha conegut parla del seu tret característic, de ser una despistada fins a l’extrem. Ánchel Conte ens parla de com es va retrobar amb la Carola, amb la seva discussió i vehemència, quan va aparèixer un dia a la seu del recent nascut PCC per dir-li: “Ara que hem tornat a ser allò que mai hauríem hagut deixar de ser, vull que em deixeu formar part de la família”. I allà estava ella amb el seu riure franc, la seva cataracta de paraules que t’inundava, la seva mà oberta i, amb ella, amigues que encara són avui punt de referència de moltes vivències que han quedat enregistrades en el record i els sentiments.
Aquells primers anys al partit i al sindicat s’hi van lliurar plegats a fons i, quan semblava que la moral anava a decaure, allà hi era la Carola per donar-te l’empenta i retornar-te l’ànim, diu Ànchel: “ella, amb els seus despistes, amb la seva aparent distracció, sabia sempre perfectament on estava i quin paper hi feia, sense apuntar-se mai la medalla a què molts hi són afeccionats”.
Una mestra política
Una de les persones que millor ens podia parlar de la Carola és la Maria Pilar Fuster que es considera com la seva meitat, una part d’ella mateixa. Tres anys després encara està enfadada amb la Carola perquè es va morir. És ella qui ens apropa a la seva vida més personal, una vida compartida també en la militància sindical i política d’ençà que va venir de Mallorca l’any 1974. Es pot dir que han viscut plegades les vicissituds d’uns anys on, per algunes persones, la vida personal ha estat condicionada per la seva dedicació intensiva a la causa que van forjar en la seva joventut.
Tenia un caràcter molt fort, li agradava parlar, discutir, fins al punt que la Marta, la filla de la Maria Pilar, una vegada li va dir que “per dir-li allò, no calia que li escrivís un llibre”. Però alhora, com a dona, era molt sensible i s’afectava molt davant alguns disgustos o contratemps. Qui l’ha conegut sap que un dels seus trets característics era despistada en un grau considerable, sobretot en els papers. Sols li preocupava la feina, donar classe, l’escola i tot allò que l’envoltava. La Maria Pilar era com si fos la seva advocada.
Un tret poc conegut de la Carola era que, si bé abans li feien por els gossos, tot i que deia que estava molt bé sola, ja feia un temps que havia optat per aquests animals de companyia. Els seus gossos eren grans, un d’ells era un pastor alemany. Una vegada que va anar a Astúries, conseqüent amb els seus principis de llibertat, els va deixar sols i un tren se’ls va endur, no a un sinó a dos. Va tenir un disgust tal que, en tornar, portava un gosset acabat de néixer.
La Maria i el Manolo, els seus veïns
Amb la Maria tenien una relació molt familiar. S’havia fet la seva còmplice per aquells aspectes de la vida personal més quotidiana. M’explica que cada dia passava per casa seva i –sovint- es quedava a sopar, amb el gos, i discutia fortament de política amb el seu marit. Venia molt cansada i molt tard. A voltes entrava a saludar-los i s’enduia el sopar. A vegades, si venia d’alguna reunió a Madrid, ella i el seu marit la sentien com pujava poc a poc, perquè gairebé no tenia esma. Amb la Carola, tenia constantment una mestra al seu costat.
La Maria li tenia cura de les plantes o els gossos fins al punt que van haver de trobar una estabilitat de convivència entre el gos de la Carola i el seu gat. Una vegada, explica, degut al seu nivell de despistada, li van fer mitja dotzena de còpies de les claus per anar-les hi donant a mesura que les anava perdent. També explica que mentre es trobava de viatge amb la coral on cantava, va morir el seu marit. No li volien dir perquè tampoc hi podia fer res, però el seu fill la va localitzar i ella, en saber-ho, va venir de seguida.
En la seva vida personal la Carola tenia dues amigues que es complementaven, la una li omplia el vessant de compartir les coses de tipus més intel·lectual, i amb l’altra aquelles petites grans coses que conformen la vida més quotidiana.
El seu fill Joni
La darrera etapa de la seva vida ha estat condicionada per la decisió que va prendre d’adoptar el Joni, un noi de 9 anys que anava a l’escola de Pallejà on treballava i que vivia a un Centre d’Atenció al Menor. La Carola va insistir perquè anés a l’Institut. Una maternitat sense parir que li va canviar la vida. Avui el Joni té 22 anys, ha fet estudis d’hostaleria a Girona i sembla que la seva especialitat són els pastissos.
A Hostalric es va fer molt propera a la gent. Era la mestra, la doctora, l’amiga de tot el carrer. Acompanyava la gent al metge, a comprar, el que fos… Tenia cura del Joni, de la casa, de l’hort on hi sembrava, collia i convidava les amigues a compartir-ho.
La “FADA” de la tia Carola
Tres dies després de l’accident la filla de la Maria Pilar va escriure unes ratlles qualificant la Carola d’una FADA: “des que tinc coneixement, la ‘tia’ Carola va entrar a la meva vida. Primer la veia com una senyora riallera que sempre estava a casa quan la podíem necessitar. Em vaig anar fent gran i la Carola va començar a representar alguna cosa més que una amiga de ma mare, era la meva aliada, la meva confident, la que tot cantant em repetia una vegada i una altra que mirés a l’horitzó quan em faltessin els colors per dibuixar, que cantés una cançó cada cop que tingués ganes de plorar.
Sempre que tenia un problema amb ma mare ella ja estava allà per defensar a la Martona, – sempre fas igual Carola, quan us ajunteu tu i la Marta, ja he begut oli!- deia ma mare. Realment, a la Carola se la pressentia sempre, només havies de parar una mica l’orella i -de sobte- a la llunyania senties una melodia, a vegades cantada, a vegades xiulada, però això sí, sempre tot era amb música, i –de sobte- la veies aparèixer.”
La Marta Mas defineix la Carola com una estrofa d’una cançó de Sau: “poder viure a prop d’aquest camí, poder beure l’aigua d’aquest riu. Sentir la pluja com cau i ens mulla i tenir-te al meu costat agafant-te de la mà. Per si no ho podem fer demà”.
