Des de fa gairebé un any que visc a Cirerers, una comunitat de veïns i veïnes al barri de Roquetes, Nou Barris, i com a les cases soviètiques, o Komunalkas, que es veuen al documental The age of kommunalki (Underdog film, 2013) [1] de Sant Petersburg, la nostra casa té espais comunitaris, plens de vida que compartim.
El sòl de Cirerers és municipal. Sense aquesta aportació i l’impuls d’aquestes polítiques, segurament el projecte no s’hauria pogut dur a terme. Malgrat que l’edifici no és municipal, sinó cooperatiu, per accedir-hi s’han de complir les condicions d’habitatge protegit de renta i no tenir cap propietat. Hem construït l’edifici demanant un crèdit a la banca ètica (Fiare) que pagarem durant 30 anys i quan passin 75 anys, l’edifici serà municipal. Ara per ara, les persones que vivim aquí, som com una espècie d’usufructuàries: ni llogateres, ni propietàries, estem en règim de cessió d’ús. No podem vendre, ni lucrar-nos amb el nostre habitatge, així que es tracta d’un petit oasi fora de l’especulació i dels voltors.
És cert, que en comparació amb els habitatges soviètics que us parlava al principi, a Cirerers tenim els nostres propis pisos (petitons), amb les nostres pròpies cuines i lavabos, per contra tenim: un espai per a bicicletes, un taller amb eines, un traster, una biblioteca de les coses (per compartir objectes), una sala de cotreball, una sala polivalent (on fem ioga, costura, tindrem una cuina comunitària, fem assemblees, veiem cinema, fem festes… i cedim la sala a les entitats del barri). També tenim 3 terrasses comunitàries i espai als replans on compartim les rentadores, els carros de la compra, escombres i cubells per reciclar. Així que els pisos encara que siguin petits tenim la sensació que són més grans. La xarxa d’internet és comunitària, això fa que reduïm preus, també tenim aerotèrmia que fa que els consums d’aire més fresquet i calent siguin més baixos. Aquesta forma de viure és més sostenible, ja que no necessites tants recursos en el moment que els mancomunes.
Per a mi, el més revolucionari d’aquí és la forma de viure; pel respecte, l’ajuda mútua i la confiança amb què ens relacionem. Quan una persona està malalta, li fem la compra entre les veïnes, o el dinar. Hem compartit també els serveis de cures d’una massatgista, i en un futur podríem compartir qüestions de criança i vellesa. Aquest fet, que l’estat capitalista oblida de nosaltres i que recau tant a les dones, sobretot pel que fa a les cures.
Segons el documental que explicava abans, a Sant Petersburg, existeixen 600.000 habitatges com aquest. “Els bolxevics van creure que no era just que una persona tingués un pis amb més de cinc habitacions, i van començar a omplir els espais amb la gent que arribava del camp”, explica Aleksey Khashkovsky.
Aquí encara queda molt per recórrer, i molts debats. Però la veritat és que arreu de Catalunya cada vegada hi ha més llocs com Cirerers. Som conscients que sense una revolució aquest model és per a unes poques persones privilegiades, perquè hi ha molt pocs habitatges com aquest i depenen de la política d’aquell any, també perquè per entrar-hi has de donar un capital elevat (d’uns 20.000 – 30.000 euros), però és un pas per la lluita contra l’especulació i de construir un món alternatiu.
Si voleu més informació sobre habitatge cooperatiu i economia social a Catalunya podeu consultar la web llargavista.coop, l’Observatori de l’Habitatge Cooperatiu.
Imatge de portada: Habitatges cooperatius a Cirerers, Nou Barris. Laura Guerrero per a l’Ajuntament de Barcelona.
Notes
[1] http://www.ageofkommunalki.com/
