Estic molt content d’escriure aquestes línies i haver-vos acompanyat en la vostra assemblea nacional de fa tres setmanes [1]. Content d’haver-nos trobat a Barcelona, on el 1936, poques hores després del cop d’estat de Franco, els primers milicians internacionals es van unir a la primera gran lluita contra el feixisme en sòl europeu. Aleshores, com ara, el feixisme creixent ha de ser contrarestat per la decidida unitat de les forces democràtiques i socialistes.
El context europeu
L’any 2023 serà un any decisiu. No només per les moltes eleccions importants, fins i tot també al vostre país. Si no que sobretot, estarà marcada per la crisi polièdrica a la qual s’enfronten les persones que viuen a Europa. La pandèmia ha posat al descobert les febleses dels sistemes de salut afeblits per l’austeritat. L’augment del cost de la vida, el cost de l’habitatge, el cost de l’energia que està portant les persones a la pobresa, la recessió imminent i el canvi climàtic amb els seus efectes catastròfics, requereixen respostes socials que el sistema capitalista no pot proporcionar.
Les crisis tenen una dimensió de gènere. Per això el Partit de l’Esquerra Europea [2] és una força feminista. Feminista vol dir ni més ni menys que el partit de la classe treballadora, significa adreçar-se a tota la classe treballadora en la seva concreció com a dones i homes, migrats, treballadors qualificats, tècnics i aturats.
A tot Europa i a tot el món, assistim a un repunt de l’extrema dreta neofeixista. A França, Suècia, Itàlia, Àustria, Portugal i Espanya. Molta gent es creu la demagògia dels neofeixistes perquè estan decebuts per l’establishment polític, perquè han estat abandonats per l’estat del benestar, perquè són humiliats i no són escoltats. Això planteja la qüestió de quin tipus d’Europa viurem: l’Europa neoliberal, l’Europa de l’egoisme individual, està en crisi. La resposta de la dreta radical és l’egoisme col·lectiu, que dirigeix la frustració cap a la violència contra les dones i les minories. Tots nosaltres, i especialment els pobles d’Espanya, sabem de què és capaç el feixisme. Hem d’ajudar la gent a entendre la naturalesa social del feixisme. No és una alternativa al sistema governant, sinó la seva faceta més malvada i perillosa.
Però també hi ha l’altra Europa, la dels assalariats, dels moviments feministes, dels moviments ecologistes, la que s’expressa en la grandiosa lluita de les treballadores franceses contra el deteriorament del sistema de pensions, una lluita que estan lluitant no només en el seu propi interès, sinó en els interessos de totes les treballadores europees.
La cruïlla de camins
Ens trobem en una cruïlla de camins. És difícil determinar un camí cap a la transició que combini necessitats ecològiques i necessitats socials. Així doncs, donem suport als moviments socials i sindicats en la lluita per una “Transició Justa”, la transformació social i ecològica. També reclamem l’ampliació i millora dels serveis públics; la conversió és factible si s’acaba amb l’obsessió de protegir primer els beneficis de l’especulació immobiliària, les empreses i les indústries financeres.
Per a això, cal abandonar les polítiques neoliberals d’austeritat i abolir el Pacte de Creixement i Estabilitat a favor d’una política econòmica d’interès públic. Però, la pregunta bàsica, però, és qui ha de ser objecte de canvi? Sabem que només aquesta transformació pot tenir èxit, si és realitzada per homes i dones assalariades. Per tant, la democràcia és el criteri decisiu de transformació.
Les persones han de tenir dret a triar lliurement com volen viure; al lloc de treball, a la comunitat, a la nació i a l’estat. El Partit de l’Esquerra Europea dona suport al dret de les nacions a l’autodeterminació arreu: a Ucraïna, Irlanda, Xipre, Palestina – i, per descomptat, Espanya i Catalunya.
Però també sabem que vivim en una societat capitalista en què la democràcia, a través de la desigualtat d’oportunitats econòmiques de les persones, és la façana de l’explotació i l’opressió de les treballadores assalariades, precaritzades i aturades. La seva llibertat només és possible amb la seva vinculació als drets materials que creen igualtat social. L’habitatge, l’energia, l’educació, la mobilitat i l’atenció mèdica són universals. No han de ser el privilegi dels rics, ni han d’estar a mercè dels interessos del benefici i dels capricis del mercat.
Per la negociació i la fi de la guerra
L’agressió de la Federació Russa és un acte criminal, una violació del dret internacional i de la Carta de l’ONU, que ha estat condemnada inequívocament per l’Assemblea General de l’ONU. 200.000 persones han sigut víctimes de l’agressió i la guerra posterior; entre 300 i 500 soldats ucraïnesos moren cada dia al front. Cinc nens moren cada dia en una pluja de coets i obusos, 14 milions de persones han fugit de casa seva.
Això s’ha d’aturar! I en aquesta línia, vam fer tres demandes al congrés del nostre partit al desembre [3]: obertura de negociacions, armistici i retirada de les tropes russes. Malauradament, cada dia que passa, aquesta guerra contínua demostra la necessitat d’aquestes demandes.
Per contra, la ministra d’Exteriors alemanya, Annalena Bärbock, va afirmar fa un mes setmanes que estem en guerra amb Rússia. No estic segur que sigui conscient de la importància de la seva declaració. El cas és, però, que amb el lliurament d’armes cada vegada més pesades creix el perill d’un enfrontament directe entre l’OTAN i Rússia i, per tant, d’una guerra nuclear a Europa.
Encara podem aturar aquest tràgic gir dels esdeveniments. La porta d’una solució diplomàtica encara no s’ha tancat. Per aconseguir-ho, cal activar la diplomàcia i la política. Un dels últims canals de comunicació oberts i multilaterals és l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa, la pròxima reunió parlamentària de la qual tindrà lloc a Viena aquest final de febrer. Fem una crida als governs de Rússia, els EUA i els estats membres de la UE perquè aprofitin aquesta oportunitat per aplanar el camí per a les negociacions de pau.
Però la guerra a Ucraïna també demostra que necessitem un nou sistema de seguretat europeu que no es basi en l’amenaça d’aniquilació mútua. Les aliances militars i l’OTAN no són la sortida, perquè no hi ha seguretat dels uns contra els altres, sinó només entre ells. És per això que els governs europeus haurien d’adherir-se al Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears adoptat per l’ONU, que és de dret internacional des de fa més d’un any, i alliberar Europa de l’amenaça de les armes nuclears estacionades aquí.
Una aliança per la pau, justícia social i el socialisme
Vivim un moment ple de riscos i reptes. El Partit de l’Esquerra Europea sap que no hi ha cap força política que pugui hegemonitzar-lo. La cooperació i el diàleg són, per tant, els eixos estratègics més importants del nostre partit. En aquest sentit, també estem preparant un Fòrum Europeu de Forces Progressistes, que enguany reuneix per setena vegada l’Esquerra i els Verds en les seves diverses formes polítiques, i esperem poder-vos tornar a acollir aquest any.
Pau-Pa-Roses va ser el lema del nostre congrés. En aquest sentit, estimats camarades: ànims a la lluita comuna contra la guerra i el feixisme! Per la justícia social i la democràcia, per la pau i el socialisme!
Notes
[1] Nota de l’editor: fa referència a la 8a Assemblea Nacional d’EUiA, celebrada el 4 de febrer a Barcelona.
[2] Nota de l’editor: el Partit de l’Esquerra Europea agrupa a 43 partits de 25 països dins i fora de la UE, EUiA n’és el seu representant català.
[3] Nota de l’editor: el Partit de l’Esquerra Europea va celebrar el seu 7è Congrés a Viena, els dies 9, 10 i 11 de desembre. La delegació catalana enviada per EUiA hi va participar activament.
Article desenvolupat a partir de la intervenció de Walter Baier, president del Partit de l’Esquerra Europea, a la clausura de l’Assemblea Nacional d’Esquerra Unida i Alternativa celebrada el 4 de febrer de 2023.
