Imagino que després de llegir el títol d’aquest article ja sabeu de què parlarem. Havaneres, colonialisme, esclavisme i Catalunya. Polèmica. Abans d’entrar-hi, vull deixar les coses clares. Com a país no hauríem de permetre que cada cop que s’obre el meló de la relació entre la colonització i Catalunya saltem amb polèmiques estèrils. Això ens pot portar a negar els fets i a no fer aquest exercici de memòria tan necessari.
El país ha de trencar amb el seu passat colonial espanyol, eliminar tota mena d’homenatge a esclavistes en l’espai públic i en figures o expressions culturals, donar a conèixer que una part considerable de la riquesa de la burgesia a Catalunya i tot el que va comportar ve del tràfic d’esclaus i dur a terme polítiques actives contra el racisme estructural. Això seria reparació.
He llegit l’article de la polèmica i, sincerament, m’ha semblat interessant. A més, s’hi dóna una visió que la majoria desconeixem, la de la comunitat afrocatalana. Ciutadans de Catalunya, calma. Evidentment que ningú prohibirà els gegants del meu poble, per exemple: en Marcel i l’Elisenda, un arquitecte barceloní i una pubilla de Parets del Vallès del segle XVIII. Ningú defensa fer res d’això ni afirma que els pares de la nació catalana van ser els burgesos -espanyolistes- que s’enriquiren gràcies a la colonització i l’esclavisme. Hi ha prou consens entre l’esquerra catalana i la historiografia que la nostra nació és una nació construïda des de baix, construïda per la classe treballadora.
Aquest article vol parlar de l’havanera, ja que arran de la polèmica la història i els orígens d’aquest gènere musical d’anada i tornada van generar molt d’interès a les xarxes socials. No hi ha revetlla d’estiu més catalana que un vespre d’havaneres i rom cremat. Qui més qui menys ha fet voleiar un mocador blanc seguint el ritme de la “Bella Lola” al final d’una cantada. Quan sentim havaneres tothom pensa en la mar i la platja, en acordions, guitarres i en aquelles veus greus dels homes que acostumen a cantar-ne -val a dir que per sort la feminització del món de l’havanera també està arribant-.
L’havanera neix al segle XIX a l’illa de Cuba, on continua essent una música molt popular. Allà la colonització va suposar una barreja entre la música africana, europea i criolla. És d’aquesta barreja, que hagués estat impossible sense el cruel procés històric del colonialisme, que apareix l’havanera, la qual inicialment era una dansa. Que un estil musical aparegui arran d’un procés històric concret no vol dir que la mera existència d’aquest sigui una defensa o una celebració d’aquell procés històric. Com la immensa majoria de músiques populars, l’havanera és una música de les classes subalternes del moment. Eren un entreteniment per als mariners i pescadors avesats a feines duríssimes. Una música de taverna que expressa aquesta dura vida de la mar i als pobles costaners, però també de fantasiosos viatges, d’amors, desamors i, fins i tot, de certa morriña. La relació entre Cuba i Catalunya és evident i al nostre país aquest gènere musical es va popularitzar moltíssim. Originalment cantades únicament en castellà, a mitjan segle XX es comencen a escriure havaneres en català. I l’havanera en català més coneguda és, sens dubte, “El meu avi”, escrita pel mestre Ortega Monasterio l’any 1968. És potser la que ha generat més polèmica, per la temàtica i sobretot per aquella estrofa que fa Visca Catalunya, visca el català. I és que la cançó és tot un símbol nacional.
El meu avi va anar a Cuba. Bé, en el cas de la meva família, hi hauria anat el rebesavi. Tothom coneix aquesta havanera. Com deia, és considerada un símbol nacional. Però què hi va anar a fer l’avi -o el rebesavi- a Cuba? Doncs va ser reclutat per l’exèrcit espanyol per combatre als independentistes cubans hereus de José Martí, els quals acabarien guanyant la Guerra de 1898 en pocs mesos gràcies a l’ajut interessat dels EUA. Evidentment que l’avi va lluitar amb el bàndol imperialista, però la història que hi ha darrere és més complexa. La classe treballadora a la metròpolis també pateix les conseqüències de l’imperialisme. La cançó és un homenatge als soldats catalans que van lluitar i morir contra els independentistes cubans? Sens dubte. És un homenatge a tots aquells joves catalans que no podien pagar els 400 duros que valia evitar el reclutament i ser enviats a Cuba o a Filipines. Les classes populars i els moviments republicans i catalanistes del país eren molt contràries a la guerra, ja que simpatitzaven amb les reivindicacions de les llavors colònies, i això es va fer encara més evident durant la Guerra del Rif pocs anys després. Aquesta havanera no és en cap cas una cançó que parla amb nostàlgia dels temps colonials. És més, el fet que a la tornada s’hi digui Visca Catalunya indica que aquells soldats catalans van lluitar “de rayadillo y sin instrucción” per una pàtria que no sentien com a pròpia.
Imatge de portada: Festa Major de Mira-sol.
