Elvira Altés, en una recerca per una exposició sobre Dones a les Ones, va descobrir Victòria Pujolar i Amat, que va ser la veu femenina en l’edició en català de Ràdio Espanya Independent, també coneguda com la Pirenaica. Així que quan la Generalitat de Catalunya va decidir que el 2021, any del centenari del seu naixement, fos l’any Pujolar, va nomenar a l’Elvira com a comissària. Aquesta va seguir amb la seva recerca sobre la Victòria i ens la va donar a conèixer en una exposició acompanyada de diverses presentacions que va voltar per molts llocs de Catalunya.
La Victòria va ser una de tantes dones anònimes que són exemple de lluita, fortalesa i solidaritat per un món més just com eren la majoria de les joves de la JSU, organització política on participava la Victòria quan era jove i fins al seu darrer alè, fidel a la seva ideologia comunista.
L’any 2022, l’Elvira Altés va culminar aquesta investigació amb un preciós llibre que va titular “Victòria, la irreductible”, llibre que s’hauria d’estudiar a les escoles perquè la protagonista és un exemple de lluita per la igualtat, justícia i llibertat, valors molt necessaris per a la convivència. Necessitem el coneixement de la nostra memòria històrica, necessitem que es conegui el moment històric de la República, que va potenciar que les i els joves creixessin amb l’esport, l’art i la cultura. Sense el coneixement de la nostra història no solucionarem el present i, molt menys, podrem fer projectes de futur.
Vaig tenir la sort de conèixer a la Victòria i gaudir de la seva amistat en l’exposició de pintura que es va organitzar el març del 2005 en la Biblioteca Francesca Bonnemaison. Els temes dels quadres, amb colors suaus que representen l’expressió d’un profund sentiment de llibertat, no podien ocultar que havien estat pintats per mans feministes.
En aquesta ocasió ens acompanyava Teresa Pàmies, i em va proposar si la Victòria, que vivia a Madrid, podia quedar-se a casa meva mentre preparava i els dies de l’exposició. Naturalment, vaig acceptar i agraeixo encara avui aquesta petició perquè em va permetre passar quinze dies amb llargues converses que ens van fer descobrir sentiments mutus i vides paral·leles en la lluita contra el franquisme; la majoria de les seves amigues i amics també van passar per la meva vida en moments de lluita. Totes les joves que pertanyíem a la JSU i després PC/PSUC vam ser formats en valors republicans que van donar el millor de l’ésser humà: justícia, igualtat, solidaritat, fraternitat i pau que van forjar persones de gran fortalesa.
Avui celebrem els 90 anys de la conquesta del vot de les dones i grans avenços en la Constitució Republicana que s’han de conèixer. Per això, és molt important transmetre a les noves generacions l’exemple d’aquestes vides que van sacrificar el seu amor a l’art, a l’esport o a qualsevol especialització cultural per objectius més imperioses en profit de la humanitat: acabar amb la dictadura del franquisme i contra el feixisme mereixia tot el nostre esforç.
Per això la Victòria es va entregar a aquesta missió i no va ser fins als 80 anys que va començar a gaudir del seu gran amor: la pintura. I va ser recompensada exposant la seva obra en diversos llocs i recuperant noves amigues.
Visca la igualtat de gènere! Visca la República!
