Nota del traductor:
Escolto a la televisió cubana, al programa La pupila asombrada, la trovadora argentina Paula Ferré cantant, amb la col·laboració de Silvio Rodríguez, una cançó en la qual els protagonistes són els pobles indígenes del sud de l’Argentina. Uns pobles als quals defensa Milagro Sala, una veu silenciada des del 16 de gener de 2016, empresonada ja fa més de 2.600 dies –com ens recorda el diari argentí Página 12, en un mes tan significatiu com el de març. En aquest mateix diari, el 20 de gener de 2023, vam trobar un article que no podíem deixar passar. L’autora, Adriana Taboada, llicenciada en psicologia, pèrita en causes per delictes de lesa humanitat. Taboada és investigadora del Centro de Estudios sobre Genocidio (UNTREF) i membre de l’Observatorio de Crímenes de Estado (OCE-FSoc-UBA).
Miquel Àngel Soria
No només hi ha un llac, sinó un veritable mar de coses amagades, fora de la nostra vista però presents i travessant les nostres vides. Els fets i les notícies dels darrers temps respecte a connivències, complicitats i formes de construcció entre espais polítics i espais des d’on s’exerceix el PODER judicial, indignen, astoren, malmeten el lligam social. Es torna imperiós aleshores analitzar escenaris, no permetre que la descreença s’instal·li, donar batalla a la impotència.
Tenim en aquest país un privilegi, una marca d’enorme poder simbòlic: la història de lluita i conquesta del moviment de drets humans, al cap del qual van estar i estan les Mares, les Àvies i els Familiars dels desapareguts. Hereus d’altres lluites, van construir un exemple poderós i il·luminen el present i això per venir amb un ensenyament clau: quan tot sembla arrasat, ens seguim tenint a nosaltres mateixos, l’organització, els valors i la força de les veritats.
Com treballadora de la salut mental des de fa moltíssims anys em desenvolupo com psicòloga forense. No és senzill moure’s en el medi judicial, moltes vegades allunyat o als antípodes de la representació que tenim de la justícia. Nogensmenys, per alguns continua sent l’espai d’acció per a buscar allò que resulti “just” i on “l’ètic” cobra tot el seu sentit mostrant la seva grossària.
L’extrema degradació del sistema de justícia, el moviment de drets humans i la meva tasca com treballadora de la salut: tot això es barreja en aquests dies en què el Poder Judicial de la Nació i de la província de Jujuy es cobra una altra víctima en el cap de Milagro Sala.
Durant l’any 2022 vaig participar com la perita de part en dues causes que tramiten en Jujuy, Vaig veure, i vaig experimentar el fet amagat en la mirada pública que travessa la vida d’aquesta presa política, però que també va travessar la meva experiència professional i humana.
Tractaré de fer compressible una d’aquestes experiències viscudes cap als fins de juny del 2022 (hi ha d’altres), quan estava prevista la realització del peritatge, l’objectiu del qual era determinar si Milagro devia restar en presó domiciliària o estava en condicions de salut per tornar a la presó, una aspiració que el governador Morales expressa permanentment amb tota vehemència.
Mentre ens preparàvem per pujar a l’avió des de Buenos Aires, Milagro va ser internada d’urgència per una trombosi venosa profunda en una de les cames, que li dificultava caminar, li produïa un intens dolor i que podia ser mortal. En arribar a la clínica la vam trobar en teràpia intensiva, amb la turmellera electrònica posada, custodiada per la policia que circulava entre el seu llit i la resta de l’espai de la teràpia on ja hi havia altres pacients, i això ho feien exhibint ostensiblement sa arma reglamentària. La presència policial armada al costat d’ella sense cap mena de dubte configurava una situació amenaçadora, de violència psicològica i simbòlica, d’assetjament i fustigació que impactava directament en la seva salut psíquica, generant angoixa i neguit, la qual cosa donada la situació tindria repercussió en el seu quadre clínic, tornant el pronòstic de la seva malaltia més ominós encara.
La presència de la policia amb armes dins de la teràpia intensiva també violava del dret dels pacients, de Milagro i la resta, drets establerts en la llei 26.529 [1]. El mateix poder judicial de Jujuy en lloc de garantir drets els estava violant.
Els pèrits que interveníem per la defensa ens entrevistàrem amb el jutge a càrrec de la causa, Dr. Cattán, per transmetre la preocupació per l’escenari que estava plantejat, l’impacte negatiu en la salut de Sala, una pacient en aquell moment amb pronòstic reservat. El jutge va ordenar que la policia es retirés de dins de la teràpia intensiva. No podent complir amb la tasca forense vam tornar a Buenos Aires. Com és de públic coneixement l’endemà Milagro va rebre la visita del President de la Nació i això va produir expressions de profund malestar de part de Morales, les que foren publicades en medis gràfics, seguides d’una nova acció judicial: a les 22 h, sense autorització mèdica, la policia va irrompre en la teràpia intensiva, es van adreçar al llit on Milagro descansava, la van destapar i sacsejar per entregar-li una notificació judicial respecte al càlcul de dies de condemna per una causa de la qual ja havia estat notificada la seva defensa.
El jutge, que prèviament havia posat policia armada en la teràpia intensiva sabent la gravetat de la patologia de Milagro Sala i que la mort era una de les possibilitats, coneixent que aquest espai d’internació té com a objectiu extremar les cures per a la recuperació de persones malaltes amb patologies que requereixen atenció especial i especialitzada, on el control dels estímuls juga un paper important buscant oferir estabilitat emocional al pacient, envia en hores de la nit la policia, en una acció violenta des del físic, el psicològic i el simbòlic, per complir un acte processal innecessari, o almenys innecessari en aquest horari i d’aquesta forma. Sostenim que l’acció buscava mortificar i generar patiment psíquic en Milagro, por en els altres malalts. Donat que Milagro estava en plena evolució d’una patologia que podia tenir un desenllaç fatal, resta esposada la crueltat desplegada, el deshumanitzat del tracte i que l’objectiu no havia de veure amb el legal.
Fernando Ulloa, un home savi, psicoanalista fundador al nostre país, un professional profundament compromès amb la salut pública i els problemes socials, un gran faedor i conceptualitzador que va deixar marca en la nostra disciplina, en temps de la postdictadura ens va impulsar a pensar sobre el lloc de la tendresa i la crueltat en la salut mental i el seu abordatge. Als anys 80 va saber definir la crueltat com un dispositiu sociocultural al nucli del qual podem trobar, com situació paradigmàtica, el que ell anomenà el “parany tràgic”. En paraules de Ulloa “El parany tràgic, és una situació de dos llocs sense tercer d’apel·lació –tercer de la llei– només la víctima i el victimari. El que predomina… el dolor psíquic, aquell que no té sortida… La sortida sembla identificar-se amb la mort. És que la crueltat sempre apareix estretament lligada a la mort, ja sigui perquè aquest és el seu desenllaç o perquè la mort ja està instal·lada en el mateix subjecte de la crueltat”.
Aquest és l’escenari que es repeteix per Milagro en la província que governa Morales: una víctima de la crueltat, per un costat, qui/quins executen aquesta crueltat per altre i l’absència d’una tercera instància a qui acudir per a posar fre a l’acció danyosa, estableixi límits a l’arbitrarietat, un tercer que pugui garantir drets i d’aquesta manera cuidar i preservar la vida i la salut.
¿A qui acudir a Jujuy si els que ostenten el poder són els cruels que amb tota intencionalitat i planificació avancen sobre la vida?
Donada l’asimetria del poder i l’arbitrarietat, si el tercer d’apel·lació no sorgeix, si no es trenca amb el parany tràgic, el destí fixat és la mort de la víctima per l’estat de vulnerabilitat i desprotecció en què es troba. I ho diem amb totes les lletres perquè entre juny i juliol de 2022 això podia haver passat. Milagro venia a més d’haver desenvolupat al mes de maig d’aquell any, una paràlisi facial de Bell.
Pensem que aquest tercer d’apel·lació haurà de sortir de les decisions polítiques que, amb la llei a la mà, aquesta que diu que tots som iguals davant ella, restableixi regles de joc clares, previsibles. Al Moviment de Drets Humans vaig aprendre a lluitar per la justícia i el que és just, però també vaig ratificar que la crueltat ens és aliena i l’esperança un pont de futur.
Article publicat al diari argentí Página 12.
Notes
[1] “Llei de drets del pacient en la seva relació amb els professionals i institucions de la salut” (llei 26.529. capítol 1, article 2, incís c i d).
