Vivim temps de gran preocupació pel context de guerra a Ucraïna, per tres grans motius. El primer d’ells, el més evident, el sofriment del poble ucraïnès a causa d’aquesta intolerable agressió per part de Rússia. Però també, per l’impacte que està tenint la guerra en la classe treballadora de tota Europa. I molt especialment per la reculada de la cultura de la pau, els valors antiimperialistes que estem experimentant.
Guerra, cultura de la pau i antiimperialisme
No hi ha marge per a dubtes per a condemnar l’atac rus sobre Ucraïna, però en aquesta guerra hauríem de tenir la suficient capacitat per a analitzar el paper jugat per l’OTAN i els EUA, al costat de la complicitat de la Unió Europea, ja que tenen una part important de la responsabilitat. En lloc d’això, ens trobem discursos acrítics, bel·licistes i fins i tot favorables a l’OTAN. La nostra generació mai s’hauria imaginat haver d’aixecar, a hores d’ara, una altra vegada la bandera en contra de l’OTAN enmig dels espais de debat de l’esquerra. És necessari tenir en compte que a Catalunya i a Espanya la qüestió anti-OTAN és un tema gairebé fundacional per a l’esquerra, és una part fonamental de la nostra identitat.
Jo soc veïna de Barcelona, on al febrer pròxim serà el 20è aniversari de la històrica manifestació contra la guerra de l’Iraq, una de les més massives que es recorden a Barcelona, que fins i tot va ser esmentada pel president Bush. En aquella manifestació cridàvem per la pau, cridàvem No a la guerra, i el que no demanàvem era l’enviament d’armes per a un poble envaït.
No obstant això, ara ens trobem en una situació totalment diferent en tota la UE, també a Catalunya. La Unió ha renunciat a la diplomàcia, al paper mediador que li correspondria i, per contra, es troba immersa en un bel·licisme deslligat, amb discursos que fan veritable vergonya aliena i que suposen tirar més gasolina al foc del conflicte. Per contra, les veus per la pau es veuen qüestionades, ridiculitzades o fins i tot atacades. En aquest context nosaltres tenim molt present la veu de Rosa Luxemburg, i recordem molt bé què passa quan es defensa la pau enmig d’un ambient bel·licista. La pau sempre és l’opció més valenta.
La UE ha adoptat una posició de corretja de transmissió dels interessos estatunidencs i de la gran burgesia internacional de caràcter financer, fins i tot en detriment dels propis interessos en cada país. A Espanya s’han enviat armes a Ucraïna, si bé algunes veus de l’esquerra del govern es van posicionar en contra. No són detalls menors que Madrid acollís la cimera més important de l’OTAN de les últimes dècades o que cap dels ministres del govern s’oposés a l’ampliació de l’Aliança Atlàntica. Tampoc ho és l’augment del pressupost dedicat a despesa militar.
Crisi ecològica i crisi social
La guerra està tenint un efecte devastador en les economies familiars de tota Europa, i la carrera armamentística en la qual estem immersos està aprofundint la crisi ecològica. Estem gastant-nos en armes recursos necessaris per a planificar i afrontar la transició ecològica.
Hem de recordar que les tensions en el preu de l’energia ni van començar amb la guerra, ni són conjunturals. A Espanya, la meitat de la població guanya menys de 21.000 euros anuals, i ha hagut de fer front a augments vertiginosos en el preu de l’energia que van començar a l’abril-maig de 2021, molt abans de la invasió russa. Encara no hem tornat a preus de l’energia anteriors a aquesta data i això ha donat lloc a una crisi inflacionària sense precedents des dels anys 80.
Però no podem ignorar que aquestes tensions amb l’energia seran cada vegada més recurrents. La disponibilitat de l’energia a la qual estem acostumats és una excepció en la història de la humanitat i haurem d’apanyar-nos amb molt menys. La crisi energètica es tornarà estructural. Afrontarem un decreixement en el nostre consum, el vulguem o no, i el que sí que podem triar és qui el governa. Si ho gestiona el mercat, el seu únic mecanisme regulador serà el preu, i ja coneixem les conseqüències que té per a la classe treballadora.
Hem de plantejar amb urgència el decreixement econòmic. Cal dur a terme un canvi de model productiu, energètic, alimentari, de transport, i no podem deixar passar més temps. Els recursos han de ser assignats segons l’interès general. No es pot fer recaure el pes d’aquest canvi estructural sobre l’esquena dels treballadors i treballadores, com tampoc es pot acceptar que recaigui sobre nosaltres aquesta crisi de preus.
Malgrat que el govern espanyol està intentant donar resposta, parcialment, als problemes multiplicats per aquesta crisi, estem molt lluny de respondre a les necessitats de la població. Ni amb la bogeria de preus de l’energia que estem experimentant hem estat capaces de regular el mercat energètic. No diguem ja nacionalitzar l’energia com a sector estratègic, que és el que hauríem de fer; simplement regular el mercat. L’anomenada excepció ibèrica és l’únic mecanisme que ha suposat una millora en aquest sentit, la resta han estat baixades d’impostos.
El govern ha de regular el preu dels lloguers i intervenir el mercat de l’habitatge, la població està desprotegida davant les pujades arbitràries del mercat, i repartir els recursos de manera igualitària amb una reforma fiscal que encara està pendent. Amb tot, no podem oblidar que les mesures més interessants han estat possibles quan a l’esquerra en el govern se li ha sumat l’esquerra d’altres parts de l’estat, de caràcter sobiranista.
Però, així i tot, s’està a la defensiva. En matèria de treball s’han recuperat alguns drets, però en general és la dreta la que està a l’ofensiva. On si s’està a l’ofensiva, i la ultradreta ho sap molt bé, és en el feminisme. Aquí sí que s’està avançant en drets de manera contínua i sense retrocedir, gràcies a la gran ona de mobilitzacions feministes d’aquests últims anys, i és per això que els atacs del masclisme són tan rabiosos. Cap feminista a Espanya hauria d’oblidar que els atacs a la ministra Irene Montero són un atac a totes i cadascuna de nosaltres. Perquè la dreta ve per nosaltres, com sempre, no ho oblidem.
Crisi de règim i front democràtic i social
I és que a Espanya la transició des de la dictadura a la democràcia mai va ser completa, i les parts més progressistes de la nostra constitució, aquelles que donaven sentit a la participació dels comunistes, tant en l’àmbit nacional com el social, mai s’han desenvolupat, mentre que la dreta ha mantingut gairebé intactes parcel·les de poder en llocs clau de l’estat, tan rellevants com, per exemple, la judicatura.
Després de la crisi del 2008, això va ser un fet palpable per a la població que, davant l’intent de despossessió que va suposar la crisi, va reaccionar amb força, a l’ofensiva, posant contra les cordes a la nostra democràcia incompleta. Exigint un nou reequilibri de poders en tots els aspectes. Això va ser l’onada del 15M i l’1 d’octubre.
Però aquest moviment, va acabar en derrota. No podem negar que no hem arribat a complir els seus objectius, ni en l’àmbit nacional ni el social. I això ha generat una onada reaccionària, per a retornar-nos al que ells pensen que és el nostre lloc i més enrere si és possible, no sigui que se’ns ocorri aixecar el cap una altra vegada amb la mateixa força.
No podem oblidar que a Catalunya el conflicte nacional porta obert des de la formació dels estats moderns, perquè mai s’ha abordat adequadament. El moviment sobiranista a Catalunya ha tingut un clar caràcter popular, amb la participació d’amplis sectors de la classe treballadora i, també, de la petita burgesia, però en clara oposició a les elits, que veien perillar els seus privilegis davant els possibles canvis. De fet, el nacionalisme català de dretes s’ha intentat aprofitar d’aquest procés i això l’ha portat a la implosió. El partit que ha estat hegemònic a Catalunya durant les últimes dècades ja no serà un actor rellevant en la política catalana durant molt de temps. Aquesta ha estat una de les herències del “procés”. S’està teixint una majoria d’esquerres i sobiranista al país.
Algú pensa que és casual que 15M i 1-O hagin confluït en el temps, els dos moviments amb enorme potència? No és casualitat, mai ho va ser. Tots dos moviments caminaven de la mà, les lluites nacionals i socials es retroalimenten, neixen del mateix impuls, com també ocorre amb la lluita feminista, i no han de veure’s com a excloents sinó com complementàries. I és que a Catalunya mai l’esquerra ha fet tanta por a les elits com quan hem avançat, juntes, totes les lluites socials i les lluites nacionals. Va ser així en la lluita per la democràcia i va anar així durant el cicle del 15M i l’1-O, abans que es frustressin les nostres expectatives. I ho tornarem a fer, no en tingueu cap dubte.
Sí, aquest cicle ha acabat en derrota, però per a la nostra classe rendir-se mai ha sigut una opció, i només la formació política que aconsegueixi integrar totes dues pulsions de canvi en el seu interior serà capaç de respondre als reptes de la societat catalana. Aquesta majoria d’esquerres que ara existeix a Catalunya ha d’integrar-se en un Front democràtic i social, una aliança política, social, nacional, cultural, que vagi molt més enllà de l’institucional, que ja sabem els que hem estat en les institucions fins a on arriba el seu poder. Una aliança amb voluntat transformadora que ens permeti tornar, una altra vegada, a l’ofensiva. Una aliança per a construir la República catalana per a la majoria social.
