Tesi u: La fi de la història
El col·lapse de la Unió Soviètica i del sistema d’Estats comunistes d’Europa de l’Est el 1991 vingué acompanyat d’una terrible crisi del deute al Sud Global, que va començar amb el default de Mèxic el 1982. Aquests dos esdeveniments, la desaparició de l’URSS i la feblesa del projecte del Tercer Món, es van trobar amb l’atac de l’imperialisme dels Estats Units i el seu projecte de globalització impulsat en la dècada de 1990.
Per a l’esquerra, aquesta va ser una dècada de feblesa, ja que les nostres tradicions i organitzacions van dubtar de si mateixes i no van poder fer avançar les nostres idees en el món.
La història ha acabat, van dir els ideòlegs de l’imperialisme estatunidenc, i l’única possibilitat d’avançar era el projecte dels Estats Units. El càstig infligit a l’esquerra per la rendició del lideratge soviètic va ser pesat i va portar no sols al tancament de molts partits d’esquerra, sinó també a l’afebliment de la confiança de milions de persones sobre les claredats del pensament marxista.
Tesi dos: La batalla d’idees
Durant la dècada de 1990, el president cubà Fidel Castro va cridar els seus conciutadans a participar en la «batalla d’idees», una frase que va manllevar de La ideologia alemanya (1846) de Karl Marx i Friedrich Engels [1959]. El que Castro volia dir amb aquesta frase és que les persones d’esquerra no han d’acovardir-se davant la creixent marea de la ideologia neoliberal, sinó enfrontar-se amb confiança al fet que el neoliberalisme és incapaç de resoldre els dilemes bàsics de la humanitat.
Per exemple, no té resposta a la persistència de la fam: 7.900 milions de persones viuen en un planeta amb aliments suficients per a 15.000 milions i, així i tot, aproximadament 3.000 milions de persones tenen grans dificultats per a menjar. Aquest fet només pot ser abordat pel socialisme i no per la indústria de la caritat (FAO, 2014; FAO, 2022: VI.). La Batalla d’Idees es refereix a la lluita per a evitar que els enigmes del nostre temps, i les seves solucions, siguin definits per la burgesia. En el seu lloc, les forces polítiques a favor del socialisme han de buscar oferir una avaluació i solucions molt més realistes i creïbles. Per exemple, Fidel Castro va parlar en Nacions Unides el 1979 amb gran emoció sobre les idees dels «drets humans» i «la humanitat»:
«Es parla amb freqüència dels drets humans, però cal parlar també dels drets de la humanitat. Per què uns pobles han de caminar descalços, perquè uns altres viatgin en luxosos automòbils? Per què uns han de viure 35 anys, perquè uns altres en visquin 70? Per què uns han de ser miserablement pobres, perquè uns altres siguin exageradament rics? Parlo en nom dels nens que en el món no tenen un tros de pa. Parlo en nom dels malalts que no tenen medecines, parlo en nom d’aquells als quals se’ls ha negat el dret a la vida i a la dignitat humana.»
Quan Castro va tornar a la Batalla d’Idees en els anys noranta, l’esquerra es va enfrontar a dues tendències relacionades que continuen creant problemes ideològics en el nostre temps.
1. postmarxisme.
Va florir la idea que el marxisme estava massa centrat en «grans narratives» (com la importància de transcendir el capitalisme i arribar al socialisme) i que els relats fragmentats serien més precisos per a entendre el món. Les lluites de la classe treballadora i la pagesia per a obtenir poder en la societat i sobre les institucions estatals van ser vistes com una altra «gran narrativa» falsa, mentre que la política fragmentada de les organitzacions no governamentals es considerava més factible. La retirada del poder cap a la prestació de serveis i cap a una política de reforma es va fer en el nom d’anar més enllà de Marx. Però aquest argument — anar més enllà de Marx — era en realitat, com el difunt Aijaz Ahmad va assenyalar, un argument per a tornar al període anterior a Marx, per a ignorar els fets del materialisme històric i la possibilitat zigzaguejant de construir el socialisme com la negació històrica de la brutalitat i la decadència capitalistes. El postmarxisme era un retorn a l’idealisme i al perfeccionisme.
2. postcolonialisme.
Alguns sectors de l’esquerra van començar a argumentar que l’impacte del colonialisme era tan gran que cap transformació seria possible i l’única resposta al que podia venir després del colonialisme era una tornada al passat. Tractaven el passat, com argumentava el marxista José Carlos Mariátegui el 1928 sobre l’indigenisme, com un destí i no com un recurs. Es van desenvolupar diversos vessants de teoria postcolonial, alguns dels quals ofereixen reflexions genuïnes extretes sovint dels millors textos dels intel·lectuals patriòtics de les noves nacions postcolonials i de la tradició revolucionària de l’alliberament nacional (ancorada en escriptors com Frantz Fanon).
Per a la dècada de 1990, la tradició postcolonial, que prèviament havia estat compromesa amb el canvi revolucionari en el Tercer Món, es va veure arrossegada pels corrents universitaris de l’Atlàntic Nord que afavorien la impossibilitat revolucionària.
La versió més extrema de l’afropessimisme, una part d’aquesta nova tradició, suggeria un paisatge desolador de «mort social» per a les persones de descendència africana, sense possibilitat de canvi. El pensament decolonial o la decolonialitat es va deixar atrapar pel pensament europeu, acceptant l’afirmació que molts conceptes humans, com la democràcia, estan definits per la «matriu de poder» o la «matriu de la modernitat» colonial. Els textos del pensament decolonial tornen una vegada i una altra al pensament europeu, incapaços de produir una tradició arrelada en les lluites anticolonials del nostre temps. La necessitat de canvi va quedar suspesa en aquestes variants del postcolonialisme.
L’única descolonització real és l’antiimperialisme i l’anticapitalisme. No es pot descolonitzar la ment tret que es descolonitzin també les condicions de producció social que reforcen la mentalitat colonial.
El postmarxisme ignora el fet de la producció social, així com la necessitat de construir riquesa social que ha de ser socialitzada. L’afropessimisme suggereix que tal tasca no pot ser duta a terme a causa del racisme permanent. El pensament decolonial que va més enllà de l’afropessimisme però no pot anar més enllà del postmarxisme no aconsegueix veure la necessitat de descolonitzar les condicions de producció social.
Tesi tres: Un fracàs de la imaginació
En el període entre 1991 i principis dels anys 2000, l’àmplia tradició del marxisme d’alliberament nacional es va sentir aixafada, incapaç de respondre als dubtes sembrats pel postmarxisme i la teoria postcolonial. Aquesta tradició de marxisme ja no tenia el suport institucional del període anterior, quan els moviments revolucionaris i els governs del Tercer Món s’ajudaven mútuament i quan fins i tot les institucions de les Nacions Unides treballaven per a fer avançar algunes d’aquestes idees. Semblava que les plataformes que es van desenvolupar per a fer germinar formes d’internacionalisme d’esquerra — com el Fòrum Social Mundial — no tenien la voluntat de deixar clares les intencions dels moviments populars.
L’eslògan del Fòrum Social Mundial, per exemple, era «un altre món és possible», una afirmació feble, ja que aquest altre món podria també ser definit pel feixisme. No hi havia moltes ganes de llançar un lema precís com «el socialisme és necessari».
Un dels grans mals del pensament postmarxista — que deriva part de la seva munició de formes d’anarquisme — ha estat l’ansietat purista sobre el poder de l’Estat. En lloc d’utilitzar les limitacions del poder de l’Estat per a argumentar per una millor gestió de l’Estat, el pensament postmarxista ha argumentat contra qualsevol intent d’assegurar el poder sobre l’Estat. Es tracta d’un argument esgrimit des del privilegi d’aquells que no han de sofrir els fets obstinats de la fam i l’analfabetisme, que afirmen que les formes d’ajuda mútua o caritat a petita escala no són «autoritàries», com els projectes estatals per a erradicar la fam.
Es tracta d’un argument de puresa que acaba renunciant a qualsevol possibilitat d’abolir les estructures que impossibiliten la dignitat i el benestar humans. Als països més pobres, on les formes de caritat i ajuda mútua a petita escala tenen un impacte minúscul en els enormes desafiaments que enfronta la societat, no es justifica ni més ni menys que prendre el poder de l’Estat i usar aquest poder per a erradicar fonamentalment els fets obstinats de la desigualtat i la misèria.
Abordar la qüestió del socialisme requereix un examen minuciós de les forces polítiques que han de reunir-se per a disputar a la burgesia l’hegemonia ideològica i el control de l’Estat. Aquestes forces van experimentar un revés decisiu quan la globalització neoliberal va reorganitzar la producció en una cadena de muntatge mundial a partir dels anys setanta, fragmentant la producció industrial a tot el món. Això va afeblir als sindicats en els sectors més importants i de més alta densitat, i va invalidar la nacionalització com una estratègia possible per a construir poder proletari. Desorganitzada, sense sindicats i amb llargues jornades i temps de transport, tota la classe treballadora internacional es va trobar en una situació de precarietat (Tricontinental, 2018). L’Organització Internacional del Treball es refereix a aquest sector com el precariat, el proletariat precari. A les forces desorganitzades de la classe treballadora, de la pagesia, de les i els aturats i dels qui a penes tenen ocupació, els resulta virtualment impossible construir, a partir de les seves lluites, el tipus de teoria i confiança necessaris per a enfrontar directament a les forces del capital.
Una de les lliçons claus per als moviments de la classe treballadora i de la pagesia prové de les lluites que s’estan incubant a l’Índia. Durant l’última dècada, s’han produït vagues generals que han inclòs fins a 300 milions de treballadors anualment. En 2020–2021, milions de pagesos van fer una vaga d’un any que va forçar al govern a retrocedir en les seves noves lleis, que volien uberitzar el treball agrícola. Com van aconseguir el moviment pagès i el moviment sindical fer això en un context en el qual hi ha molt poca sindicalització i més del 90% de les i els treballadors estan en el sector informal? (Raveendran i Vanek, 2020; Tricontinental, 2021). Gràcies a les lluites protagonitzades per aquests treballadors informals, principalment les treballadores del sector de cures, en el curs de les últimes dues dècades els sindicats van començar a assumir els assumptes d’aquest sector — de nou principalment dones — com a assumptes de tot el moviment sindical.
Les lluites per la permanència en l’ocupació, per contractes salarials adequats, per la dignitat de les treballadores i altres temes afins, van produir una forta unitat entre les diferents fraccions de treballadors.
Les principals lluites que hem vist a l’Índia han estat protagonitzades per aquests treballadors informals, la militància dels quals ara es canalitza a través del poder organitzat de les estructures dels sindicats.
Més de la meitat de la força de treball mundial està formada per dones, dones que no veuen els assumptes que els concerneixen com a qüestions de dones, sinó com a qüestions per les quals totxs lxs treballadorxs han de lluitar i conquistar. El mateix ocorre amb els assumptes que tenen a veure amb la dignitat dels treballadors en funció de la seva raça, casta i altres distincions socials. A més, els sindicats han abordat qüestions que impacten la vida social i el benestar de la comunitat més enllà del lloc de treball, exigint el dret a l’aigua, al clavegueram, a l’educació per a nenes i nens i a ser lliures de la intolerància de tota mena. Aquestes lluites «comunitàries» són una part integral de les vides de les i els treballadors i pagesos; en abordar-les, els sindicats s’arrelen en el projecte de rescatar la vida col·lectiva, construint el teixit social necessari per a l’avanç cap al socialisme.
Tesi quatre: Tornar a la font
És temps de recuperar i tornar potser de la tradició marxista d’alliberament nacional. Aquesta tradició té els seus orígens en el marxisme-leninisme, i va ser sempre ampliada i aprofundida per les lluites de centenars de milions de treballadors i pagesos en les nacions més pobres. Les teories d’aquestes lluites van ser elaborades per persones com José Carlos Mariátegui, Ho Chi Minh, E. M. S. Namboodiripad, Claudia Jones i Fidel Castro. Hi ha dos aspectes centrals en aquesta tradició:
1. De les paraules «alliberament nacional» es desprèn el concepte clau de sobirania. El territori d’una nació o una regió ha de ser sobirà enfront de la dominació imperialista.
2. De la tradició del marxisme obtenim el concepte clau de dignitat. La lluita per la dignitat implica una lluita contra la degradació del sistema salarial i contra les velles i miserables jerarquies socials heretades, incloses les que tenen a veure amb raça, gènere, orientació sexual, etcètera.
Tesi cinc: El marxisme «lleugerament estirat»
El marxisme va entrar en les lluites anticolonials no directament a través de Marx, sinó a través dels importants desenvolupaments que Vladimir Lenin i la Internacional Comunista van fer a la tradició marxista. Quan Fanon va dir que el marxisme va ser «lleugerament estirat» quan va sortir del seu context europeu, tenia al cap aquesta modificació (Fanon, 2011 [1961]). Cinc elements clau defineixen el caràcter d’aquest marxisme «lleugerament estirat» en un ampli espectre de forces polítiques:
Era clar per als primers marxistes que el liberalisme no resoldria els dilemes de la humanitat, els fets obstinats de la vida sota el capitalisme (com la fam i la mala salut). Cap projecte d’Estats capitalistes va posar la solució a aquests dilemes en el centre del seu treball, deixant-los en canvi a la indústria de la caritat.
Els projectes estatals capitalistes van portar la idea de drets humans a una abstracció. Els marxistes, en canvi, van reconèixer que només si se superen aquests dilemes es poden establir els drets humans en el món.
2. La forma moderna de producció industrial és la precondició per a aquesta transcendència, perquè només ella pot generar suficient riquesa social que pugui ser socialitzada. El colonialisme no va permetre el desenvolupament de les forces productives en el món colonitzat, impossibilitant crear suficient riquesa social en les colònies per a transcendir aquests dilemes.
3. El projecte socialista en les colònies va haver de lluitar contra el colonialisme (i, per tant, per sobirania), així com contra el capitalisme i les seves jerarquies socials (i, per tant, per dignitat). Aquests continuen sent els dos aspectes claus del marxisme d’alliberament nacional.
4. A causa de la falta de desenvolupament del capitalisme industrial en les colònies, i per tant, d’un nombre prou gran de treballadors industrials (el proletariat), la pagesia i els treballadors agrícoles havien de ser una part clau del bloc històric del socialisme.
5. És important registrar que les revolucions socialistes van tenir lloc en les parts més pobres del món — Rússia, Vietnam, la Xina, Cuba — i no en les parts més riques, on les forces productives s’havien desenvolupat millor. La doble tasca de les forces revolucionàries en els Estats més pobres que havien guanyat la independència i instituït governs d’esquerra era construir les forces productives i socialitzar els mitjans de producció. Els governs d’aquests països, formats i secundats per l’acció pública, tenien una missió històrica molt més complexa que la prevista per la primera generació de marxistes. D’aquests llocs va sorgir un marxisme nou, sense límits, en el qual va emergir una actitud experimental cap a la construcció del socialisme. No obstant això, molts d’aquests desenvolupaments en la construcció socialista no es van elaborar com a teoria, cosa que significa que la tradició teòrica del marxisme d’alliberament nacional no estava totalment disponible per a respondre a l’assalt postmarxista i postcolonial a la praxi socialista en el Tercer Món.
Tesi sis: Els dilemes de la humanitat
Els informes sobre la terrible situació que enfronta el món arriben regularment, des de la fam i l’analfabetisme fins als resultats cada vegada més freqüents de la catàstrofe climàtica. La riquesa social que podria destinar-se a resoldre aquests profunds dilemes de la humanitat es balafia en armes i paradisos fiscals. Els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides per a acabar amb la fam i promoure la pau mundial necessitarien una injecció de 4,2 bilions de dòlars a l’any; però, tal com estan les coses, es gasta una fracció infinitesimal d’aquesta quantitat per a abordar aquests objectius (OECD, 2020). Amb la pandèmia i la inflació galopant, es destinarà encara menys diners, i els punts de referència que mesuren el benestar, la sobirania i la dignitat s’allunyaran cada vegada més. La fam, el major dilema de la humanitat, no té erradicació a la vista — excepte a la Xina, on la pobresa extrema va acabar el 2021 (Tricontinental, 2021) — . S’estima que al voltant de 3.000 milions de persones lluiten avui amb diverses formes de fam diàriament (FAO et. al., 2021: VI).
Prenguem el cas de Zàmbia i el quart ODS: erradicar l’analfabetisme, a tall d’exemple. Aproximadament el 60% de nenes i nens entre 1r i 4t graus en el Cinturó del Coure no saben llegir (Lusaka Times, 2018). Aquesta és una regió que produeix gran part del coure del món, que és essencial per als nostres aparells electrònics.
Les mares i pares d’aquests nens porten el coure al mercat mundial, però els seus fills no saben llegir. Ni el postmarxisme ni el postcolonialisme aborden l’existència d’aquest nivell d’analfabetisme ni la determinació d’aquests pares que els seus fills sàpiguen llegir.
No obstant això, la teoria del marxisme d’alliberament nacional, basada en la sobirania i en la dignitat, sí que aborda aquestes qüestions: exigeix que Zàmbia controli la producció de coure i rebi majors regalies (sobirania) i exigeix que la classe treballadora de Zàmbia rebi una part major de la plusvàlua (dignitat). Major sobirania i major dignitat són camins per a abordar els dilemes als quals s’enfronta la humanitat. Però en lloc de gastar la riquesa social en aquests avanços elementals, els qui posseeixen propietats i exerceixen privilegis i poder gasten més de dos bilions de dòlars a l’any en armes i molts bilions en forces de seguretat, des de l’exèrcit fins a la policia (Institut per a la Pau, 2022).
Tesi set: La racionalitat del racisme i del patriarcat
És important assenyalar que, en les condicions del capitalisme, les estructures del racisme i del patriarcat continuen sent racionals. Per què és així? En El Capital (1867), Marx va detallar dues formes d’extracció de plusvàlua i va donar pistes sobre una tercera. Les primeres dues formes (plusvàlua absoluta i plusvàlua relativa) van ser descrites i analitzades detalladament, especificant com el robatori de temps al llarg de la jornada laboral extreu plusvàlua absoluta del treballador assalariat i com els guanys de productivitat, alhora que disminueixen el temps que els treballadors necessiten per a produir els seus salaris, augmenten la quantitat de plusvàlua produïda per ells (plusvàlua relativa). Marx també va suggerir una tercera forma d’extracció, escrivint que, en algunes situacions, se’ls paga als treballadors menys del que justificaria qualsevol enteniment civilitzat dels salaris en aquesta conjuntura històrica. A El Capital, Marx va assenyalar que els capitalistes tracten de «pressionar violentament els salaris per sota del valor de la força de treball» (2004 [1867]: 670), però no va discutir més aquesta forma a causa de la importància que té per a la seva anàlisi que la força de treball es compri i es vengui al seu valor real.
Aquesta tercera consideració, que anomenem superexplotació, no és irrellevant per a la nostra anàlisi, ja que és central en la discussió sobre l’imperialisme. Com es justifica la supressió de salaris i la negativa a augmentar el pagament de regalies per l’extracció de matèries primeres? Amb l’argument colonial que, en unes certes parts del món, les persones tenen expectatives de vida menors i per tant es pot descurar el seu desenvolupament social. Aquest argument colonial s’aplica igualment al robatori de salaris de les dones que fan treballs de cura, que no es paga o és molt mal pagat, amb l’argument que és «treball de dones» (Tricontinental, 2021a). Un projecte socialista no està atrapat per les estructures del racisme i el patriarcat, perquè no requereix d’aquestes estructures per a augmentar la quota de plusvàlua dels capitalistes. No obstant això, l’existència d’aquestes estructures durant segles, aprofundides pel sistema capitalista, ha creat hàbits que són difícils de canviar solament mitjançant la legislació. Per això, s’ha de lliurar una lluita política, cultural i ideològica contra les estructures del racisme i el patriarcat que ha de ser tractada amb la mateixa importància que la lluita de classes.
Tesi vuit: Rescatar la vida col·lectiva
La globalització neoliberal va esvair el sentit de la vida col·lectiva i va aprofundir la desesperació de l’atomització a través de dos processos connectats:
1. Afeblint el moviment sindical i les possibilitats socialistes que venen amb l’acció pública i la lluita en els llocs de treball, arrelades en el sindicalisme.
2. Substituint la idea de ciutadà per la de consumidor, en altres paraules, la idea que els éssers humans són principalment consumidors de béns i serveis, i que la subjectivitat humana s’aprecia millor a través de desitjar coses.
L’enfonsament de la col·lectivitat social i l’auge del consumisme empitjoren la desesperació, que es transforma en diversos tipus de retirades. Dos exemples d’això són: a) el replegament en xarxes familiars que no poden sostenir les pressions exercides sobre elles per la retirada dels serveis socials, la creixent càrrega del treball de cures a la família, i els temps de desplaçament i les jornades laborals cada vegada més llargs; b) el pas a formes de toxicitat social a través de vies com la religió o la xenofòbia. Encara que aquestes vies ofereixen oportunitats per a organitzar la vida col·lectiva, no estan organitzades per al progrés humà, sinó per a estrènyer les possibilitats socials.
Com es pot rescatar la vida col·lectiva? Les formes d’acció pública arrelades en l’auxili social i en l’alegria cultural són un antídot essencial per a aquesta desolació. Imaginem dies d’acció pública basats en les tradicions d’esquerra que tinguin lloc cada setmana i cada mes, aconseguint que cada vegada més i més gent realitzi juntes activitats que revitalitzin la vida col·lectiva. Una d’aquestes activitats és el Dia dels Llibres Vermells, inaugurat el 21 de febrer de 2020 per la Unió Internacional d’Editorials d’Esquerra, el mateix dia que Marx i Engels van publicar el Manifest Comunista el 1848. El 2020, el primer Dia dels Llibres Vermells, uns pocs centenars de milers de persones a tot el món van acudir a espais públics i van llegir el manifest en els seus diferents idiomes, des del coreà fins a l’espanyol; el 2021, a causa de la pandèmia, la majoria dels esdeveniments van ser virtuals i no podem dir realment quantes persones van participar en la jornada; però el 2022, gairebé tres quarts de milió de persones es van sumar a les diverses activitats.
Una part del rescat de la vida col·lectiva es va expressar vívidament durant la pandèmia, quan els sindicats, les organitzacions juvenils, les organitzacions de dones i les federacions d’estudiants es van prendre l’espai públic a Kerala (l’Índia) per a construir lavabos, cosir tapaboques, instal·lar cuines comunitàries, lliurar menjar i realitzar enquestes porta a porta perquè es poguessin tenir en compte les necessitats de cada persona (Tricontinental, 2021).
Tesi nou: La batalla d’emocions
Fidel Castro va provocar un debat a la dècada de 1990 al voltant del concepte de la Batalla d’Idees, la lluita de classes en el pensament contra les banalitats de les concepcions neoliberals de la vida humana. En els discursos de Fidel d’aquest període no sols era clau el que deia, sinó com ho deia, amb cada paraula impregnada de la gran compassió d’un home compromès amb l’alliberament de la humanitat dels tentacles de la propietat, el privilegi i el poder. De fet, la Batalla d’Idees no es referia únicament a les idees en si, sinó també a una «batalla d’emocions», un intent de canviar el paladar de les emocions d’una fixació en la cobdícia a consideracions d’empatia i esperança.
Un dels veritables reptes del nostre temps és l’ús burgès de les indústries culturals i de les institucions educatives i religioses per a distreure l’atenció de qualsevol debat substancial sobre els problemes reals — i sobre la cerca de solucions en comú als dilemes socials — cap a l’obsessió per problemes fantasiosos. El 1935, el filòsof marxista Ernst Bloch va cridar a això l’«estafa del compliment», plantar una sèrie de fantasies per a emmascarar l’impossible de la seva realització. El benefici de la producció social, va escriure Bloch, «és apropiat per l’estrat superior dels grans capitalistes, que utilitza somnis gòtics contra les realitats proletàries» (1991: 103).
La indústria de l’entreteniment erosiona la cultura proletària amb l’àcid de les aspiracions que no poden realitzar-se sota el sistema capitalista. Però aquestes aspiracions són suficients per a afeblir qualsevol projecte de la classe treballadora.
Una societat degradada pel capitalisme produeix una vida social impregnada d’atomització i alienació, desolació i por, ràbia i odi, ressentiment i fracàs. Es tracta d’emocions desagradables que són modelades i promogudes per les indústries culturals («tu també pots tenir-ho»), els establiments educatius («la cobdícia és el motor principal») i els neofeixistes («odia als immigrants, a les minories sexuals i a qualsevol que et negui els teus somnis»). El domini d’aquestes emocions en la societat és gairebé absolut i l’ascens dels neofeixistes es basa en aquest fet. El significat es buida, tal vegada com a resultat d’una societat d’espectacles que ja s’ha esgotat.
Des d’una perspectiva marxista, la cultura no es considera un aspecte aïllat i atemporal de la realitat humana, ni les emocions es consideren com un món en si mateix o alienes als esdeveniments de la història.
Atès que les experiències humanes es defineixen per les condicions de la vida material, les idees de destí perduraran mentre la pobresa sigui una característica de la vida humana. Si la pobresa se supera, llavors el fatalisme tindrà un fonament ideològic menys segur, però no es veurà automàticament desplaçat. Les cultures són contradictòries i ajunten una sèrie d’elements de formes desiguals, del teixit social d’una societat desigual que oscil·la entre la reproducció de les jerarquies de classe i la resistència a elements de la jerarquia social. Les ideologies dominants impregnen la cultura a través dels tentacles d’aparells ideològics com un sisme submarí, atropellant les experiències reals de la classe treballadora i la pagesia. Al cap i a la fi, és a través de la lluita de classes i a través de les noves formacions socials creades pels projectes socialistes que es crearan noves cultures, i no per meres il·lusions.
És important recordar que, en els primers anys de cadascun dels processos revolucionaris — des de Rússia el 1917 fins a Cuba el 1959 — , l’efervescència cultural estava saturada d’emocions d’alegria i possibilitat, d’intensa creativitat i experimentació. És aquesta sensibilitat la que ofereix una finestra a una cosa diferent de les macabres emocions de l’avarícia i l’odi.
Tesi deu: Atrevir-se a imaginar el futur
Un dels mites duradors de l’era postsoviètica és que no hi ha possibilitat d’un futur postcapitalista. Aquest mite ens va arribar des del si de la classe intel·lectual triomfalista estatunidenca, la sensibilitat de la qual davant «la fi de la història» va contribuir a reforçar l’ortodòxia en camps com l’economia i la teoria política, impedint debats oberts sobre el postcapitalisme. Fins i tot quan l’economia ortodoxa no va poder explicar la prevalença de les crisis, inclòs el col·lapse econòmic total en 2007–2008, el propi camp va conservar la seva legitimitat. Aquests mites es van fer populars gràcies a Hollywood i els programes de televisió, on pel·lícules sobre desastres i distopies suggerien la destrucció planetària abans que una transformació socialista. És més fàcil imaginar la fi de la terra que un món socialista.
Durant el col·lapse econòmic, la frase «massa gran per a fer fallida», es va instal·lar en el sentit comú, reforçant la naturalesa eterna del capitalisme i els perills d’intentar si més no sacsejar els seus fonaments. El sistema es va paralitzar. L’austeritat va grunyir als precaris. Els petits negocis van col·lapsar per falta de crèdit. I no obstant això no es va plantejar massivament anar més enllà del capitalisme. La revolució mundial no es veia en l’horitzó immediat. Aquesta realitat parcial va sufocar tanta esperança en la possibilitat d’anar més enllà del sistema — un sistema massa gran per a fracassar — que ara sembla etern. Les nostres tradicions argumenten contra el pessimisme, assenyalant que l’esperança ha d’estructurar les nostres intervencions de principi a fi. Però, quina és la base material per a aquesta esperança? Aquesta base pot trobar-se en tres nivells:
1. Els fets obstinats de la fam i l’analfabetisme, la falta d’habitatge i la indignitat, no poden invisibilitzar-se. Tampoc pot silenciar-se a aquells als qui se’ls neguen els seus drets bàsics, ni desapareixeran les seves condicions materials si no s’aborden aquests fets obstinats. La desolació i la ira són els productes d’aquesta negació.
2. Els avanços massius en la producció global, tant en l’agricultura i la indústria com en el sector dels serveis, ens han permès imaginar un món que transcendeixi la necessitat i obri les portes a la llibertat.
No es pot ser lliure simplement per un edicte legal. La llibertat exigeix superar els fets obstinats de la vida en el capitalisme. Durant dècades hem viscut en un món amb la capacitat de satisfer les necessitats de la humanitat.
3. Aquests avanços massius en la producció global es van produir no sols pels avanços en la ciència i la tecnologia, sinó de manera decisiva per la socialització del treball. El que es coneix com a globalització considera tot el procés des del punt de vista del capital i de l’augment dels rendiments d’escala. El que no reconeix és que aquests massius avanços i la producció global van tenir lloc perquè les i els treballadors ara treballen juntament amb uns altres a través dels oceans i que aquesta socialització del treball demostra la integració de la classe treballadora internacional. Aquesta socialització del treball va en contra dels estrets i sufocants límits de la propietat privada, que frena avanços majors per als seus propis guanys mesquins. El xoc entre la socialització del treball i la propietat privada aprofundeix les lluites per la socialització de la propietat — la base del socialisme modern —, com va predir Marx.
El capitalisme ja ha fracassat. No pot abordar les qüestions bàsiques del nostre temps, aquests fets obstinats — com la fam i l’analfabetisme — que ens miren a la cara. No n’hi ha prou amb estar vius. Cal poder viure i prosperar. Aquest és l’estat d’ànim que exigeix una transformació revolucionària.
Necessitem recuperar la nostra tradició de marxisme d’alliberament nacional, però també elaborar la teoria de la nostra tradició a partir del treball dels nostres moviments. Hem de prestar més atenció a les teories d’Ho Chi Minh i Fidel, E. M. S. Namboodiripad i Claudia Jones. Ells i elles no sols van fer, sinó que també van produir teories innovadores. Aquestes teories han de ser desenvolupades i provades en la nostra realitat contemporània, construint el nostre marxisme no solament a partir dels clàssics — que són útils — sinó també dels fets del nostre present. L’«anàlisi concreta de les condicions concretes» de Lenin requereix una estreta atenció al concret, al real, als fets històrics.
Necessitem més avaluacions fàctiques del nostre temps, una interpretació més pròxima de l’imperialisme contemporani que està imposant el seu poder militar i polític per a impedir la necessitat d’un món socialista.
Aquesta és precisament l’agenda de l’Institut Tricontinental de Recerca Social, així com dels gairebé 30 instituts de recerca amb els quals treballem estretament a la Xarxa d’Instituts de Recerca i dels més de 200 moviments polítics les línies de massa dels quals informen el desenvolupament del programa de recerca de l’Institut a través de l’Assemblea Internacional dels Pobles.
Certament, el socialisme no apareixerà per art de màgia. Cal lluitar per ell i construir-lo, aprofundir les nostres lluites, estrènyer els nostres vincles socials, enriquir les nostres cultures. Ara és temps d’un front unit, d’unir a la classe treballadora i a la pagesia, així com a les classes aliades, d’augmentar la confiança de les i els treballadors i d’aclarir la nostra teoria. Aquesta tasca requereix la unitat de totes les forces d’esquerra i progressistes. Les nostres divisions en aquest temps de gran perill no han de ser centrals, la nostra unitat és essencial. La humanitat ho exigeix.
Aquesta peça és una traducció del text original publicat en castellà a La Tizza.
Bibliografia citada
Karl Marx y Friedrich Engels, La ideología alemana (Moscú, Editorial Progreso, 1968), p. 38.
Food and Agriculture Organization, Building a Common Vision for Sustainable Food and Agriculture. Principles and Approaches (Rome: FAO, 2014); FAO, IFAD, UNICEF, WFP y WHO, The State of Food Security and Nutrition in the World 2022: Repurposing Food and Agricultural Policies To Make Healthy Diets More Affordable (Rome: FAO, 2022), p. VI.
Fidel Castro, Discurso en la Asamblea General de Naciones Unidas, como Presidente del MNOAL, 12 d’octubre de 1979, disponible a https://misiones.cubaminrex.cu/en/articulo/fidel-castro-human-rights-statement-un-general-assembly-capacity-nam-president-12-october.
Tricontinental: Institute for Social Research, In the Ruins of the Present, working document no. 1, 1 de març de 2018, disponible a https://thetricontinental.org/working-document-1/.
Govindan Raveendran y Joann Vanek, ‘Informal Workers in India: A Statistical Profile’, Statistical Brief 24 (Women in Informal Employment: Globalising and Organising, agost de 2020), 1; Tricontinental: Institute for Social Research, «The Farmers’ Revolt in India», dossier 41, 14 de junio de 2021, disponible a https://thetricontinental.org/dossier-41-india-agriculture/.
Frantz Fanon, The Wretched of the Earth, trans. Richard Philcox (New York: Grove Press), p. 5.
Organisation for Economic Cooperation and Development, ‘Global Outlook on Financing for Sustainable Development 2021’, 9 de novembre de 2020, disponible a https://www.oecd.org/newsroom/covid-19-crisis-threatens-sustainable-development-goals-financing.htm.
Tricontinental: Institute for Social Research, Serve the People: The Eradication of Extreme Poverty in China, 23 de juliol de 2021, disponible a https://thetricontinental.org/studies-1-socialist-construction/.
FAO et al., The State of Food Security, p. VI.
Lusaka Times, ‘Over 60% Copperbelt Province Lower Primary Pupils Can’t Read and Write — PEO’, Lusaka Times, 18 de gener de 2018, disponible a https://www.lusakatimes.com/2018/01/27/60-copperbelt-province-lower-primary-pupils-cant-read-write-peo/.
Stockholm International Peace Research Institute, ‘World Military Expenditure Passes $2 Trillion for First Time’, SIPRI, 25 d’abril de 2022, disponible a https://www.sipri.org/media/press-release/2022/world-military-expenditure-passes-2-trillion-first-time.
Karl Marx, Capital: A Critique of Political Economy — Volume I, trans. Ben Fowkes (London: Penguin Books, 2004), p. 670.
Tricontinental: Institute for Social Research, Uncovering the Crisis: Care Work in the Time of Coronavirus, dossier no. 38, 7 de març de 2021, disponible a https://thetricontinental.org/dossier-38-carework/.
Tricontinental: Institute for Social Research, CoronaShock and Socialism, CoronaShock no. 3, disponible a https://thetricontinental.org/wp-content/uploads/2020/07/20200701_Coronashock-3_EN_Web.pdf.
Ernst Bloch, Heritage of Our Times, trans. Neville and Stephen Plaice (Berkeley; Los Angeles: University of California Press, 1991), p. 103.
