Article desenvolupat a partir de la intervenció preparada per l’autora en la xerrada “La societat que volem: visió de futur des de fa 40 anys”, en el marc de les jornades de commemoració del 40 aniversari de la fundació del PCC.
Desitjo que veieu aquesta intervenció meva com fruit de l’atzar, moltes altres persones podrien ocupar el lloc que se m’ha proposat que ocupi. I he acceptat d’ocupar-lo per dues raons: la primera, per celebrar plegats un esdeveniment tan necessari i esperançador com va ser la creació del Partit dels i les Comunistes de Catalunya (PCC) i, la segona, per pensar conjuntament què ens cal repassar per continuar lluitant per la justícia social i avançant amb eficàcia.
Durant el 5è Congrés del PSUC, va haver-hi una mitja dotzena de temes que van fer saltar les guspires, perquè contradèiem totalment la proposta que la direcció ens volia vendre i nosaltres no vam comprar. En cadascuna d’aquestes cinc o sis coses, vàrem guanyar, però la direcció no les va voler reconèixer. Crear el PCC té a veure amb el pèssim comportament de la direcció sortint del 5è Congrés del PSUC el gener de 1981, amb la seva no acceptació de les propostes guanyadores d’una base lúcida i activa, pel menyspreu de l’elit dirigent a les tesis d’una militància més propera a les preocupacions de la gent del carrer.
Jo només us parlaré d’un d’aquests temes, la qüestió nacional, que va ser debatut sota el terme de dret a l’autodeterminació. Per això vull plantejar on anem, què ha fallat per no ser on ens vàrem comprometre a anar i què caldria per encarrilar els plantejaments, per anar on dèiem que volíem anar. No podem permetre’ns que el fet nacional quedi abandonat, o es recupera o ens passaran per sobre les masses.
La qüestió nacional està en plena ebullició i, com que està bullint, em permeto abocar-vos unes preguntes. No us donaré la solució, només pretenc llençar preguntes, perquè pugueu pensar-hi i opinar. Perquè si diem que val la pena lluitar, també ho hem de fer pel fet nacional, perquè sinó, si no hi donem resposta, la lluita de classes no anirà endavant. No espereu de mi cap pronunciament, tot i que les preguntes plantejades ja s’hi apropen.
Aquí les preguntes amb relació a la reculada:
1. He de dir Bon dia o Buenos días? Al darrere d’aquesta pregunta ja s’endevina una lluita soterrada no resolta per la dominació lingüística, qui imposa a qui? Quin dret tenen les minories davant les majories? Qui és minoria i majoria en aquesta audiència? I com és que encara es planteja això? Si està resolt, demano disculpes, si no ho està, demano que s’abordi activament.
2. Comunisme i catalanisme: jacobinisme o defensa de minories? Es pot ser comunista i defensor de la nació catalana? Es poden defensar minories o s’ha d’anar necessàriament al centralisme, a les decisions preses des d’un centre que decideixi per tots? Vull parlar-vos del cas paradigmàtic de l’ajuntament d’Elna i altres de la Catalunya Nord, amb batlle comunista, Nicolas Garcia [entrevistat per la Realitat fa un parell d’anys], que ha sigut demandat per l’estat per fer les actes municipals en la llengua del seu poble. També podem parlar de què passa al Congrés i el Senat espanyols i per què el govern d’Espanya es nega votant a què una de les “seves” llengües sigui oficial a la Unió Europea?
3. Nacionalitat o nació: què és aquest invent de la nacionalitat? Nacionalitat va ser l’opció de Sole Tura i de Roca Junyent per renunciar d’amagatotis al concepte de nació, que és el que és reconegut per exercir el dret a l’autodeterminació de qualsevol poble, acceptant fum en la redacció de la Constitución Española i l’Estatut (que no va ser acceptat el del 1932).
4. Internacionalisme i/o nacionalisme? Jo sempre m’he sentit internacionalista i planetària, com el mar, que està connectat arreu. Però al mateix temps em sento molt de la terra i hem de tenir en compte la màxima dels ecologistes: pensar globalment per actuar localment; jo, això m’ho aplico: pensar internacionalment i actuar en els problemes i preocupacions locals, i un d’aquests és la qüestió nacional.
5. Cal adonar-se que la tàctica de la CIA per desmuntar la Iugoslàvia i l’URSS va ser atiar el sentiment nacionalista de les diferents nacions que la componien. Si no som nosaltres qui treballem la qüestió nacional, ho farà l’enemic.
6. La creació del Partido Comunista de los Pueblos de España, el PCPE, l’any 1984, va ser molt important per mi, ho vaig sentir com una passa endavant. Aquesta nova orientació, amb la qual estava d’acord, era correcta? Amb el temps he pensat que el concepte de poble no equival al de nació, per tant, no serveix per a l’autodeterminació que propugnàvem i que vam guanyar en el 5è Congrés del PSUC. Hauríem d’haver-lo anomenat Partido Comunista de las Naciones de España.
7. Dret a decidir o dret a l’autodeterminació: es pretén el mateix? Hi ha una confusió al respecte, al meu entendre decidir és emetre una opinió i, en canvi, l’autodeterminació implica actuar. No són el mateix les paraules que els fets, per tant no n’hi ha prou amb el dret a decidir. Hem d’aconseguir avançar perquè tota la classe, que volem que lideri la lluita social i nacional, vulgui el dret a autodeterminar-se.
8. Coherència i contradicció. El llegat d’en Jordi Gasull m’ha marcat, un dia em va dir que com volem ser coherents si la realitat és contradictòria. Es pot ser coherent, com a persona, com a partit, com a comunista?
9. Identitat o identitats? Pertinença o pertinences? Hi ha un llibre de l’Amin Malouff, que ens parla de les seves identitats. Aquí, tots plegats, en tenim moltes, d’identitats, són un sentiment lligat a la pertinença (familiar, local, a un territori, a una pàtria, etc.).
10. Dret de les minories en democràcia, les lleis com a dictadura de les majories que anul·la els drets de les minories.
Per acabar, vull fer una mica d’autocrítica com a militant comunista, ja que en el seu moment no vaig insistir-hi prou: el materialisme és la base de tot plegat, però no tenir presents els sentiments o/i les emocions em sembla que no facilita eixamplar la base, no ens permetrà resultar creïbles. Les persones senten i s’emocionen amb símbols, no només omplint la cistella del mercat. Per arribar a algun lloc, cal agafar el tema nacional per les banyes, si no, no serem creïbles.
