Aquest és el primer d’una sèrie de dos articles que pretenen presentar la deriva moralista i subjectivista que plana sobre el nostre panorama polític des de finals dels anys 90. Malgrat se solgui pensar, no és, aquest, un mal que pateixi sols l’esquerra. Encara que més tard, també la dreta ha tingut la seva deriva moralista a Catalunya. Aquest primer article és la presentació del nostre mal: el reformisme il·lustrat a què s’ha vist condemnada l’esquerra un cop l’ambició del món socialista va semblar impossible. La segona part se centrarà en un cas pràctic i concret: la presentació de Junts com una escissió ciutadanista del tradicional projecte neoliberal de la vella Convergència. Avui també la dreta té entre les seves bases socials a éssers “responsables” i “compromesos”, gent que vol pal·liar els desperfectes amorals del capitalisme. Individus que volen “acollir”, que cuiden les seves formes de consum i que estan especialment engrescats en tolerar múltiples formes de diversitat cultural. Junts és, simplement, un PDeCAT woke i ciutadanista.
No és de la mateixa manera nociva, però, aquesta doctrina en tots dos cantons de l’espectre polític. Per qüestions de matemàtica òbvia, la degeneració subjectivista castiga especialment a projectes que són d’interès popular, projectes que seran de consecució col·lectiva. És per aquest motiu que l’esquerra real ha de perseguir vehementment les derives individualitzadores i conductistes; per no acabar-se reduïnt a ser un projecte desideologitzat i més preocupat en condemnar o venerar pràctiques individuals. Aquest article beu constantment de l’anàlisi que presenta el nostre company i professor Manuel Delgado en la seva obra “Ciudadanismo”. A ell hem d’agraïr el seu avís per refer una esquerra que torni a tenir, simplement, a la massa com a subjecte i a la revolució com a objectiu.
Durant la segona meitat del segle XX, diverses experiències pretesament comunistes van naufragar en el seu intent d’aconseguir fer realitat l’anunciat nou món de Marx. Va ser un fracàs per l’esperança revolucionària i un cop dur que culminaria amb la derrota definitiva en la llarga Guerra Freda. Davant aquesta conjuntura, l’esquerra revolucionària europea, que en el seu moment havia tensionat el marc ideològic i havia propiciat la consecució rebaixada dels drets socialdemòcrates, veia com, aquest cop, el corrent se l’enduia en un mapa ideològic reestructurat. No hi cabia, semblava, cap proposta revolucionària que impugnés l’essència del capitalisme.
Els partits comunistes es van anar desfent de la seva pròpia identitat fruit de no poder suportar la connotació del seu terme definitori un cop consumida la derrota. Van abraçar altres noms, altres formes i altres simbologies i van renunciar al seu caràcter totalista per centrar-se en la consecució de batalles parcials. Aquest va ser el marc d’on va sorgir l’anomenat “eurocomunisme”; alguna cosa així com una nova esquerra que participés del propi món del capital sense presentar-hi una alternativa al marge. Una esquerra centrada en la domesticació del capitalisme, convençuda de poder-ne maquillar els seus desperfectes a partir de participar del seu joc a les institucions. D’aquesta manera, l’espai polític que en el seu moment havia estat ambiciosament revolucionari canvià la seva bandera vermella per una de verda i el seu anhel de revolució pel de mil canvis reformistes i desdibuixats.
L’eurocomunisme dels anys 70, adreçat a convèncer el centre de l’espectre polític, la nova classe mitjana europea resultant de la 3a revolució industrial, també va fracassar. No va tenir cap mena d’accés al poder i tan sols va poder mínimament incidir en el domini del capital per fer-hi retocs menors. Ho podríem també entendre com un èxit per un projecte que, certament, no venia a parlar d’estructures ni de canvis totals. Va aconseguir el que pretenia. Potser és per això que, lluny de replantejar-se la seva pròpia essència, va optar, en un moviment contrari, per refinar-se, per exagerar-se. L’inqüestionament dels seus preceptes i la forta onada neoliberal que escurava l’eix ideològic en línia contrària van donar pas a l’estadi últim (fins avui conegut) d’aquesta deriva light del que un dia va ser una esquerra anticapitalista. L’impàs entre l’eclosió dels moviments antiglobalització a finals dels anys 90 i la resposta popular antimilitarista a les invasions d’Afganistan i Iraq va ser el marc temporal que va veure néixer el refinament de l’eurocomunisme: una deriva moralista, subjectivista i confusa que Manuel Delgado conceptualitza com a el nou “ciutadanisme”.
“El ciutadanisme -avisa Delgado- és un corrent teòric més aviat difosa i que promou (…) els principis democràtics universals sobre els quals suposadament se sustenta el sistema liberal”. “Per descomptat – seguint amb Delgado – que planteja reivindicacions socials destinades a millorar la vida de les persones, però el seu assumpte principal és el de la consecució i el reconeixement d’un nou tipus de ciutadania que assoleixi l’horitzó il·lustrat i del reformisme burgès del segle XIX d’una societat d’éssers lliures, degudament imbuïts de virtuts cíviques, composta per lliurepensadors cultes, que es veuen igualats per la seva competència per actuar com a éssers responsables, que acorden definir i organitzar cooperativament els termes de la seva convivència.” Seria, en realitat, l’anhel confús d’una societat virtuosa i íntegra, feta d’éssers tots d’una classe mitjana respectuosa i crítica, oberta i cosmopolita. Aquest ciutadanisme veu en el capital a no res més que un mal matitzable. És una esquerra que no parla de lluita de classes, ni de solidaritat, ni està sindicalitzada, i tota la militància que fa és a través d’un estricte control de l’ètica pràctica de la quotidianitat.
Aquest virtuosisme individual acaba establint-se com a refugi protector de l’esquerra capitalista: renunciar a impugnar el sistema o a parlar de revolucions per traslladar el canvi en la moral i pràctica de cada individu. És extremament subjectivista: veu en l’ésser i la seva capacitat d’accés a la raó el motor de petits canvis que suposadament sumats han de modificar realitats generals. És per aquest caràcter reduccionista i centrat en l’agència individual que, lluny de proposar seguint perspectives generalistes, parla de tot allò que està certament a la mà del ciutadà idealitzat. És especialment atenta a les conductes individuals del dia a dia, als models de consum, a les formes del llenguatge, i a les ètiques honestes de la bona mútua relació entre els seus representants. Sap que, sense poder aplicar al món el canvi general que desitjaria, s’ha de conformar amb petites dosis d’una representació difuminada de la pretesa realitat amb què, suposadament, somia. No poder tenir el món que un dia vam ser a prop de construir, porta al ciutadanisme a crear illes ideals on realment poder fer a petita escala micro-representacions de mons d’inclusió, integritat, honestedat i civisme.
Els seus representants compren allà on toca, es desplacen degudament per les seves ciutats i, òbviament, són respectuosos amb la natura. Són gent “sostenible” (vulgui dir el que sigui el terme), justa i coherent. Malgrat que tinguin un especial fetitxe amb allò “local”, un gust especialment sospitós pel multiculturalisme i els etno-coneixements, ells no són gaire d’enlloc. Són una massa apàtrida i desarrelada, ells són del món: uns nous cosmopolites d’aquella vella aldea global avui revisitada en una versió moderna. Més que una ‘aldea global’ avui es troben en alguna cosa així com una nova i virtuosa ‘àgora global’: una plataforma d’intercanvi que prèn forma de ciutat neta, equilibrada i smart. Aquesta és la seu que tanca el micro-món representat que, dèiem, somien. Saben del mal del capital, però, alhora, el protegeixen de l’única alternativa que aquest té: la consecució del socialisme. És realment més fàcil la fundació de minúscules illes de mons íntegres i ètics que, en efecte, enderrocar el nostre antagonista.
El ciutadanisme és, certament, una boira difusa i confusa. La podem veure encarnada i representada en diferents figures i partits de l’ampli espectre d’esquerres que coneixem. És una mena de pols que afecta dissimuladament a diferents organitzacions, on pot conviure discretament (a vegades) al costat, fins i tot, del marxisme més ortodox. Però més enllà de partits, sobretot troba en els moviments socials fragmentats el seu territori ideal d’acollida i propagació. Certament, no envolta gota de mala intenció als seus representants, ni pretén res més que bones pràctiques; però s’allunya clarament de qualsevol capacitat de canvi real. Cal denunciar-lo i reprendre el camí d’una esquerra que vulgui capgirar realment la infraestructura econòmica del capital. La segona part d’aquest article ‘Contra el reformisme’ analitzarà la deriva moralista de l’altra banda de l’eix ideològic: el ciutadanisme de la dreta catalana, un rebaixament woke del discurs que engreixa el centre polític socialdemòcrata a través del moralisme. Allà es trobaran, “teixint aliances i sinergies”, les antigues dreta i esquerra clàssiques, avui unides en l’ànim de mantenir el vell món i buscar salvacions individuals tan buides com puguin.
Imatge de portada: Samson Katt
Referències
Delgado, M. (2016) “Ciudadanismo”. Catarata, Madrid.
