“… I així iniciem el camí cap a la inclusió, pensant, creant i desenvolupant una escola que pretengui educar a ‘qualsevol, no pas en el sentit despectiu de la paraula, ans al contrari en aquest sentit acollidor i universal, que entén l’escola com la institució que dona resposta educativa a tothom.”
Carlos Skiliar
Parlem d’inclusió? Parlem de la cultura de la inclusió!
En quin moment estem i en quina societat estem, que encara hi ha un debat viu sobre inclusió si o inclusió no? I és que no som tots qui formem part d’aquesta societat nostra o és que aquesta societat no és nostra i és només d’alguns? De qui? A qui excloem? Quan responguem aquestes preguntes i ens adonem que totes sumem i que la societat som totes, potser no caldrà parlar d’inclusió i caldrà parlar de com ho fem per donar una resposta social i educativa a tothom.
I és que hem de començar parlant de cultures inclusives, per aplicar polítiques que les promocionin i quan tinguem aquests dos aspectes resolts podrem començar a parlar de pràctiques educatives que desenvolupin aquestes cultures inclusives. [1] Comencem doncs per parlar de cultures inclusives. Cal difondre al nostre entorn social i, especialment a les escoles, la cultura d’entendre la inclusió educativa, com el fet ric d’incorporar la diferència com una riquesa i oportunitat de millora per a tots i totes, trencant totes les barreres per a l’aprenentatge que pugui tenir qualsevol infant o jove.
Quan el sistema, i especialment els professionals hàgim incorporat aquest canvi de mirada, on tothom és benvingut, on tothom és necessari perquè ens complementem, i on l’objectiu és assolir l’excel·lència personal de tots els nostres infants i joves, aleshores podrem plantejar-nos què necessiten els centres educatius per fer aquest trajecte. Per tant, el primer que cal fer és tenir com a objectiu assolir que la cultura dels centres camini cap a la inclusió com a tret d’identitat, dins dels seus idearis. I en paral·lel parlem de polítiques que donin suport a aquesta cultura de caminar cap a la inclusió. És necessari que el govern apliqui polítiques per donar-hi suport, camí indispensable per assolir la inclusió social.
Parlem de polítiques inclusives? Parlem de polítiques inclusives!
Necessitem polítiques que dotin de recursos humans i d’humans amb recursos als centres educatius, per tant, diversitat de professionals amb formació a tots els centres on són necessaris. A les primeres etapes educatives, els nostres nens i nenes han de compartir escola amb els seus veïns, cosins o germans, no es poden excloure. Trenquem les barreres i portem els recursos on està l’infant. Portem, doncs, els logopedes, fisioterapeutes, metges, mestres, professorat especialitzat on estan als infants i no els infants on estan els especialistes. Donem formació als mestres que tenen escolaritzats infants amb barreres per a l’aprenentatge.
En etapes superiors: oferim respostes educatives diverses que afavoreixen trencar les barreres per a l’aprenentatge dels nostres adolescents i que els orientin a assolir coneixements que els portin a la inclusió social, oferint-los diverses sortides professionals. Per tant, ampliem l’oferta de formació especialitzada. Trencar barreres implica oferir formació per assolir la inclusió social, i ara per ara oferim un model únic fins als 16 anys. Fem aules obertes dins dels centres educatius, amb objectius diversos d’aprenentatge, amb itineraris diversos.
Baixem ràtios, no de manera universal, sinó en proporció a les necessitats de cada centre o població. Posem els recursos on calen i obrim mirades.
Tanmateix, necessitem que els equips directius apliquin polítiques de centre per caminar cap aquesta inclusió: distribució de recursos humans, horaris, objectius anuals, distribució de grups, etc. Tractem de reinventar l’escola, de normalitzadora a inclusiva. Per tant, canviem l’organització del centre, la distribució del professorat i de l’alumnat, el pla de formació del centre, etc. [2]
I quan tinguem les cultures inclusives incorporades i les polítiques adequades, podrem parlar de pràctiques educatives que donin resposta a tothom.
Parlem de pràctiques? Parlem de pràctiques!
És urgent aplicar pràctiques educatives que ofereixin diverses maneres d’aprendre, des dels projectes d’investigació, el treball sistemàtic, els ambients d’aprenentatge o el treball per àmbits; aprofitant i impulsant aquelles metodologies que sabem que funcionen i incorporant-ne de noves, sota el paraigua de l’aprenentatge entre iguals, el treball cooperatiu i la docència compartida entre el professorat. Aquestes pràctiques són urgents i necessàries, ja no serveix “el cafè per a tothom”, tenim diversitat de maneres d’aprendre i diversitat de barreres que hem de trencar. És l’escola qui té l’obligació d’aplicar pràctiques educatives diverses que afavoreixin l’aprenentatge de tothom. [3]
L’escola inclusiva és el camí per una societat per totes. Treballem juntes, professionals, organitzacions socials i polítiques, famílies i ciutadanes, per difondre i impulsar cultures i pràctiques socials acollidores i inclusives. Reivindiquem a les administracions i als poders governamentals, l’aplicació de les polítiques educatives adients, de manera efectiva i urgent. L’aplicació d’aquestes cultures, polítiques i pràctiques ens portaran a una societat més justa, on tothom en formarà part i serà benvingut.
Bibliografia
[1] Índex per a la inclusió. Guia per a l’avaluació i millora de l’educació inclusiva. Tony Booth i Mel Ainscow
[2] Lázaro, L. Reinventar l’escola: de normalitzadora a inclusiva. Àmbits de psicopedagogia i orientación.
https://raco.cat/index.php/AmbitsAAF/article/view/367482
[3] Huguet, T. i Lázaro, L. (2018). Iniciar i sostenir pràctiques de docència compartida a les aules. Guix, 448,49-54.
