El passat 7 de març de 2023, el Congrés va aprovar començar el tràmit de la reforma del PSOE sobre la llei del “només sí és sí”, el nom oficial de la qual és “Llei Orgànica 10/2022, de Garantia integral de la llibertat sexual”. Va ser registrada el 6 de febrer, després d’una setmana de negociacions. Igual que amb la llei trans i LGTBI, que va entrar en vigor el 2 de març, s’ha generat un gran debat entorn d’aquesta novetat legislativa, emfatitzat per qüestions candents en el feminisme que al seu torn susciten reacció en alguns sectors socials conservadors. Analitzem, doncs, en què consisteix aquesta llei.
La proposició legislativa del PSOE modificaria la llei de llibertat sexual (és a dir, l’abans esmentada llei del “només sí és sí”), que va ser aprovada a finals d’agost de 2022 i que, entre altres qüestions, va equiparar els delictes d’abús i agressió sexual. El PSOE proposa mantenir un únic delicte, el d’agressió sexual, però diferenciant entre si va haver-hi violència o no. Això implica que algunes penes mínimes augmenten. El Codi Penal previ a l’aprovació de la llei del “només sí és sí” diferenciava entre agressió sexual i abús sexual, i entre agressió sexual amb penetració (violació) i abús sexual amb penetració. El denominador comú era que en cap cas hi havia consentiment per part de la víctima: la diferència radicava en l’ús de la violència o intimidació. L’agressió sexual es definia com un “atemptat contra la llibertat sexual d’una altra persona, utilitzant violència o intimidació” i recollia penes de presó d’entre un i cinc anys. A més, i segons recollia l’article 179, quan l’agressió sexual consistís en “accés carnal per via vaginal, anal o bucal, o introducció de membres corporals o objectes per alguna de les dues primeres vies”, aquestes penes s’elevaven a entre sis i dotze anys de presó, mentre que la pena mínima és ara de quatre.
La llei de llibertat sexual elimina aquesta dualitat, és a dir, la diferència entre abús sexual i agressió sexual. Això implica que l’absència de consentiment en una relació sexual serà sempre considerada agressió sexual, desapareixent la figura del delicte d’abús sexual, amb penetració o sense, del Codi Penal.
El PSOE manté la redacció dels dos primers punts redactats pel Ministeri d’Igualtat, que assenyalen que “només s’entendrà que hi ha consentiment quan s’hagi manifestat lliurement mitjançant actes que, en atenció a les circumstàncies del cas, expressin de manera clara la voluntat de la persona” i que “es consideren en tot cas agressió sexual els actes de contingut sexual que es realitzin emprant violència, intimidació o abús d’una situació de superioritat o de vulnerabilitat de la víctima, així com els que s’executin sobre persones que es trobin privades de sentit o de la situació mental del qual s’abusés i els que es realitzin quan la víctima tingui anul·lada per qualsevol causa”. S’inclou un tercer punt per a assenyalar que “si l’agressió s’hagués comès emprant violència o intimidació o sobre una víctima que tingui anul·lada per qualsevol causa la seva voluntat, el seu responsable serà castigat amb pena d’un a cinc anys de presó”.
El famós nom amb el qual es coneix a aquesta llei procedeix del fet que en la proposta legislativa s’indica que “només s’entendrà que hi ha consentiment quan s’hagi manifestat lliurement mitjançant actes que, en atenció a les circumstàncies del cas, expressin de manera clara la voluntat de la persona”. És a dir, el que fa anys que el moviment feminista reivindica: l’absència de “sí” és també un “no”. Només un “sí” explícit, desitjat i consensuat per totes les parts implicades en un acte sexual és vàlid. No cal parlar solament de “consentiment”, ja que això fa l’efecte que una de les parts pren el paper actiu i l’altra es limita a permetre o no les accions d’aquesta: cal parlar de consens, desig, acord mutu i tractes sempre horitzontals, d’igual a igual i en igualtat de condicions.
La llei del “només sí és sí” és idèntica a la llei de violència de gènere en el sentit que ambdues són lleis integrals perquè afronten una problemàtica estructural misògina, des de tots els punts institucionals possibles. Això significa que aquestes lleis no es limiten a castigar una conducta inadequada en el Codi Penal: creen, a més, recursos de prevenció, detecció, acompanyament i reinserció. Això es reflectirà en l’educació obligatòria en igualtat de gènere i en educació afectiu-sexual per a totes les etapes educatives, que serà també obligatòria en els títols universitaris relacionats amb la docència, l’àmbit sanitari o el judicial.
Com veiem, encara queden molts obstacles a superar perquè la llibertat sexual de les dones estigui plenament desenvolupada en la nostra societat. No obstant això, mentre continuem treballant perquè des de tots els àmbits (legislatiu, educatiu, sanitari, institucional…) s’aporti un granet de sorra, en unes dècades podrem mirar enrere i contemplar amb orgull un camí que, encara que difícil i llarg, va valer completament la pena.
