Gairebé dos anys exactes després de l’estrafolari assalt al Capitoli dels Estats Units d’Amèrica [1] (EUA) per part de seguidors de Donald Trump, el Brasil ha experimentat una performance similar de la mà d’ultres de l’expresident Jair Bolsonaro. En ambdós casos, s’ha tractat d’accions d’ocupació d’edificis estatals emblema de la sobirania popular, que són vandalitzats per manifestants d’ultradreta que al·leguen un suposat frau electoral, negant-se a acceptar els resultats que van treure als seus líders de la Presidència de tots dos països.
En un ambient d’exaltació, i onejant banderes patriòtiques, els participants s’encarreguen de deixar constància de les seves accions gravant les destrosses amb els seus telèfons mòbils, fent-se orgulloses selfies, aparentment inconscients de les conseqüències penals dels seus actes. Una història d’Instagram ho mereix.
A més, cal apuntar que, tant en l’atac a Washington com en el de Brasília, els assaltants van poder penetrar [2] en el Capitoli estatunidenc o en el Congrés, el Palau de Planalto o el Suprem Tribunal Federal (STF) brasilers gràcies a l’ajuda, activa o passiva, de sectors policials que haurien de garantir la custòdia d’aquestes institucions. En el cas de Brasil es parla, a més, de la responsabilitat d’Anderson Torres, cessat de manera fulminant hores després dels fets pel governador bolsonarista Ibaneis Rocha. Torres havia estat nomenat responsable de la seguretat d’aquesta unitat federal on es troben els poders de la Federació el 2 de gener, després d’haver estat ministre de Justícia i de Seguretat Pública durant l’últim any de govern de Bolsonaro. Però la crisi també ha esquitxat a Rocha, qui està ja sota investigació del ministre de l’STF, Alexandre de Moraes, per negligència i presumpta connivència amb les manifestacions, la qual cosa implica la seva suspensió del càrrec de governador en els pròxims noranta dies.
Per la seva banda, l’expresident Bolsonaro s’ha desmarcat dels actes vandàlics [3] des de Florida. Tracta així d’evitar qualsevol responsabilitat política davant d’uns esdeveniments que fa temps que encoratja a través de la seva teoria del robatori electoral. La reacció de Bolsonaro pot entendre’s més aviat per la pressió internacional, fins i tot la del Govern dels EUA, que ha rebutjat a través del president Biden l’“assalt a la democràcia i la pacífica transferència de poder al Brasil” [4] que, per les seves credencials democràtiques, són bastant escasses.
Però la posició de Bolsonaro és simptomàtica d’un fet: el món ha tancat files amb Lula da Silva i la institucionalitat brasilera. El mateix han fet alguns governadors propers a Bolsonaro i sectors de l’empresariat brasiler. Fer costat al cop significaria, per a Bolsonaro, fer front a possibles accions judicials i sacrificar la significativa força política que encara manté al país i al Congrés. Però si ni Bolsonaro ni els principals líders bolsonaristes reivindiquen l’intent de cop, llavors qui està al darrere de l’atac a les institucions del 8 de gener a Brasília?
Segurament en els dies vinents començaran a emergir informacions que esclareixin l’origen de la mobilització, el seu finançament i la intencionalitat última dels seus instigadors. Potser descobrirem si hi havia contactes previs amb sectors de l’Exèrcit, a qui els manifestants demanaven intervenir per a consumar el cop. De moment, no sabem si estem davant un cop d’Estat planificat, amb voluntat d’interrompre el recentment estrenat mandat de Lula, o bé davant una demostració de força dels sectors més exaltats del bolsonarisme, envalentits pels discursos del seu líder, farcits d’odi social, de fanatisme religiós [5] i disposats a sembrar el país amb més violència.
En tot cas, no fa falta veure vidres trencats i destrosses en els edificis estatals per a comprovar la pulsió antidemocràtica i colpista del bolsonarisme. La seva negativa a reconèixer la victòria electoral del Partit dels Treballadors és suficient. És la mateixa pulsió antidemocràtica que va moure a la dreta brasilera, emparada pels EUA, a treure de la Presidència a Dilma Roussef amb un qüestionable impreachment, o a perseguir per la via del lawfare a Lula da Silva, evitant, així, que pogués tornar a presentar-se a les eleccions presidencials de 2018 i guanyar-les. Una guerra judicial que va tenir al Brasil el seu model més emblemàtic, però que s’ha aplicat a altres mandataris i líders socials de l’esquerra llatinoamericana. De fet, és el mateix tipus de colpisme que ha caracteritzat el comportament de pràctica totalitat de les dretes llatinoamericanes des del segle XX. Unes forces econòmiques i polítiques, representants de les classes dominants que, amb diferents tàctiques, però amb un mateix propòsit estratègic, porten vulnerant i ignorant la voluntat popular dels pobles llatinoamericans cada vegada que consideren que voten malament i escullen a líders de l’esquerra.
A Veneçuela l’any 2002 i 2019, a Hondures l’any 2009, a l’Equador el 2010, a Paraguai el 2012 o a Bolívia el 2019, per només posar alguns exemples recents, hem assistit a diferents tipus de cops d’Estat, fallits o consumats, que no han suscitat el mateix rebuig general que els actes del Brasil. Per això, si hi ha alguna cosa a agrair als bolsonaristes que han protagonitzat aquest assalt a les institucions a Brasília, demanant una intervenció militar, és haver ajudat a fer caure caretes i evidenciar la naturalesa colpista de les dretes llatinoamericanes per a tothom. Convé recordar-ho: a l’Amèrica Llatina i al Carib no són només les ultradretes les qui han contribuït a boicotejar el desenvolupament d’una autèntica democràcia. També ho han fet les dretes que els nostres mitjans ens presenten com a “respectables” o “moderades”.
En realitat, són les classes dominants, recolzades per unes classes mitjanes que viuen en bombolles privilegiades al mig de la misèria que els envolta, i per alguns sectors del lumpenproletariat, les qui, amb la seva incapacitat de veure als pobres, especialment si són negres o indígenes, com a éssers amb iguals drets, qui està al darrere dels cops. Elles, i els poders que les suporten des dels centres hegemònics, són les responsables d’un colpisme perpetu que impedeix qualsevol canvi substancial en les estructures de poder a l’Amèrica Llatina, així com qualsevol redistribució mínima de la riquesa en societats dramàticament desiguals.
Entendre això és part de l’abecé de la lluita política de la nostra època, com també ho és el fet d’entendre que acontentar-se a guanyar eleccions relega a l’esquerra a jugar en un taulell advers, on les regles de la partida les posa la dreta a favor dels seus interessos. L’esquerra, si vol sobreviure, a més de transformar la realitat, ha d’apuntar a la mobilització popular en lloc de ser tíbia o pactar amb una dreta que és essencialment antidemocràtica. Aquesta és, segurament, la gran lliçó que ens deixen els esdeveniments dels últims anys i dies a Brasil.
Article originalment publicat en castellà a La Marea.
Imatge de portada: Isac Nóbrega/PR
Notes:
- https://www.elcritic.cat/opinio/arantxa-tirado/el-asalto-al-capitolio-reset-de-la-democracia-estadounidense-78133
- https://www.lamarea.com/2023/01/08/asalto-a-la-democracia-en-brasil/
- https://twitter.com/jairbolsonaro/status/1612242019564548097?s=20&t=dAiu2nD3jR7SQ4-p6O_vDQ
- https://twitter.com/POTUS/status/1612227134516256770?s=20&t=dAiu2nD3jR7SQ4-p6O_vDQ
- https://www.lamarea.com/2023/01/02/el-bolsonarismo-va-mucho-mas-alla-de-la-persona-de-bolsonaro/
