Pedro Sánchez, president del Govern d’Espanya, va declarar el 14 de març de 2020 que l’endemà s’instauraria l’estat d’alarma en tot el país a causa de la covid. Aquesta situació d’excepció es va allargar en el temps fins al 21 de juny, data que va marcar l’inici del període al qual es va denominar “nova normalitat”. I va ser en aquest instant quan es van agreujar, encara més, els problemes per a la ciutadania.
La repercussió més greu que va tenir la pandèmia va ser que milers de persones van morir i moltes altres van quedar amb seqüeles físiques i/o mentals que limiten la seva vida diària. El segon problema més destacat va ser la repercussió que va tenir en l’ocupació. Milers de persones van passar a engrossir les llistes de l’atur, a innombrables treballadors i treballadores se’ls va aplicar expedients de regulació temporal d’ocupació i moltes altres van veure modificades les seves condicions de treball. Tot això va provocar la baixada del nivell d’ingressos de les famílies i el descens del consum. El tema laboral, a poc a poc, s’ha anat recuperant i ja es troba en nivells pròxims als d’abans de la pandèmia. Els problemes que es viuen en aquest camp ja no poden ser atribuïts al coronavirus.
Ara bé, les conseqüències que va generar el tercer problema més greu de l’estat d’alarma encara dura, i el que és pitjor, no sembla que s’hagi d’arreglar. Es tracta de l’atenció que rep la ciutadania en determinats serveis públics i en molts de privats. S’ha substituït la presencialitat per les consultes telefòniques i per internet. És extremadament difícil ser atès per una persona en molts serveis. Per a poder resoldre dubtes, problemes o fer tràmits s’obliga les persones a sol·licitar cita prèvia a la pàgina web corresponent, una cosa gens senzilla per a algú que no tingui coneixements a nivell d’usuari d’informàtica, que no sàpiga navegar per la web o no domini la tecnologia més recent. D’aquesta manera converteixen a les persones grans en dependents, elles soles no poden fer els seus tràmits, han de buscar l’ajuda dels seus familiars o amics perquè els ajudin.
Demanar cita prèvia en uns certs organismes s’ha convertit en un mal de cap. Cal fer-ho a determinades hores del matí perquè en cas contrari no hi ha manera d’obtenir-la. Per a ser atès poden enviar-te a una oficina que es trobi a un centenar de quilòmetres de la teva residència. En acudir al servei, tan sols pot entrar la persona interessada, sense acompanyant. No importa que el ciutadà sigui analfabet, una persona anciana o no domini els idiomes del país. El missatge és clar: només n’entra un.
L’Estat, amb els seus serveis públics, i totes les empreses privades han d’entendre que només tenen una raó de ser: atendre les persones. Sense elles res té sentit. El Govern ha de disposar d’uns serveis públics en els quals professionals solucionin els problemes de les persones. Al cap i a la fi, per mitjà dels seus impostos, la ciutadania és la propietària d’aquests serveis que utilitza. Per tant, han de ser tractades de manera eficaç i diligent, és una de les maneres perquè considerin com a propis aquests serveis. En l’actualitat fer tràmits amb empreses públiques es converteix en un suplici per a les persones. Sempre falta un document o deriven a un altre organisme. Ha de revertir-se aquesta situació. Els homes i dones que conformen la societat han de sentir-se ben tractats, han de saber que quan acudeixen a un servei públic els seus problemes seran resolts.
Les empreses privades amb serveis essencials mereixen un paràgraf a part. Intentar canviar una tarifa de llum o de gas, resoldre un dubte sobre una factura, canviar de companyia telefònica, posar una reclamació a una línia aèria, etc. pot convertir-se en tota una aventura. Les persones acaben tirant la tovallola i no resolent el problema. L’Estat hauria de vetllar perquè aquestes companyies complissin amb el deure d’atenció i resolució que es mereixen els seus ciutadans, i assumir que els sectors estratègics no poden seguir en mans privades.
Els bancs són entitats que gestionen, per al seu propi interès, els diners de la ciutadania, però que no estan al seu servei. Només atenen de manera presencial si s’ha sol·licitat cita prèvia i només es pot anar dins d’un horari establert. Cobren per tots els tràmits que realitzen, estan intentant que tot es resolgui de manera telemàtica i damunt s’atreveixen a retallar plantilla i tancar sucursals. El seu model de negoci és imbatible, cada any acaben amb uns beneficis de milers de milions d’euros, però això sí, no l’empren per a abonar el deute de més de 60.000 milions d’euros que tenen amb el conjunt de la societat. No tenen raó de ser unes empreses (els bancs) que es queden són els seus beneficis, que no reporten gairebé res a la societat i que en cas de tenir pèrdues les assumirà l’Estat. És el moment de pensar en la nacionalització de la banca.
Les empreses públiques i les privades han de situar a les persones en el centre de totes les seves accions, ser el motiu de la seva existència, estar al seu servei. Sense elles no tenen raó de ser. Cal replantejar la situació actual. L’important no són els beneficis, els dividends, els guanys. Tot això pot desaparèixer en qualsevol moment. El reconeixement de la ciutadania cap als serveis que rep, cap als qui els atenen, acompanyen i resolen els seus problemes, és la base que es necessita per a tenir una societat justa, igualitària i eficaç.
