A mi no em representen bé ni en la pintura ni en cap lloc
Em passa que el món m’etiqueta com a grassa i que jo em sé fora del cànon estètic del nostre moment. Ni tan sols quan es va posar de moda el cul gros vaig aconseguir entrar-hi, perquè això del cànon, ja sabeu, és com que sempre et falta alguna cosa, com si només portessis xavalla a la butxaca per a comprar el tiquet i, com a molt, si t’esforces un munt, aconseguissis quedar-te a la porta del concert. Seria molt pitjor si jo no fos una dona caucàsica, heterosexual, europea, clar. Més greu, en molts sentits. Així i tot, avui parlaré del ser gras, res més.
Fa anys que busco una genealogia del fet de ser grassa com una cosa bella, i no soc l’única, perquè allò gros es considera, i s’ha considerat sempre, una cosa lletja. I les coses no són així per naturalesa, hi ha tota una estructura política darrere que ho reprodueix. A hores d’ara ja sabem que la grassofòbia és un problema estructural, filla sana del patriarcat i el capitalisme. Entenem la grassofòbia com la discriminació i violència sistèmica i sistemàtica contra els cossos grossos, fonamentada sobre prejudicis respecte als hàbits, els costums i la salut de les persones grosses: no es cuiden, no tenen voluntat, no fan esforç. En el procés, s’invisibilitzen o ignoren les condicions econòmiques, culturals, genètiques, educatives i socials de les persones grosses. I és impossible entendre la grassofòbia sense la pressió estètica sobre els cossos perfectes. Tampoc podem deslligar-la de la indústria milionària que es mou al voltant de la bellesa i al concepte de salut, tergiversada i pervertida. Avui dia és un discurs i una acció directa que abasta des de la propaganda dels gimnasos a l’Hola, des dels filtres d’Instagram al bullying en els instituts, passant per totes les parts de l’estructura social. Hi trobem dues coses: l’odi a les persones grosses, la seva invisibilització, la seva estigmatització i la violència que sofreixen de manera diària.
Potser per a molts no és fàcil distingir aquest discurs. Fins i tot per a les persones grosses pot ser difícil. Però, amb els anys i a força de canviar la mirada, pots acabar tornant-te boja en veure com allò gras i allò lleig són un. Per exemple, a mi em passa que m’encanta l’art plàstic i la seva història. M’agrada que em sorprenguin i que m’emocionin i gaudeixo amb el que és clàssic i el que és modern. I, també, em passa que passejo per les galeries i no em trobo en el que veig, igual que no em trobo gairebé al cinema, en les sèries o en els llibres. Miro quadres i m’angoixo perquè, des de l’origen de la humanitat en l’art, només veig cossos que són objecte de desig que mai són com el meu. Ans al contrari, quan apareix representada la grassor és per a personificar el que és macabre, mandrós, els pecats de la humanitat, allò monstruós i detestable. Els cossos grossos apareixen per a ser humiliats, per a convertir-los en símbols del que es rebutja, del que pots acabar sent si et portes malament i no segueixes les normes. Però, encara que “grassofòbia” sigui una paraula nova, el concepte és ben antic.
Idees sobre les grosses en l’art pictòric
Sempre ens quedarà la Prehistòria i les seves venus, com la de Willendorf, pensava, encara que no s’interpretin com a cossos desitjables sinó que s’associïn a la fecunditat, a la reproducció. I és que aquesta interpretació em grinyola i em deixa de nou en mal lloc, ja que es pot ser grossa si és per a ser productiva per al sistema. Jo vull que es representi a la dona grossa perquè és així, no perquè darrere hi hagi un permís del patriarcat. Per sort, noves interpretacions d’historiadores de l’art, com Catherine McCoid i LeRoy McDermott, analitzen aquestes estatuetes com a retrats, fet que ens ajuda a establir un origen en la genealogia del cos gros que estigui al marge del discurs patriarcal. Estableix un lloc on la dona grossa no apareix per a explicar una cosa nociva o mitificada. Apareix com a representació de la realitat, una de desitjada. Un lloc on la dona es representa com vol, i on es veu bella.
Passa amb les venus prehistòriques que et pot venir un senyor qualsevol a dir que en aquesta època històrica el cànon estètic era diferent, les grosses eren adorades, i que després aquestes modes han canviat, i que ja tornarà la grassor, com si aquest tipus de canvis fossin unes portes giratòries aleatòries. La doctora i activista Dina Amlund sosté que aquestes venus de la prehistòria, com la de Willendorf, es van associar posteriorment a un temps de menys coneixement i sentit comú. Per tant, s’interpreten després com un univers d’idees i valors menys vàlids. També repassa en els seus articles com la primesa ha estat associada sempre com una cosa bona, mentre que la grassor ha sigut una cosa dolenta, i punt. Un argument més per parlar de grassofòbia des de molt abans de l’any 0.
Bé, sempre et quedaran les dones grosses del Barroc, pensava jo. Només arribo uns segles tard al cànon. Però fins i tot aquí hi ha un problema, perquè en establir un cànon -encara que aquest tingui greix- s’està establint una idealització. Si ens hi fixem bé, les dones de Rubens són representacions de cossos amb més carn i cel·lulitis del que estem acostumats, però continuen representant-se dins de l’inaccessible, de la mateixa manera, fent un salt, que fa poc es van posar de moda els culs grossos, les cuixes i els grans pits artificials amb cintures de vespa. No es pot ser lliurement grossa, cal seguir un patró exacte i, no oblidem, irrealitzable.
Com explica la historiadora de l’art Yasmin Bouzaoui, els cossos grossos s’han representat des de la mandra, la droperia. Persones desmesurades, vergonyoses, de naturalesa que no es pot mostrar, que no té cabuda a nivell social. Una monstruositat. La historiadora posa en relleu el quadre “La Monstrua (Eugenia Martínez Vallejo)” de Juan Carreño de Miranda (1680), situat en El Prado (Madrid), i la terrible interpretació que fa el mateix museu en el seu web sobre ell. Que l’autor pretén dignificar la nena grossa, diu el Prado. Potser han de revisar el concepte de dignificació, perquè aquí es veu exposició d’un cos d’una menor des del que és grotesc, la deshumanització i l’escarni. Hauríem de revisar, també, com els museus expliquen les obres d’art i com, molts d’ells, s’apunten a la moda del “body positivity” sense revisar-se a fons, només canviant allò superficial per no ser titllats de res.
I llavors, qui pinta bé a les grosses?
Després d’aquestes anotacions breus i descoratjadores sobre la Història de l’Art, necessitem missatges positius. Per a ser ràpids, entenguem que pintar bé a les grosses és fer-ho sense que sigui símbol de tan negatiu com s’ha associat a elles, comentat anteriorment. Pintar-les bé és fer-les objecte de desig, de gràcia, de bellesa, de sensualitat. I elevar-ho al nivell de l’obra d’art. Sembla senzill, sembla que anem a tirar per terra l’exigència, però també ens ho sembla el Test Bechdell pel cinema, i Marvel no el passa mai amb els Avengers tot gastant-se milions de dòlars en ple segle XXI.
Així que queda clar, encara que sembli trist, que cal dir que hi ha artistes que pinten les dones grasses de forma que no les humilien ni les converteixen en símbols d’allò terrible que hi ha sobre la faç de la Terra. A continuació donaré crèdit a algunes poques artistes contemporànies que estan fent aquest treball des de la pintura i la il·lustració en diverses tècniques. Perquè necessitem referents, de manera urgent, per a trencar amb el cànon.
Stephanie DeAngellis “Sense títol” (2022). Aquesta dissenyadora gràfica representa a dones grans que, soles o en companyia, surten al món i el viuen sense necessitar-se més que a elles mateixes.
Pinta’m grossa perquè soc bonica
M’agradaria moltíssim poder anar a museus i trobar-me representada, com en tants altres espais de la cultura. No vull entrar-hi i sentir-me deprimida perquè només apareixen cossos grossos per a demonitzar-los, ridiculitzar-los o rebutjar-los. M’encantaria no haver de fer una recerca en profunditat per a trobar artistes que representin el cos gros des de la normalització, el desig i l’estima. Voldria que els meus estudiants de l’institut poguessin fullejar els llibres de consulta i trobessin art gros, igual que voldria que s’inclogués la immensa i bella diversitat que habita el món a tot arreu on posin la mirada. Vull que es normalitzin els cossos perquè ni persones com jo, ni nens i nenes com ells hagin de lluitar contra el rebuig de la societat ni contra el rebuig cap a si mateixos. Per a fer-ho, és necessari polititzar la grassor. La grassofòbia és un fet i és una ferida en la nostra societat i per a curar-la, tancar-la i evitar que es reobri hem d’associar la diversitat corporal a la bellesa- Cal trencar d’una vegada amb cànons inaccessibles que emmalalteixen els cossos i les ments, de forma contundent i prioritària. L’ideal del cos prim ha de deixar de ser un mercat del capitalisme, un espai de consum que ens enganxa per tota la vida, que destrossa els nostres cossos. Potser pot ajudar en aquest procés començar a fer una nova genealogia de grosses en la pintura, com és el cas d’aquest article.
