La Teresa Esperabé Prieto, secretària general de la Federació d’Educació de Comissions Obreres, ens rep a Via Laietana. És divendres i està fent guàrdia a la seu d’un dels principals sindicats del país, a la capital catalana.
Veïna de Torre Baró, al districte de Nou Barris de Barcelona, és mare d’un fill i de dues filles i activista social. Abans de fer el salt a la màxima direcció del sindicat, va treballar com a mestre de primària en un centre públic de màxima complexitat. Segons ens diu el Juan, un bon amic seu, “la Tere és una dona sindicalista, perseverant i afable, però sobretot és una bona mestra a qui els seus alumnes deien senyu.”
Amb ella volem tractar diversos aspectes de l’educació en general, i de l’àmbit del sindicalisme educatiu en particular, en un any, el 2022, molt mogut i intens, marcat per les mobilitzacions i el rearmament del personal docent en les escoles davant del trencament amb un Departament d’Educació que s’ha mostrat especialment reticent al diàleg, irreflexiu i abonat a la unilateralitat. La Teresa està avesada en les batalles per la defensa de l’educació pública, i avui, des de la seva posició de lideratge sindical, però sobretot des de la seva experiència de mestra, ens pot oferir una visió molt important i necessària de la salut de la defensa de l’educació pública a Catalunya així com de la necessitat de les lluites sindicals d’avui.
En primer lloc, gràcies per atendre’ns, Teresa. Comencem per una visió del conjunt. Quines creus que són les perspectives per l’educació pública a Catalunya d’avui?
És una pregunta molt interessant, perquè les perspectives són moltes, i en especial en l’àmbit de l’educació pública. Reflexionant una mica, veiem com hi ha dos temes molt importants en educació que ens marcaran els pròxims anys: un és el tema de la demografia, i l’altre és el tema de la digitalització. Pel que fa a la demografia, veiem que a les aules d’I3 i I4 van entrant menys alumnes, i aquesta davallada demogràfica comportarà una baixada de ràtios, nosaltres diem de tot el sistema, perquè hi haurà menys alumnes i això ens ha de possibilitar realitzar una atenció més personalitzada i també poder donar un impuls a l’educació inclusiva. Això ens marcarà. També creiem que pensant en l’educació pública, no es pot tancar cap aula, cap I3 pot desaparèixer per aquesta davallada demogràfica. Pel que fa a l’escola concertada, si es viu aquesta tendència i es dona la situació de tancar aules, des de Comissions Obreres sempre hem demanat la recol·locació dels professionals, que es tinguin en compte i que serveixin per ampliar les plantilles.
Respecte a la digitalització, anem cap a un món cada vegada més digitalitzat, i això canviarà les metodologies. Els professionals de l’educació hem de ser molt oberts a l’hora d’introduir totes aquestes eines i que ajudin a tots els infants i joves a sortir més preparats. Això no vol dir, com es diu a vegades, que tot s’ha de centrar en les eines metodològiques, sinó que també s’ha d’aprofundir en els continguts, en les competències, en tots els aprenentatges perquè tinguin una educació integral.
També ens preocupa moltíssim el tema del fracàs escolar. Hem estudiat dades i un 12% de l’alumnat de 4t d’ESO no certifica l’ESO. No tenir la certificació de l’ESO és molt greu, i per això tot el sistema educatiu de Catalunya ha d’abocar esforços perquè això no passi, perquè tot l’alumnat ha de sortir ben preparat i amb el certificat. Hi ha una dada també molt important que és l’abandonament escolar prematur: un 14,8% de l’alumnat de Catalunya que, després d’aprovar l’ESO, no continua estudiant, ni batxillerat ni un grau mitjà. Quant a estàndards europeus, per construir societats més cohesionades i millorar la igualtat d’oportunitats, no ens podem permetre que hi hagi alumnat que no continuï en l’educació postobligatòria.
Un altre aspecte que destacaríem és el tema de la segregació escolar. Un 24,8% d’alumnat de Catalunya haurien de canviar d’escola perquè tot l’alumnat i tots els centres tinguessin una mateixa composició social a la del seu entorn. Avui en dia això no passa; per raó econòmica es discriminen alumnes i estan separats per la seva classe social. Sí que és veritat que, a part, existeix la segregació urbana, però això ja sobrepassa l’educació; ara bé, la segregació escolar és un tema molt rellevant, i que impacta negativament en l’educació pública. Creiem que el departament ha de posar molts mitjans i tota la societat ha de prendre consciència per tal de combatre-la. La realitat és que tenim molts reptes al davant.
Precisament, l’existència de la doble xarxa educativa és un dels principals elements segregadors. A Catalunya, els centres privats-concertats tenen un fort protagonisme en el sistema educatiu. Quins elements haurien de definir l’estratègia per acabar amb el Concert Educatiu?
Aquest és un tema molt interessat i també molt estudiat. Sabem que en l’àmbit estatal, però en particular a Madrid i a Catalunya, existeixen dues xarxes, la xarxa pública i la xarxa concertada, que ve històricament de l’època del franquisme. El 2019 va sortir el decret llei 10/2019 del 28 de maig, que parla del procediment d’integració dels centres concertats a la xarxa pública. Fins ara han passat catorze centres: no són molts, però pot marcar una tendència. Perquè això passi, s’han de donar tres característiques: que la titularitat ho demani, que l’edifici estigui en bones condicions i, sobretot, que manquin places escolars a la zona. Nosaltres hem fet i col·laborat en diferents lluites perquè això pugui passar en alguns centres, en aquelles barriades on realment manquen moltes places. En referència al total no és molt, però sí que és una part que pot marcar una tendència: que els centres concertats, per diferents motius, facin aquesta demanda i puguin passar a la xarxa pública, tant la part laboral de les persones treballadores que passen a la xarxa pública, com la de l’alumnat i la del projecte educatiu. Hem fet el seguiment d’aquests catorze centres i tothom està molt content del canvi.
Més enllà d’aquesta tendència, que voldríem que anés creixent, també hi ha desigualtat pels centres que segreguen per sexe, que són d’elit i cobren quotes de 500-600 € al mes a cada alumne. El Departament d’Educació ja ha fet molts decrets al respecte, tot i que alguns han estat tombats pel Tribunal Constitucional. Tots aquests centres que segreguen per sexe no s’haurien de concertar. Aquesta és una de les propostes que sempre portem des de Comissions Obreres. Una altra és que no s’ha de tancar cap aula pública, tot i que es baixin les ràtios, perquè són necessàries. Un altre aspecte en el qual posem molt èmfasi amb aquest tema és que hi ha d’haver Taules de recol·locació per tots els centres que es van tancant. Alguns es tanquen i totes les treballadores van al carrer. Ens oposem contundentment a aquesta pràctica; no pot ser que cap docent, amb la manca de docents que hi ha i amb les necessitats de l’escola pública, vagin al carrer. Per això, demanem que les congregacions grans de la concertada recol·loquin aquestes persones o bé que puguin entrar a la borsa de treballadors i treballadores de l’escola pública.
En un altre aspecte clau, seria que hi ha d’haver un control exhaustiu dels diners públics que van a l’escola concertada. Ara mateix no existeix suficient control, i són diners de tots i de totes. El que és públic és del poble, de tothom, és allò que entre tots construïm. Hi ha d’haver molt més control públic, així com més llibertat sindical en l’àmbit de l’educació concertada, ja que en molts centres concertats i privats les treballadores no poden desenvolupar la seva tasca sindical (tocs d’atenció, acomiadaments…), i això no pot passar a cap centre.
Finalment, volem trencar una llança per la democràcia als centres, per una participació de tothom. Tenim els Consells Escolars en els centres concertats, que tenen un paper molt aigualit, on són les titularitats les que tenen tot el protagonisme de la gestió del centre quan els consells escolars són òrgans oficials que haurien de tenir debat pedagògic i fins i tot poder-hi presentar els comptes, pressupostos i balanços, però sovint això no passa.
La nostra línia consisteix a posar en valor l’educació pública. Hi està havent una tendència positiva en les preinscripcions: cada any puja un punt percentual més de l’alumnat que està a la xarxa pública. Hem d’anar per aquest camí, reivindicar la pública. En aquest aspecte s’ha guanyat molt: la gran majoria dels centres públics tenen una molt bona imatge perquè s’està fent molt bona feina.
El 2022 ha estat un any marcat per la lluita en defensa de l’educació pública al país. Quina valoració es fa de les darreres mobilitzacions educatives? Quins són els elements que cal prioritzar en la lluita?
El 2022 ha estat un any molt intens de mobilitzacions, comparables, podem dir, a les de les retallades del 2012 i de la implementació de la LOMCE. Fins i tot molta gent ha fet la comparativa amb les vagues de 1988, unes vagues que van ser molt fortes i guanyadores, on vam aconseguir moltes millores.
Passats uns mesos i feta la reflexió, ens hem de preguntar quines característiques han tingut aquestes vagues tan fortes. Veníem de les retallades, moltes de les quals encara no s’han revertit. El malestar docent, producte d’aquestes retallades –l’empitjorament de les condicions laborals i de la qualitat educativa- està en el rerefons d’aquestes protestes. Després va venir la pandèmia, que va afectar molt als centres educatius pel que fa a la gestió de l’alumnat, les mesures i el dia a dia. Tot això va generar malestar entre els professionals de l’educació. I l’actitud del conseller González-Cambray va ser la gota que va fer vessar el got, per les seves imposicions, per la seva manera de dirigir-se als representants sindicals, a la docència en general, dient que no érem representatius, imposant tota una sèrie de mesures precipitadament, sense reflexió i sense comptar amb la comunitat educativa. Això va ser un còctel – retallades, pandèmia, conselleria-, que ho va precipitar tot. Això va significar un punt d’inflexió que va generar un ambient de lluita i de transformació i, molt important perquè no sempre passa i d’unitat sindical. A la mesa som cinc sindicats, i els cinc, després de moltes reunions i treball conjunt, després d’acceptar les nostres diferències a l’hora de veure la realitat i fer propostes per solucionar els conflictes, vam fer un esforç de generositat i vam acostar posicions. Així ho vam fer i així ho estem fent ara com ara. Aquesta unitat va propiciar que el malestar en els centres es contestés amb la unitat dels esforços, tant de part de la representació sindicals com de la pràctica majoria del professorat, i d’aquí que parlem de vagues històriques i de manifestacions massives. Allò que valorem de manera més destacada és que es va situar de nou l’educació a la taula, al centre de l’interès social. Es parlava diàriament en els mitjans de comunicació, s’expressava la importància de l’educació, així que, més enllà de la mesura de força que van significar les mobilitzacions, es va refermar la idea que l’educació és l’eina, si no la més important, de les més importants, per operar una transformació social, perquè els joves i totes les persones tinguin una formació i una educació. Molta gent que normalment viu aquests temes de més lluny es va preocupar per l’educació, ens preguntaven pel carrer. Es va generar un ambient molt propici respecte a la importància de posar recursos en l’educació.
Finalment, també han servit per tornar a fer un reconeixement de la tasca docent. Amb la pandèmia hi va haver moments de molta tensió; es va posar molt en valor el personal sanitari, com no podia ser d’una altra manera, però potser no tant el personal docent. Les mobilitzacions han donat valor a la lluita com una eina més per acompanyar als joves en el seu desenvolupament acadèmic i personal.
Va ser un moment molt crucial i quedarà en l’hemeroteca com un moment de lluita. L’acord que haguéssim volgut signar no va ser tant com ens hagués agradat; ens hauria agradat recuperar més coses, però vam decidir signar un acord de mínims, una “treva” a 1 de setembre amb la conselleria, i durant tots aquests mesos hem estat negociant per aconseguir el que no vam poder aconseguir l’1 de setembre, i amb això estem ara mateix. Però ho valorem com una lluita molt important que ha marcat un punt d’inflexió per tornar a situar l’educació i les problemàtiques que tenim els professionals davant de tota la societat.
Parlant de lluites socials i laborals, quina és la salut del sindicalisme en l’àmbit educatiu a Catalunya? Com penses que es pot assolir una major afiliació sindical i sumar més docents a la lluita per a l’educació pública?
Nosaltres valorem que la seva salut és prou bona. No tenim totes les persones afiliades que voldríem, al voltant d’un 10% de les persones que treballen en el món de l’educació estan afiliades, sumant tots els sindicats, i això no és molt. Però també és cert que hi ha moltes persones joves que no venen d’aquesta tradició sindical del postfranquisme, de lluita i de saber i conèixer tot l’esforç que històricament ha fet el sindicalisme per aconseguir les vuit hores de jornada laboral, les vacances pagades, el dret a les pensions, la seguretat social. Són fills o néts de tota aquella gent que va lluitar, però no ho han viscut en primera persona. En aquest sentit, nosaltres valorem que hem de fer molta pedagogia, explicant-ho als centres. També ho expliquem als cicles formatius, a l’alumnat i també als claustres: el perquè de la importància de les lluites col·lectives i en concret la lluita de les treballadores.
Hem fet l’anàlisi del perquè la gent s’afilia i en concret ho fa principalment per dos motius: el primer és per interès individual, per una problemàtica que l’afecta i que fa que truqui a la nostra porta buscant ajuda, els nostres advocats, assessors… ; el segon és per una lluita col·lectiva, perquè volen millorar l’educació i que saben que per millorar l’educació, com la resta de coses, necessitem fer-ho col·lectivament i en grup. A vegades s’afilien claustres sencers davant d’una problemàtica que ha passat. Ens queda, però, molt camí per recórrer en el tema de l’organització col·lectiva.
Amb relació als altres sindicats, com comentava abans, és un moment molt positiu perquè s’està fent una lluita conjunta i un gran esforç entre sindicats de línies diferents per anar a l’una, i ho estem aconseguint. Sí que és cert que el darrer dia de vacances de Nadal la Ustec, sindicat majoritari de docents de pública, va decidir convocar una vaga unilateralment i en solitari, sense haver-ho consultat ni parlat amb la resta de sindicats, cosa que ens estranya molt… fins i tot vam arribar a pensar que es tractava d’un error, ja que havíem decidit que aniríem totes juntes. A la tornada parlarem amb ells i amb la resta perquè la idea és continuar lluitant plegats per obtenir millores, perquè necessitem continuar treballant unitàriament. Esperem que això no canviï, perquè estem a prop de les eleccions sindicals, un moment molt important, pel fet que som gairebé cent mil treballadores, l’empresa més gran de Catalunya, i això també tensa. Esperem que aquests nervis no ens traeixin, tot i que és molt lícit que tothom miri d’assolir els millors resultats, però esperem continuar treballant unitàriament.
Ens pots parlar de la Iniciativa Legislativa Popular “6%” promoguda per CCOO Educació?
Hem elaborat un informe sobre l’evolució del finançament educatiu a Catalunya del 2009 al 2020, i hem fet una anàlisi que ens ha donat moltes dades. D’aquestes, destaquem, en primer lloc, que la LEC deia que en vuit anys s’havia d’arribar al 6% del PIB, que és una xifra que recomanen totes les organitzacions europees i internacionals que s’hauria d’invertir en educació. Segons la memòria econòmica de la LEC, es deia que els primers quatre anys s’invertirien 1000 milions d’euros més. En l’informe ho hem estat estudiant, i no és que no s’invertissin els 1000 milions, ni que ens quedéssim igual, sinó que es van perdre 1000 milions en inversió. A la vegada, va pujar l’alumnat un 17,9%, de manera que mentre la inversió anava baixant, l’alumnat anava creixent. L’incompliment de la LEC ha comportat un retrocés educatiu que ha tingut un impacte molt gran en el sistema, en particular pel que fa a la manca de recursos, a l’escola inclusiva, a l’abandonament escolar prematur i al fracàs escolar. Això ha tingut un impacte molt gran en l’educació, i també en les condicions laborals de les treballadores. Una altra dada a partir de la qual hem reflexionat és que el 2018, un cop la crisi ja havia passat, el PIB de Catalunya va augmentar un 18,7%. Davant d’això, és legítim pensar que la inversió en educació també hauria d’augmentar. Però no: el pressupost en educació va disminuir un 18,7%, casualment la mateixa xifra, un desastre. Mentre l’economia catalana s’anava recuperant, l’educació a Catalunya patia de desinversió. Davant d’això i posat que som un sindicat que busca solucions i fa propostes, volíem marcar un punt d’inflexió: per què no impulsar una iniciativa legislativa popular (ILP) que desenvolupi i concreti la disposició segona de la LEC, que feia menció al 6% del PIB en educació? Llavors, hem elaborat una proposició de LLei, ben fonamentada, a través de vuit articles a on es desplega com s’ha d’aconseguir aquest 6%. La primera proposta és fer un pla nacional per poder assolir, en quatre anys, aquest 6%, sabent que ara mateix a Catalunya estem al 3,82% del PIB i que la mitjana de totes les comunitats de l’estat està en el 4,93%. Per això hem plantejat que en els dos primers anys de l’aprovació d’aquesta llei, hauríem d’anar del 3,82% al 4,93% i els dos segons del 4,93% al 6%. Creiem que es pot aconseguir, creiem que hi ha els diners, perquè l’educació ha de ser una prioritat. Llencem aquesta iniciativa, que presentarem el gener del 2023, a tota la comunitat educativa, els moviments de renovació pedagògica, les famílies, l’alumnat, la resta de sindicats, en definitiva, a qui vulgui sumar-se i formar part d’aquesta iniciativa. Tenim fins al juny per recollir 50.000 signatures i presentar-les al Parlament i que el Parlament pugui llavors aprovar aquesta llei. Un aspecte a tenir en compte, però, és que, dels 9 membres de la comissió de les ILP del Parlament, ara mateix 6 no estan hàbils per diversos motius, i la Mesa no es posa d’acord en nomenar a les persones que els han de substituir, i ara mateix la comissió de les ILP no està operativa. Això ho hem denunciat, ja que no pot ser que la ILP, que és una eina de participació ciutadana, estigui aturada. No pot ser que el Parlament de Catalunya no tingui les eines per democratitzar la participació de la ciutadania. Sembla que els partits polítics s’estan començant a posar d’acord per nomenar aquestes persones, i aprofito aquest altaveu per demanar que la Mesa del Parlament es posi d’acord i faci efectiva aquesta comissió i llençar així la ILP per poder aconseguir la inversió educativa que ens mereixen com ciutadania.
L’escola i l’educació tenen un paper central per trencar amb els rols de gènere i dotar-nos d’eines per lluitar per la igualtat efectiva entre homes i dones. Quines són les estratègies per a la coeducació i fer front al patriarcat?
Comissions Obreres de Catalunya està molt implicada en el tema del moviment feminista, de la lluita per la igualtat efectiva entre homes i dones, i ens hem declarat sindicat feminista. La Federació d’educació treballem la coeducació; sempre que podem participem de jornades, impulsem documents, col·laborem amb tot el que podem. Ara mateix estem al Consell Escolar de Catalunya, que organitzen una jornada cada any, i per primera vegada, després de 30 edicions, es tractarà el tema de la coeducació. És trist, però mai és tard, i això vol dir que la societat també està empenyent en aquesta direcció perquè la coeducació sigui un dels pilars fonamentals. La LEC, dins dels seus principis educatius, ja parla de la coeducació, però nosaltres som bastant crítics amb el sistema educatiu en aquest sentit perquè creiem que hi ha molt més camí a fer i no s’està fent.
Què impulsem nosaltres des de Comissions Obreres? Que la perspectiva de gener estigui sempre a les aules, als patis, als espais, als currículums, en el llenguatge, en l’educació afectivosexual, en les activitats extraescolars, en l’orientació acadèmica… Per això caldria molta més formació, perquè els professionals de l’educació necessitem més eines. L’orientació acadèmica, per exemple, s’ha de treballar molt més per tal que tots els nois i noies tinguin tota la informació a l’hora d’escollir estudis, o l’educació afectivosexual, per a la qual els professionals no tenim suficient preparació per desenvolupar-ho a l’aula. Per això reivindiquem que hi hagi, a cada centre, una persona referent en coeducació, però aquesta persona referent no només ha de tenir la formació, sinó també una dotació horària per preparar tota la seva feina i un complement econòmic, com altres càrrecs. Demanem que tot això es desplegui, i així aconseguir unes escoles amb una igualtat real entre tots i lliures de tota violència masclista. Ja veiem el que està passant aquest mes de desembre amb tretze feminicidis a l’estat espanyol. Sabem que la coeducació no és l’única eina, però és una de les més eines importants. Els professionals de l’educació hem de ser capdavanters d’un canvi social i acabar amb l’androcentrisme i el patriarcat.
Sovint, quan parlem d’educació pública, la Formació Professional és la gran oblidada. Quina és la seva situació?
Des de fa uns anys, la visió que es té de la Formació Professional pública ha canviat. Abans era la germana petita, la germana oblidada, però ara s’ha vist que la Formació Professional és una eina molt important de qualitat de formació i de qualificació de les persones treballadores i des de fa uns anys hi ha una gran demanda perquè es veu com una oportunitat. En molts cicles formatius l’alumnat surt molt preparat i amb feina, llavors és una gran notícia que hi hagi aquest reconeixement i aquesta visibilització de l’FP com una formació de qualitat. Així i tot, nosaltres som molt crítics amb la gestió que ha fet el departament en els últims anys. No ha fet prospecció, no ha fet una bona planificació i això fa que manquin places públiques. Nosaltres hem posat per lema que ni un jove s’ha de quedar sense plaça pública. Ni un jove ni dos, però és que s’han quedat uns quinze mil joves sense placa pública, i molts després no tenen els recursos econòmics per anar a l’FP concertada o privada, i això no pot passar. Demanem més orientació perquè, ara mateix, a més de la manca de places públiques hi ha un desajust entre la demanda dels joves i l’oferta. Això s’ha d’analitzar molt, s’ha d’estudiar en poblacions petites i mitjanes, quines necessitats hi ha, si hi ha indústria, o necessitats en sanitat, de qualsevol família professional i ajustar l’oferta a això, sense deixar de tenir en compte la motivació i les vocacions i interessos del jovent. No pot ser que, perquè ara s’hagin de fer cotxes elèctrics, tots els joves de cursar aquests cicles quan potser no és ni la seva vocació ni el seu interès.
En definitiva, ha d’haver-hi prospecció i planificació i sobretot garantir una oferta pública suficient. Un altre aspecte cabdal és l’orientació, i això ja ha estat àmpliament estudiat, no es pot limitar als últims cursos, a 4t d’ESO, sinó que des de ben petits s’ha d’acompanyar als nois i les noies que vagin orientant-se cap a quins interessos tenen, quines assignatures els hi agraden més o menys. I en això cal posar molt en valor que la Formació Professional és una possibilitat de formació molt important, i per això cal que el departament d’educació inverteixi més en infraestructures, en espais adequats i en ampliar les plantilles i no tenir grups en sobrerràtios.
CCOO sempre s’ha mostrat crítica amb el decret de plantilles. És cert que és un sistema poc just de repartiment de places en centres, però alhora els centres tenen molts problemes per la manca d’estabilitat de plantilla. Quina és la proposta de CCOO per substituir el decret de plantilles?
El decret de plantilles, com el decret de direccions i d’autonomia de centre, són tres decrets que van sortir a partir de la LEC el 2014, i a partir d’aquí, a l’hora d’escollir el personal docent dels centres educatius es fa a partir d’uns perfils i d’unes entrevistes. Nosaltres hem presentat un contenciós administratiu que tindrà lloc el 20 de març en contra del decret de plantilles perquè creiem que les professionals de l’educació, les docents, amb la seva titulació i formació de docent ja poden treballar en els centres, no és necessari aquest sistema de selecció. Estem parlant de centres públics, per tant, ha de primar el mèrit, la capacitat, la igualtat, la transparència i la publicitat. No s’hauria de necessitar aquest segon grau de selecció. El que sempre hem dit a Comissions Obreres és que pot haver-hi algunes places que no siguin ordinàries, com per exemple treballar de docent en una presó o potser fer algun projecte educatiu especial, però això ha de ser un percentatge molt petit i part d’un projecte molt justificat, a on es necessiti un perfil molt concret més enllà dels teus estudis i la teva experiència. Segons un estudi que vam fer el juny, el 80% de les places que no són funcionaris definitius són escollides per aquest sistema, sigui per places de perfil o per persones que són reclamades. Això comporta que quedin molt poques per elecció. A més, la LOMLOE ja no permet aquest sistema, perquè no atorga a les direccions aquesta funció o aquesta responsabilitat. Nosaltres creiem, i torno una mica a la ironia, que el Departament d’Educació potser no sap que amb la LOMLOE el decret de plantilles hauria d’haver estat derogat, tot i que nosaltres els hi hem dit, i els hi tornarem a dir. Amb la LOMLOE no està permès aquest decret de plantilles, i demanem que siguin els serveis territorials els qui assumeixin aquesta responsabilitat. Fins i tot fem la proposta que els serveis territorials es puguin dividir en serveis més petits, com ja es desenvolupa a la LEC amb les zones educatives, i que des d’aquí es fes la gestió del personal i les direccions tornessin a tenir les direccions pedagògiques dels centres que creiem que és el que haurien de tenir i no la direcció dels recursos humans. Per això, creiem que aquest decret de plantilles provoca processos de selecció de personal no sempre en igualtat de condicions i fa dels claustres espais siguin menys participatius i amb menys debat, pel recel del personal de no ser reclamat, i en conseqüència la majoria de claustres estan silenciosos, només són claustres informatius. Creiem que el debat pedagògic, però també el compromís ètic i polític que hi ha d’haver als centres educatius queda molt perjudicat per aquest sistema. Els debats deixen d’existir i és per això que tot aquest sistema de provisió de llocs de treball en l’educació pública s’ha de canviar per permetre la participació i el debat i així construir una educació entre tots i totes i veritablement democràtica.
