La biblioteca de l’Arxiu Josep Serradell es va enriquint lentament. L’última arribada, o una d’elles, és un volum profusament il·lustrat, aportat per Joan Tafalla. El títol ens crida l’atenció: “Un’altra Italia nelle bandiere dei lavoratori” -1980- (Una altra Itàlia en les banderes dels treballadors).
El prefaci del llibre, del president de la República Sandro Pertini, segueix amb les sorpreses:
“La idea d’organitzar una exposició de les banderes obreres i dones camperoles saquejades pels esquadristes de Mussolini en els anys de la postguerra i exposades com un trofeu en la Mostra de l’anomenada revolució feixista, mereix no només l’elogi i la gratitud de tots els ciutadans democràtics, sinó també una reflexió acurada. La despietada repressió cultural dels anys vint i els esdeveniments tempestuosos de la segona postguerra de fet han enterrat sota una manta de l’oblit més que la lava de Pompeia el registre de les lluites que les lligues blanques i vermelles, la cooperativa, el sindicat, el moviment anarquista, la societat obrera, el partit Socialista i més recent el partit Comunista havien conduït per l’emancipació de la plebs.”
La Premissa de Norberto Bobbio ja ens introdueix en l’estudi previ i la part gràfica del text (171 banderes):
“Aquest llibre, com l’exposició de la qual sorgeix, pren el seu origen de la recerca i el descobriment a l’Arxiu Central de l’Estat del conspicu grup de banderes “subversives” que els feixistes havien mostrat com un trofeu, com ja indicava Sandro Pertini”.
El text (de 306 pàgines) acaba amb unes prolífiques Notes sobre les fonts.
Algunes dades d’interès:
“La decisió de dotar-se d’una bandera, el treball de dones que sovint l’ofereixen, el compromís dels socis – majoritàriament introduït expressament a l’estatut– d’utilitzar el drap segons unes normes específiques i precises són passos eloqüents d’una coherència de comportament que assumeix el valor d’una maduració de la consciència del propi ésser col·lectiu, i alhora d’un ésser col·lectiu que viu de l’antagonisme cal al poder.”
“Darrere d’aquest contingut de les banderes en definitiva, se’n pot entreveure una vena profunda la història de les societats d’ajuda mútua, de lligues de resistència i encara més de cooperatives, dels clubs obrers, de la secció del partit, de les cambres de treball de la ciutat, de les organitzacions sindicals, és a dir, de llocs de trobada construïts durant moltes dècades des de la fundació del moviment conjuntament amb teòrics i activistes.”
Detall de dues banderes que apareixen al llibre “Un’altra Italia nelle bandiere dei lavoratori”. Fons Joan Tafalla. Biblioteca de l’Arxiu Josep Serradell.
A la descripció de la Mostra mencionada a l’inici trobem:
“…a l’entrada hi ha una sensació d’amenaça imminent: un embolcall de banderes subversives. Però d’aquest emergeixen triomfants els colors de la bandera nacional.” Les banderes roges també tornen en grans quantitats a la sala següent, la sala H, dedicada al 1920; sempre al catàleg es llegeix: “entre un marcador i un altre, en cavitats barrades pels banderins dels Esquadrons d’Acció, s’amunteguen les banderes roges arrencades als enemics de la Pàtria”.“El mateix Partit Socialista, pel fet de ser nascut com a conjunt d’organitzacions preexistents havia afavorit la multiplicitat i l’autonomia de les expressions. L’elecció de les banderes, per tant, va romandre durant molt de temps –des dels orígens del moviment obrer gairebé fins a l’arribada de la Tercera internacional– confiada als seus mecenes, i per tant expressions dels seus ideals, cultures, orientacions, si es vol de la microhistòria.”
Imatge de portada: Portada del llibre “Un’altra Italia nelle bandiere dei lavoratori”. Fons Joan Tafalla. Biblioteca de l’Arxiu Josep Serradell.
