És ben sabut que la situació de la sanitat al nostre país està en un moment crític. Així ho han indicat múltiples veus, com la de Jaume Padrós, president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona [1]. Es tracta d’una situació de causa multifactorial i difícil de comprendre, de la qual se’n deriven múltiples circumstàncies. Així ho han denunciat diferents sectors dels professionals sanitaris, entre ells el Sindicat de Metges de Catalunya, que recentment ha convocat una vaga a Catalunya per reclamar millors condicions laborals i denunciar la mort imminent de la sanitat pública [2].
Malgrat totes les veus d’alarma, la tendència continua sent negativa i accelerada. El sistema públic de salut no disposa d’eines (jurídiques, legals ni polítiques) per sobreviure ni a mitjà ni a llarg termini.
Però què és el que està passant i per què passa? Amb aquest article, vull fer una radiografia crítica del sistema públic de salut català, amb dades objectivables i oferint la meva opinió al respecte.
Per començar, existeix (o hauria d’existir) a Catalunya el dret a ser atès i rebre una atenció sanitària integral de forma equitativa quan algú ho necessita, independentment del lloc on visqui.
Dic que hauria d’existir perquè, per desgràcia, és molt diferent ser atès, posem per cas, per un infart de miocardi lluny de la capital que a la ciutat comtal. Si el pateixes a Barcelona, a través dels serveis d’emergències, seràs ràpidament derivat a un hospital de 3r nivell on es valorarà la teva patologia per un equip integral de professionals i especialistes de la salut i on se’t tractarà sigui l’hora que sigui, de la forma més eficient possible. En canvi, si pateixes un infart de miocardi fora de la capital, tens moltíssimes menys opcions que se’t derivi a un hospital d’aquestes característiques i, en molts casos, rebràs una pitjor atenció que la que rebries en un centre de 3r nivell. Segons el CODI IAM (protocol assistencial davant d’un infart de miocardi) [3], s’actuarà d’acord amb les possibilitats de donar-te el millor tracte segons l’evidència científica, sempre que sigui possible. En cas que el temps des del primer electrocardiograma fins a l’arribada a un hospital amb capacitat per realitzar intervenció coronària percutània (ICP; prova terapèutica que ha demostrat ser la més efectiva en cas d’infart coronari) no superi els primers 90 minuts, en principi, se’t derivarà a l’hospital amb capacitat per ICP, sempre que estiguis estable per realitzar el trasllat sense eminents complicacions derivades del succés; en cas que aquest trasllat, previsiblement, superi els 90 minuts, seràs tractat amb fibrinòlisis farmacològica (intervenció menys efectiva i associada a una taxa de mortalitat de fins a un 28% afegida, entre altres complicacions) [4] en un hospital sense capacitat per a la realització d’ICP.
Però de què depèn aquesta aproximació temporal dels 90 minuts? Evidentment, guarda correlació amb els mitjans disponibles del sistema públic d’emergències mèdiques per a realitzar el trasllat, i del temps que es pugui perdre en l’estabilització d’un pacient en un centre hospitalari sense aquesta disposició de recursos abans de ser traslladat al centre on es realitzi el tractament definitiu. El que passa és que l’evidència científica, sovint, està en dissonància amb els dèficits estructurals dels sistemes públics de salut; tant pel que fa a la disponibilitat de recursos dels sistemes d’emergències mèdiques, com al dèficit de personal dels centres assistencials.
L’acumulació de retallades els últims anys en els sistemes públics de salut, conjuntament amb la tendència a l’externalització de la gestió dels serveis bàsics de salut a empreses que ostenten ànim de lucre en aquesta gestió, emparades per la legalitat vigent [5], condiciona que es prenguin decisions amb l’objectiu de maximitzar els beneficis econòmics per a les empreses gestores. Tot això sense supervisió estatal sobre aquesta gestió dels recursos públics, encara que això pugui suposar empitjorar l’atenció sanitària a la població o garantir unes condicions laborals dignes als sanitaris que treballem a Catalunya.
Així doncs, què succeeix quan un hospital no té personal suficient, quan no hi ha ambulàncies o transports aeris suficients, quan les condicions laborals a les quals estem exposades les sanitàries ens generen una sobrecàrrega de treball que impedeix realitzar una atenció assistencial de qualitat? Doncs que el conjunt de la població s’arrisca a no poder rebre l’atenció mèdica òptima per tal de tractar les seves malalties i, fins i tot, que no puguin ser assumibles certs protocols concrets com el codi IAM.
Més enllà dels problemes que, en un primer moment, puguin derivar-se de la manca de recursos, permeteu-me explicar una anècdota. Un cop, quan era metge d’atenció primària d’un centre de la perifèria de Barcelona, vaig assistir a unes jornades d’actualització de cardiologia a l’Hospital Vall d’Hebron. En vaig sortir gèlid, després de constatar que, en aquest hospital, posteriorment al maneig clínic de l’esdeveniment agut, es faria el seguiment del pacient a l’Àrea del Cor [6] per un equip coordinat de cardiòlegs, fisioterapeutes, infermers, assistents socials i metges de família. Aquest protocol comptava amb un esperable i demostrable augment de l’esperança de supervivència; això sí, sempre que es tingués assignat aquest hospital per la zona geogràfica, o formés part de les poques excepcions fora d’aquesta zona.
En canvi, si una persona té assignat un hospital que no compti amb tots aquests recursos assistencials, rebrà el seguiment per part del cardiòleg del seu hospital de zona. Per tant, el seguiment i la convalescència recauran, principalment, en l’equip d’atenció primària i en el seu metge de família, ja que, en nombrosos casos, els recursos assistencials dels hospitals que tenen assignats aquests tipus de pacients estan sobresaturats per la manca de professionals o d’estructures físiques i tecnològiques per fer el seguiment clínic en les condicions necessàries per poder equiparar l’atenció rebuda a què rebrien en un centre de 3r nivell.
Deixeu-me fer un petit parèntesi: podríem pensar que la centralització té algun sentit, que per a certes patologies concretes, com les malalties minoritàries, es requereixen centres altament especialitzats. I és cert, la capacitat de concentrar els recursos assistencials en aquests centres és bo i necessari per a la salut dels afectats que, d’altra manera, seria inviable.
Ara bé, la meva indignació amb relació a un problema de salut tan freqüent com l’infart agut de miocardi venia pel fet de pensar que la persona que pot rebre un seguiment en un hospital de 3r nivell paga el mateix percentatge d’impostos que una persona que serà atesa en un centre d’atenció primària amb escassetat de recursos i de professionals. I que, amb els impostos de les dues persones, es finança tant el centre allunyat de la ciutat comtal com el centre de 3r nivell –l’Hospital Vall d’Hebron, en aquest cas–. No només estem parlant de l’assignació monetària del centre, sinó també dels diners que repercutiran en l’atenció individual de cada pacient (per exemple, els salaris de tot l’equip de professionals que l’atendran en un lloc o l’altre; o les intervencions específiques, com el dispositiu d’assistència ventricular mecànica, que només es realitzen en certs centres molt especialitzats i que, tot i tenir un elevat cost, ha demostrat augmentar significativament l’esperança de vida [7].
Per què dues persones que tenen les mateixes obligacions en relació amb l’estat no tenen el dret a ser atesos en les mateixes condicions i recursos assistencials, quan tenen el mateix problema específic de salut?
És evident, i no pretenc qüestionar-ho, que l’atenció sanitària d’un país és sempre limitada, sigui quin sigui el seu model assistencial o la qualitat que se’n deriva. Cal assenyalar, per tant, que no podem atribuir tots els nostres mals a uns responsables concrets de forma sistemàtica. Només cal rememorar l’última pandèmia de la COVID-19 o les temporades de la grip i els virus respiratoris, que tensen la capacitat assistencial d’aquestes estructures de forma periòdica i, fins a cert punt, irremeiablement. No només a Catalunya o a Espanya; també en països on, en teoria (i a la pràctica) hi ha més recursos assistencials, com al nord d’Europa.
Això no obstant, permeteu-me fer una (gens frívola) afirmació en relació amb la sanitat “pública” catalana. Ens trobem davant d’una complexa estructura articulada per diferents organitzacions –la majoria empreses gestores o conglomerats empresarials– finançades amb diners públics que, en últim terme, són qui decideix com es distribueixen els recursos territorials i que, alhora, responen a l’ànim de lucre de les seves directives i de les diferents entitats que les componen.
No vull posar en dubte que la llei empara el sistema social que tenim (en sanitat i en altres matèries) i que, per tant, no s’està cometent cap il·legalitat quan ens trobem amb aquests paradigmes, per norma general. Però sí que vull posar en dubte si l’existència d’algunes lleis concretes respon als interessos globals de la població o a la d’alguns poders fàctics determinats. Citant a Rousseau: “les lleis sempre són útils per a qui posseeix els béns i nocives per als desposseïts”.
Certament, no crec que el problema siguin les persones concretes que ostenten certes posicions de poder: sí que poden ser còmplices d’un sistema corrupte, però no responsables, ja que no tenen tant poder com creuen, ni com els agradaria. No vull posar en dubte la preparació de ningú per gestionar millor o pitjor aquesta misèria de sistema, un sistema on sempre acaba guanyant la mateixa gent, la gent que acumula la major part de la riquesa.
La raó de ser del sistema capitalista, des de tots els àmbits (polític, mediàtic, social, sanitari, educatiu, laboral, sindical, cultural, legal, econòmic…) només és una: preservar i incrementar els beneficis de qui posseeix els mitjans de producció o, en aquest cas, qui ostenta el poder per distribuir i gestionar diners públics.
Després de tot el que he exposat, crec que el problema principal de la mala distribució de recursos és que la planificació territorial està fragmentada. Múltiples empreses gestores acaparen el control dels recursos públics amb què es finança tota la sanitat [8]. Això impedeix fer una planificació generalitzada de com distribuir els recursos en tot l’àmbit territorial de Catalunya o establir uns criteris constants a l’hora d’estructurar la sanitat.
Sobra dir que això implica condicions laborals diferents, tractes assistencials diferents i sistemes organitzatius diferents depenent del lloc on acabis sent atès. Cada empresa té els seus valors i la seva pròpia estructura; així com els seus propis interessos socials i econòmics.
Sent senzill i clar, penso que per solucionar tots aquests problemes, el que necessitem és una sanitat pública gestionada completament per organismes 100% públics i transparents, amb una organització exclusivament lligada a càrrecs electes per la sobirania popular; si no, seguirem tenint una Salut que agonitza. En un país on la sanitat segueixi veient-se com un àmbit on es pot fer riquesa, tots tindrem el mateix dret a ser atesos, però mai a ser atesos de la mateixa manera.
Seguirem un altre dia, parlant en concret de les condicions dels sanitaris, en clara correlació amb tots els fenòmens exposats en aquest article. Espero no haver-vos robat més temps que els diners que ja fa temps que ens roben i que haurien de servir per salvar i sanar les nostres vides.
Notes
[1]https://www.lavanguardia.com/vida/20230119/8693014/sistema-sanitario-esta-riesgo.html
[4] ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC8295872/
