Aquest article forma part de l’aportació col·lectiva de la cèl·lula Ramon Casanellas al XIIè Congrés del Partit dels Comunistes de Catalunya, el gener de 2010.
“Agitació és fer arribar una idea a molta gent. Propaganda és fer arribar moltes idees a poca gent”
V.I. Lenin, revolucionari
Les esquerres han patit a nivell internacional i en tots els fronts una derrota considerable, derrota que va conduir a mig termini a tres fenòmens íntimament interrelacionats: la implosió de la majoria dels estats que es reclamaven constructors del “socialisme real”, l’erosió de l’estat de benestar i la democràcia de postguerra als països occidentals i la globalització neoliberal, que posà fi a les experiències d’alliberament nacional. Però no és menor la derrota cultural i intel·lectual que van patir uns projectes d’esquerra que no van saber actualitzar-se.
Les tasques primordials de garantir unes condicions bàsiques de vida i acabar amb la influència de l’Església i la seva ideologia en el poble, van portar a difondre concepcions d’un socialisme de cultura positivista, estatista i determinista. Quan aquests objectius semblaven assolits en bon grau i emergien noves necessitats i energies, el gruix de les esquerres no va ser capaç de proveir d’un pensament d’avantguarda, que integrés i connectés els coneixements més avançats amb una proposta de salt qualitatiu de civilització, amb un major control social sobre les condicions de vida i de treball i un augment en l’autodeterminació de les persones. En comptes de seguir aquest camí, es va produir un estancament que va acabar conformant-se amb els assoliments obtinguts com a conseqüència del pacte de classes de postguerra, una orientació que encara perdura.
Les darreres dècades s’ha intentant defensar el que queda d’aquells èxits de l’estat del benestar davant l’embranzida del pensament neoliberal, que sí que va saber donar expressió a l’esperit de l’època, fent promeses de més benestar i d’emancipació personal per una important minoria, afirmant un individualisme radical i insolidari. La contrareforma capitalista va ser capaç de despertar energies subjectives (petits empresaris de nous sectors o d’activitats externalitzades, professionals per “compte propi”, l’economia “del coneixement”) respecte l’anterior paradigma econòmic, basat en la gestió de la demanda.
La idea de solidaritat exaltada per les esquerres ha estat confosa amb una defensa tancada de les velles formes de funcionar i d’interessos i privilegis de sectors lligats a la maquinària de l’estat i a determinats sectors de la classe obrera industrial; la reivindicació d’allò públic ha estat interpretada sovint com un elogi acrític de l’estat burocràtic, i, al “Tercer Món”, la lluita per l’alliberament nacional ha aparegut no poques vegades barrejada amb un tancament antimodern. L’esquerra era vista –i en molts casos se n’havia tornat– com eminentment conservadora.
Certament, en un moment donat –final de la dècada dels 60– va sorgir un seguit de projectes d’extrema esquerra que van donar expressió i forma polítics al canvi d’època: corrents contraculturals, noves vindicacions socials, “noves esquerres”… En el millor dels casos no van estar a l’alçada de les seves pròpies propostes i amb la seva esterilitat van facilitar el camí per a l’ofensiva neoliberal, que va poder absorbir molts dels elements que aquests corrents innovadors plantejaren. És en aquest context que cal entendre l’emergència i l’actualitat dels nous moviments socials.
Podríem dir que a Occident les esquerres derrotades han trobat, grosso modo i caricaturitzant-les, tres sortides: adequar-se als postulats hegemònics del neoliberalisme per seguir influint en la societat des de la subordinació; entestar-se a afirmar que ens enganyen i que als anys 50 vivíem millor, o refugiar-se en la utopia, en l’expectativa d’un futur llunyà que ens donarà la raó i renunciant a modelar el futur des d’aquí i des d’ara. Una de les pitjors conseqüències d’aquest clima ha estat que nous sectors de treballadors i treballadores i de petits empresaris sorgits de la contrareforma del capitalisme no se senten representats ni comparteixen allò en el que s’ha convertit la tradició política de l’esquerra. Les formes culturals de masses han estat dirigides pel gran capital, que ha estat capaç d’organitzar l’oci i el consum (i d’influir decisivament en el pensament) de totes les classes socials. En aquest sentit, però, caldria reconèixer l’oportunitat que s’obre amb la relativa democratització dels canals culturals arran del desenvolupament de les comunicacions en xarxa.
No perdem de vista que la frustració d’expectatives i desequilibris a què ha conduït el capitalisme desregulat i l’oposició que han generat han trobat expressió en les esquerres. L’última és el front contra l’extrema dreta, que no deixa de ser la defensa numantina i l’actualització del model sociopolític sorgit de postguerra. Hem d’entendre però –com han fet les noves dretes– que les bases que van fer possible aquell referent estan fortament erosionades. Els Fronts Populars foren tota una altra cosa; antifeixistes, sí, però portadors també d’un nou projecte de societat, que va ser el que es va plasmar en el nou ordre de postguerra.
