Vinc a parlar-los de Xile, per això us previnc que qualsevol semblança amb altres realitats és pura i simple coincidència. Vivim, a Xile, un temps de derrota i desesperança. La derrota del plebiscit de la nova constitució ens ha donat un cop dur del qual encara no ens refem.
El poble de Xile, mitjançant una Convenció Constitucional amb poders delimitats, va escriure la Constitució més ecològica, feminista i respectuosa dels drets de les i els treballadors i de les grans majories que hem pogut imaginar en la nostra història. I va ser rebutjada per una àmplia majoria del nostre poble.
Les raons són múltiples i no pretenc entrar-hi detalladament. El control dels mitjans de comunicació per part de la dreta, les campanyes de mentides impulsades per aquest sector, amb empreses contractades per a tal efecte; l’asimetria de recursos disposada en el disseny de l’Acord del 15N; la falta de lideratge del nostre propi govern i dels partits polítics de l’esquerra, sumat als errors garrafals de la campanya, poden explicar part important del resultat. Però sens dubte la responsabilitat més gran la tenim les forces d’esquerra que, en els últims cent anys, hem passat de ser al carrer, al costat dels nostres pobles i fora de totes les institucions, a estar còmodament representats en totes o gairebé totes les institucions, però profundament allunyats del carrer i del poble a qui diem representar.
A Amèrica Llatina l’escenari no és molt diferent, la dreta més conservadora s’afanya a donar cops d’estat en tots els llocs on perd les eleccions o persegueix judicialment les figures més importants de l’esquerra en cada país i a través dels mitjans de comunicació massius imposen la por i el terror com el poder darrere del poder.
Al nostre país, l’any vinent estarem commemorant els 50 anys del cop d’estat que enderrocà a Salvador Allende, però també els 200 anys de la Doctrina Monroe que marca la forma com les potències occidentals s’han relacionat amb nosaltres en els últims dos segles, i a vegades sentim que hem après poc o gens d’aquesta llarga història.
Molts de nosaltres parlem massa de la crisi en la qual el capitalisme, en la seva fase actual, ha submergit al món, però parlem poc de la crisi que les esquerres viuen i de la responsabilitat que tenim en ella. En no pocs llocs tenim més partits d’esquerra que punts percentuals en les eleccions dels nostres països, pel fet que hem perdut la nostra capacitat d’administrar democràticament les nostres diferències i romandre units. Ens ha envaït la cultura neoliberal i hem sepultat la completa llibertat en la discussió i la completa unitat en l’acció que caracteritzà els nostres triomfs en una altra època. Avui ens és més fàcil trobar als nostres enemics dins de l’esquerra fins i tot dins dels nostres propis partits, que fora d’ella i això destrueix tota possibilitat d’oferir una alternativa real als nostres pobles.
En no pocs llocs, hem deixat de parlar i de fer política per a les grans majories i hem après el llenguatge de la dominació de tal forma que hem abandonat el llenguatge de l’emancipació, fins al punt que hem estat govern durant dècades, però no hem aconseguit diferenciar-nos d’aquells que obertament promovien l’aprofundiment del neoliberalisme i això ens ha portat a dilapidar la confiança que en altre temps els pobles tenien en nosaltres.
I avui, l’únic discurs formalment contestatari contra el neoliberalisme, els nostres pobles el troben amb major facilitat i freqüència en alguns relats de la ultradreta que avança, que no pas entre les que haguessin de ser les nostres pròpies files. L’avanç de la ultradreta en diverses parts del planeta té múltiples factors que poden explicar-lo, però els que no podem oblidar mai són aquells que s’expliquen per la nostra pròpia i fonamental responsabilitat:
– La falta d’unitat de l’esquerra transformadora i la seva derrota cultural enfront del Neoliberalisme.
– La impunitat amb què hem premiat al feixisme cada vegada que ha comès crims de lesa humanitat.
– La nostra llunyania quotidiana amb els marginats i el nostre propi excés d’institucionalització.
– La falta d’un horitzó concret, el socialisme, per oferir com a alternativa.
El que no hem dit suficient és que la ultradreta avança quan l’esquerra no fa la seva feina. Quan sucumbeix davant els dobles discursos de la dreta i se sotmet a donar-los en el gust, gairebé demanant disculpes per ser qui som.
Hem perdut la capacitat de fer somiar als nostres pobles amb la superació del capitalisme i ens hem conformat a intentar humanitzar-lo a través de l’aprovació de lleis que se suposa que avancen en aquesta direcció, però, en canvi, en dècades només han permès la consolidació i l’avanç del neoliberalisme que ha acabat per destruir els tímids avanços aconseguits en altres èpoques. És clar que hi ha diferències, vostès, a Europa, estan defensant aquells drets obtinguts en dècades de lluita, per a no perdre’ls. Nosaltres, en canvi, continuem tractant d’aconseguir-los per primera vegada en la nostra història i això és molt més difícil perquè les nostres societats ni tan sols aconsegueixen imaginar estats de benestar sòlids i potents.
Creiem humilment que ha arribat el moment de tornar a posar-lo tot en discussió. Creiem que ha arribat el moment d’abandonar els nostres complexos derivats del fracàs dels socialismes reals i de les dificultats que han hagut d’enfrontar els governs progressistes que han sofert la intervenció estrangera, que és capaç de tot per a assegurar el fracàs dels projectes transformadors.
Creiem humilment que és l’hora de reinstal·lar la possibilitat real d’una nova construcció del socialisme en el món, veritablement democràtic, veritablement ecològic, veritablement feminista i, sobretot, veritablement just i digne per a totes i tots.
La Pau perpètua i l’hospitalitat universal han de continuar guiant els nostres passos, perquè el paradigma de la raó continua estant més vigent que mai i hem de treballar per a estar a l’altura del desafiament que aquest ens imposa. La unitat material del món ens obliga a ser més radicals que mai, continuar matant-nos entre nosaltres per ser diferents ja no és radical, ho fem fa milers d’anys i no hem aconseguit aquesta pau tan anhelada. L’única cosa veritablement radical, és atrevir-nos a mirar-nos a tots i totes, de veritat com a iguals, amb els mateixos drets i deures i l’esquerra en això no pot cedir. Ja hem cedit massa creient que això ens acostaria de les masses i, per contra, ens ha acabat allunyant més encara.
L’única certesa que podem tenir és que, si continuem actuant de la mateixa manera, continuarem tenint els mateixos resultats. Els nostres pobles es mereixen una esquerra que sigui capaç d’oferir un horitzó concret i diferent de l’actual.
M’atreveixo a plantejar aquests desafiaments amb nosaltres, perquè vinc d’una ciutat petita, de tan sols 200.000 habitants on el partit al qual pertanyo, el Partit Comunista de Xile, fa 20 anys, només tenia el 2% dels vots i avui gaudeix de la confiança de més del 65% dels nostres electors i controlem dos terços del nostre Consell Municipal, gràcies a la Gestió que hem desenvolupat. Ens assisteix la convicció que si això va ser possible en una comuna com la nostra, després de 12 anys de govern de la ultradreta més recalcitrant, és possible en qualsevol part del món.
