«La Revolución Francesa proclamó el principio de un futuro mejor para la humanidad. Todo padecimiento pasó a recordar que había una esperanza.»
John Berger
El nostre segle XX ja reposa en la Història. La caiguda del Mur de Berlín, l’atemptat a les Torres Bessones de Nova York i la pandèmia de la COVID han soterrat definitivament tota una era batuda pels ideals, la violència, les utopies i la Política -en majúscula-. És un passat que ha deixat de conviure dinàmicament amb un present -el nostre- que s’alimenta tan sols d’immediateses i de futuribles. Lenin, Rosa Luxemburg, Martin Luther King, Ernesto Che Guevara o Violeta Parra reposen ara en un túmul més de la Història: un batibull de personalitats, fets, dates, relats i interpretacions que tothora brollaran de les fonts d’informació. I a galet es beuran aquestes fonts per a relatar la nostra Història i les nostres històries passades.
Les fonts de la història. Els documents oficials, oficiosos, d’entitats i persones que resten en arxius, biblioteques o cases particulars esdevindran els materials per a reflexionar i escriure sobre els temps passats, també sobre el segle XX. Aquests documents o fonts han estat al llarg de la història produïts i gestionats per les classes dirigents, deixant un llegat castrat i incomplet per a les generacions futures: des dels temps de l’Imperi Romà a la Revolució Francesa se’ns ha llegat un patrimoni documental que bàsicament justifica i fonamenta les societats esclavistes i estamentals. En elles no existeix una ciutadania com a subjecte de drets humans, tampoc no existeix la possibilitat de capgirar la realitat. Les veus dels turmentats no existien.
L’esclat de la Revolució Francesa, dels clams liberals i del moviment obrer revolucionari dels segles XIX i XX van capgirar – no sense violència i reacció – aquest mapa dels llegats documentals i de les memòries orals. Tan sols fa 150 anys d’aquesta conquesta: foren un munt de veus humanes noves que s’incorporaren als registres de la història. Fou a poc a poc. Primer la ciutadania benestant, després les classes populars. Més endavant, el Tercer Món i els marges socials d’arreu. Tan sols fa 150 anys d’aquesta lenta incorporació de fonts democràtiques i populars per a un llegat documental i d’informació destinat a les futures generacions que desitgessin comprendre el passat i participar de l’avenir de la humanitat. No cal dir que aquesta incorporació ha estat i és encara insuficient i ha mostrat sempre clars símptomes de desequilibri en favor de les actuals classes i lobbies dirigents, però ha estat un salt qualitatiu i quantitatiu sense precedents que cal preservar i enriquir.
I aquesta – la de preservar i enriquir la diversitat de fonts històriques- ha de ser en els nostres dies una de les lluites socials i culturals més punyents. La producció, l’administració i l’accés a la informació diu molt de la qualitat democràtica de la societat en la qual es viu. La Revolució Tecnològica, la formació d’una nova Globalitat al món i la pèrdua de pes polític en el marc de les relacions socials ens hauria de posar en alerta: deixem enrere aquell segle XX i ens endinsem en una vida on les correlacions de forces entre les economies ultraliberals i la ciutadania política deriva cada cop més cap al menyspreu de la política i l’omnipresència del discurs econòmic. Els entorns de lideratge dels ultraliberals han pres nota del paper que les xarxes d’informació democràtiques han tingut al segle XX com eina de contrapès davant les desregulacions socials i polítiques reclamades – i sovint dictades – pels poders fàctics de l’economia més apolítica i salvatge del capitalisme. No voldran un segle XXI amb testimonis clars i honestos, ni amb periodistes lliures, ni universitats de la raó crítica, ni historiadors que contrastin les fonts i redactin després denúncies. No voldran arxius ni biblioteques públiques que facilitin la informació, tampoc xarxes socials transparents i regulades per la ciutadania des d’institucions democràtiques. No voldran, ras i curt. Per això caldrà que batallem.
Una batalla que és i serà molt dura i que haurà d’abraçar dos fronts alhora: el primer front, el de la batalla per a la preservació d’una societat on totes les dones i homes participin dels canvis i transformacions que avui s’albiren, amb l’objectiu de preservar la pluralitat d’idees, escriptures i mirades (ja que d’aquesta ciutadania esdevindran els futurs productors i lectors de documents i memòries). El segon front es lliurarà per a dictaminar quins models d’informació i preservació de les fonts tindrem atenent les noves tecnologies i les futures transformacions polítiques. I aquesta última serà una àrdua batalla entre una ciutadania cada cop més desprotegida de la política i uns lobbies econòmics en puixança.
Reclamar, conservar i potenciar les fonts documentals i les institucions democràtiques necessita polítiques progressistes actives, però també del compromís de la ciutadania. Totes i tots nosaltres tenim objectius a conquerir quotidians i pròxims. Avui, que escric per a la publicació Realitat, voldria reclamar un esforç punyent per a la salvaguarda del patrimoni documental del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i de tot el patrimoni documental generat en el seu entorn polític i social. A hores d’ara, existeix una dispersió flagrant del nostre patrimoni documental: l’ANC conserva una important col·lecció de documents del PSUC, també l’Arxiu Josep Serradell “Roman” o l’Arxiu Històric de CCOO de Catalunya. Molts ajuntaments i arxius comarcals custodien petites col·leccions d’àmbit local del PSUC, el PCC, la USC, el PSUC-Viu o el PCP. Cal que treballem per a identificar aquests arxius i biblioteques, i cercar nova documentació que encara resta en mans de militants o exmilitants d’aquestes organitzacions. I cal elaborar un atles dels nostres fons documentals perquè la informació arribi en xarxa i ben connectada als i a les usuàries futures. És urgent preservar en bones condicions aquest patrimoni i vincular-lo amb els fons documentals d’aquest àmbit polític existents arreu d’Europa i del món. De nosaltres depèn també la construcció de fonts i de relats històrics per a llegar a les futures generacions. Com s’explicarà o s’entendrà el comunisme, el socialisme o les utopies del moviment obrer dels segles XIX i XX? Hauríem de fer el possible per a poder fermar unes fonts al servei d’aquella llibertat, igualtat i fraternitat que va permetre, per primer cop a la història, que els turmentats i pàries de la terra alcessin la veu… i aquesta veu fos enregistrada.
