Això mateix: volem lluitar per l’educació a què tenim dret. Per molt que algunes persones i les institucions capitalistes que representen ens vulguin fer pensar el contrari; per moltes paraules pomposes i neologismes que omplin els nous currículums; o per moltes vegades que s’insisteixi a despolititzar el fet educatiu i la docència, l’educació pública no és una qüestió de voluntat individual, de gust o de desig. L’educació pública és una qüestió col·lectiva, que demana un posicionament clar i obstinat en la seva defensa en un temps històric, l’actual, políticament determinat per l’ofensiva neoliberal en contra de tots serveis públics així com de desfeta de les conquestes populars. Aquest és també un temps marcat per la permissivitat dels poders públics en connivència amb la inèrcia privatitzadora del capital deshumanitzador que s’alimenta de l’espoli i de la reproducció de les desigualtats allà on pot trobar un benefici econòmic.
Davant d’aquesta realitat, considerem amb fermesa que l’educació és un dret inalienable i no una possibilitat, ni un privilegi ni una casualitat. Tampoc és un producte de consum, personalitzable per una minoria i precàriament inevitable per la majoria. I com a tal, mereix tot el nostre esforç en l’anàlisi material de les seves condicions, així com en el desplegament de propostes de resistència i de millora de l’acció docent que han de mantenir viva la flama emancipadora que rau en la mateixa naturalesa de l’acte educatiu.
Defensar l’educació pública avui és un acte de resistència revolucionària: és un clam contrari a les forces capitalistes hegemonitzadores que pretenen mercantilitzar la vida col·lectiva i condemnar-la a projeccions d’un món irreal, il·lusori, hiperventilat i en permanent subhasta, tal com passa avui, malhauradament, amb el nostre sistema educatiu.
L’escola és un receptacle de totes les lluites socials, un reflex de la societat que ens ha de permetre orientar la lluita per la transformació social cap a noves fites, a la recerca de més justícia social. Ens equivocarem si imputem a l’escola i a l’educació la responsabilitat de desfer tots els nusos pels quals la societat d’avui s’ennuega. En aquest sentit, l’escola és més aviat un abocador d’experiències socioeconòmiques; un espai en disputa entre les forces emancipadores, sobiranistes i democràtiques, i les forces reaccionàries, que obeeixen als dictats neoliberals i pretenen privatitzar el fet educatiu, de moment amb força èxit. Cal posicionar-se per revertir la situació.
En definitiva, educar és lluitar i no cedir ni un pam de terreny en la construcció de l’alternativa que ens han de permetre, entre tots i totes, visualitzar la possibilitat d’un món més just i més sostenible. Per tot això i més, des de La Realitat, juntament amb l’àrea d’educació de Comunistes de Catalunya, hem coordinat aquest monogràfic, que ha de servir per mantenir viva la flama de la lluita en defensa de l’educació pública a Catalunya. Per fer-ho, hem convidat a participar-hi a persones bregades en la lluita per l’educació pública, tant des de l’activisme polític, social i sindical, com des de la mateixa pràctica educativa. El resultat és un recull d’articles que escampen llum allà on la foscor dels temps actuals no hi deixa projectar res: una llum que combat la immediatesa del judici mediatitzat i interessat, i que permet visualitzar les ombres del que ha de ser una de les lluites cabdals de part de les forces sobiranistes i d’esquerres del moment actual. Si deixem caure l’educació pública, caurem amb ella al pou de la injustícia i de la desmemòria.
Començàvem aquesta editorial afirmant la nostra lluita per l’educació a què tenim dret. Aquest monogràfic ha de servir per posar un gra de sorra en la resposta que és també l’afirmació d’una lluita política de la qual no podem desvincular-nos: a quina educació tenim dret?
Tenim dret a una educació inclusiva, tal com ens adverteix la Laia Lázaro, des d’una aposta ferma per les escoles com espais oberts a la diversitat i amb la capacitat material necessària per fer-hi front, enriquint així el teixit social i la capacitat d’emancipació de la classe treballadora; tenim dret a una educació democràtica i anticapitalista, com ens il·lustren i aprofundeixen la Rosa Cañadell i l’Iban Martínez Cárceles en la defensa dels claustres en tant que espais sobirans de decisió democràtica, així com el govern dels centres, participats per la comunitat educativa des del rebuig a l’absurd mercantilisme capitalista; tenim dret a una educació laboralment reconeguda, com afirma la Teresa Esperabé, des d’on el personal docent i no docent desenvolupa amb llibertat i reconeixement laboral la seva tasca professional i sindical; tenim dret a una educació igualitària, equitativa i lliure de violències masclistes, com apunta amb sàvies reflexions la Mercè Otero en defensa de la coeducació i les escoles feministes; tenim dret a una escola catalana i en català, protegida de la judicialització forçada i de la imposició per part dels poders fàctics reaccionaris de l’estat espanyol, tal com ens alerta l’Andreu Freixas; tenim dret a una educació al llarg de tota la vida, com en parlem amb Alfons Formariz i també tenim dret a una educació basada en la memòria democràtica, com ens recorda la Isabel Alonso, per no oblidar d’on venim i veure amb més claredat cap a on volem anar, dibuixant així els espais de lluita actual.
En resum, tenim dret a l’educació pública i no tenim cap intenció de renunciar-hi.
Bona lectura i millor lluita!
