L’emissió del documental de TV3, Negrers. La Catalunya esclavista, ha desfermat la tempesta perfecta perquè tots els tabús sobre l’acumulació primitiva de capital a Catalunya saltin pels aires. L’obertura d’aquest debat, que ha arribat per quedar-se, ha generat una commovedora actitud defensiva en l’espectre conservador, només cal sentir aquell Jordi Basté espaordit davant dels atacs als intocables de la Barcelona modernista (RAC1, 23 de febrer de 2023).
No per esperada ha estat menys virulenta una reacció que ha pretès sufocar el debat amb ridiculitzacions ad hoc. Més sorprenent ha estat l’estupefacció d’una part de l’esquerra que ha arribat a titllar d’importació “dels campus nord-americans” la participació de la burgesia catalana en el tràfic d’esclaus o bé minimitzant-ne la centralitat en l’acumulació primitiva de capital.
El cert és que les investigacions històriques més recents permeten afirmar que l’abast del tràfic d’esclaus no sols va ser absolutament determinant per a la formació de la burgesia catalana i espanyola sinó que també ho va ser per a la industrialització. Del tràfic d’esclaus i de la mà d’obra esclava a les plantacions cubanes en van brollar fortunes fabuloses que a finals del XIX van migrar a Barcelona per a invertir-se en grans fàbriques i empreses immobiliàries especulatives que van canviar l’aspecte de la ciutat.
“L’esclavitud directa és l’eix central de la nostra industrialització en la mateixa mesura que la maquinària, el crèdit, etc. Sense l’esclavitud no s’obté cotó, sense cotó no hi ha indústria moderna. L’esclavitud és el que ha donat valor a les colònies; les colònies són les que han creat el comerç mundial; el comerç mundial és la condició necessària per a la maquinària industrial a gran escala.” [1]
De tal manera, que el fil conductor que Marx va veure amb total claredat en l’economia política de l’Imperi Britànic apareix també aquí, des dels carrers senyorials de passeig de Gràcia fins a les fàbriques tenebroses del Vapor Vell de Sants o de l’Espanya Industrial.
I amb la migració de capitals ensangonats apareixia, de retruc, una burgesia ferotge acostumada a dirigir la mà d’obra amb el fuet esclavista i amb un despotisme absolut que els convertia en virreis de les fàbriques metropolitanes, tal com havien après a les plantacions colonials. Com havia vist agudament el crític de l’economia política burgesa en un famós capítol sobre l’acumulació originària: “En general, l’esclavitud encoberta dels obrers assalariats a Europa exigia, com a pedestal, l’esclavitud sans phrase [sense reserves] al Nou Món” [2].
No podia ser d’altra manera donada: “una cadena de producció en què la disciplina per mitjà de la violència era la norma que feia funcionar el sistema.” [3] Una mentalitat burgesa formada per l’experiència d’haver-se enriquit per mitjà d’un autèntic “Imperi Negrer Espanyol”, com l’ha anomenat José Antonio Piqueras [4].
Per això, quan ens endinsem en l’acumulació de capital catalana i espanyola trenquem un dels principals mites de la burgesia segons el qual la industrialització hauria estat fruit del mateix estalvi, de l’encert inversor i la predisposició per a negocis benaventurats a les Amèriques. Ja que un càlcul pel cap baix sobre els beneficis del tràfic d’esclaus espanyol entre 1821 i 1867 llença una estimació de 58 milions de dòlars per 443.000 africans deportats que podria ser de 130 milions de dòlars segons aquells que computen 700.000 persones esclavitzades[5].
És a dir, es miri com es miri: “Espanya va ser un actor històric rellevant tant en relació amb el tràfic d’esclaus com en relació amb l’esclavitud colonial, en els seus dominis americans” [6], com ha conclòs Martín Rodrigo. Un actor, Espanya, del qual Oriol Junqueras ja va dir que: “els comercials catalans eren els màxims beneficiaris del sistema colonial espanyol (…) des del començament del segle XIX, la vella classe dirigent cubana va haver de recórrer a comerciants hispànics -molts d’ells catalans- per a mantenir el subministrament d’esclaus.” [7]
Rere, doncs, del simpàtic terme d’indià rau el secret vergonyós innombrable, com ha assenyalat un dels màxims especialistes en la matèria, el ja citat Piqueras:
“El negrer és la representació més acabada de l’indià en personificar com ningú el triomf econòmic i el reconeixement social, ja que la magnitud dels capitals reunits rarament admet comparació.” [8]
Aquesta burgesia premiada amb títols nobiliaris per la monarquia trobarà sistemàticament el suport d’aquesta per als seus affaires. De bon començament amb la cèdula reial del 28 de febrer de 1789 per la qual Carles IV liberalitzava el tràfic d’esclaus. Les conseqüències d’aquest suport estatal al negoci resultaran en el fet que el 50% dels esclaus introduïts a l’Amèrica espanyola ho seran entre 1790 i 1867. I del fruit d’aquesta “deportació continuada i massiva” [9] en resulta un judici inequívoc:
“el treball forçat constituïa una de les bases sobre les quals s’edificava el capital industrial i financer de la mateixa manera que havia estat un suport fonamental en la primera acumulació a gran escala, comercial i dinerària.” [10]
Quina en va ser la participació catalana? Doncs, les estimacions més baixes indiquen que per al període de 1815-1820 un 21,7% dels vaixells negrers responsables del tràfic d’esclaus amb Cuba eren catalans. Si mirem els anys 1821-1845 resulta que del total de vaixells negrers capturats i jutjats pel tribunal de Sierra Leona el 23% eren catalans [11].
Aquesta participació, però, no quedava embarcada només en el tràfic sinó que també s’incorporava àvidament a la propietat de les plantacions. Tal com farà patent Pedro de Sotolongo, delegat dels grans plantadors a Cuba, en rebre els reforços paramilitars, els «pelayos» com els qualificava la premsa negrera, enviats des de Barcelona el 1869:
“¿Sabeis qué guarismo representan en Cuba las fortunas de los catalanes residentes aquí y ausentes hoy en Cataluña? Si posible fuera presentarlos serían asombrosos. Pues si una parte muy considerable de las riquezas de Cuba es propiedad de Cataluña, he ahí vuestro derecho de ser bien recibidos” [12]
No per casualitat el reformista José Manuel Mestre havia descrit alguns anys abans a l’exsecretari del Govern Superior de Cuba l’existència d’un “omnipotent partit català” capaç de posar i treure capitans generals. En el cas de la metròpoli, l’omnipotent partit era capaç d’assassinar presidents, Joan Prim, de fer caure Monarquies, Amadeu de Savoia, i de tombar el primer règim democràtic i popular, la Primera República. Certament, la dita revolució gloriosa de 1868 va aconseguir il·luminar de manera roent aquest secret eixordador, de tal manera que: “l’ordre colonial restava revelat a ulls de propis i estranys amb total claredat.” [13]
Per aquests motius, el moviment obrer català combatia frontalment “l’esclavocràcia”, com denunciava la premsa satírica republicana a la burgesia monàrquica. Un terme, aquest, que va inspirar al gran historiador cubà Manuel Moreno Fraginals quan l’anomenava, en relació amb un dels grans negocis esclavistes, com a “sacarocràcia”.
L’arbre de la llibertat dels negres: jacobinisme contra esclavisme
Juny de 1802, el genial militar que ha conduït a la proclamació de la Primera República negra d’Amèrica és arrestat a traïció per Napoleó, però en una sola frase Toussaint Louverture fa retronar les pors de la contrarevolució:
«En me revenversant, on n’a abattu à Saint-Domingue que le tronc de l’arbre de la liberté des Noirs; il repoussera par les racines, parce qu’elles sont profundes et nombreuses» [14]
Desenvolupant d’aquesta manera fins a les últimes conseqüències la premonició de Danton quan la Convenció Jacobina inicia la fase més espectacular de la Revolució Francesa. Una fase que s’estrena amb el decret d’abolició sense indemnització de l’esclavitud a les colònies. Danton escriu el 4 de febrer -pluviós en el calendari republicà- de 1794:
«En jetant la liberté dans le nouveau monde, elle y portera des fruits abundants, elle y poussera des racines profundes» [15]
Unes arrels i uns fruits que comparteixen una mateixa saba jacobina regada amb l’aliança dels sans-culottes parisencs amb els esclaus d’Haití i Santo Domingo o com deixés dit el gran historiador C. L. R. James «el que les masses d’Haití comencen, les masses de París acaben» [16].
La concepció de la republicana de la fraternitat, que els jacobins negres defensaran a ultrança, tindrà un eco abolicionista a les colònies i alhora marcarà un dels combats més intensos dels jacobins blancs a França. Ja que tant en la Primera República Francesa (1792) com en la Segona de 1848 l’esclavisme i l’antiesclavisme seran els mots de batalla de la reacció i la revolució, en l’aguda anàlisi d’un observador alemany força barbut:
“Bonaparte, que arribà al poder només per haver claudicat servilment a les passions més mesquines dels homes, seria incapaç de mantenir-se en ell si no comprés cada dia nous còmplices. Perquè no només ha restaurat l’esclavitud, també ha comprat als plantadors amb la renovació del tràfic d’esclaus. Tot el que degradi la consciència de la nació és per a ell un nou contracte per a seguir en el poder. Convertir França en una nació que trafica amb esclaus és el mitjà més segur per a esclavitzar-la. Perquè, quan era ella mateixa, França va tenir el valor de dir al món a la cara: que les colònies pereixin, però que visca els principis! Bonaparte ha aconseguit almenys una cosa. El tràfic d’esclaus s’ha convertit en la pedra angular del conflicte entre imperialistes i republicans.” [17]
La pedra angular del conflicte entre imperialistes i republicans... I si aquesta dinàmica de ferotge lluita de classes esperona les Repúbliques de França no és menys cert que la retrobem amb la mateixa intensitat en la Primera República espanyola. La diferència rau en el fet que la historiografia marxista i republicana francesa ens porta dècades d’avantatge en l’estudi del republicanisme antiesclavista. Però això no vol dir que a Catalunya no hagi existit un moviment popular equiparable contra els traficants de carn humana. Si els esclavistes s’organitzaven en lobbies, el de Barcelona presidit per l’inefable Joan Güell i Ferrer i Antonio López i López, els republicans treuen 14.000 manifestants contra aquests [18]. Però és que les conspiracions dels primers seran les que faran caure la monarquia democràtica mentre que l’empenta dels segons durà que la República s’estreni amb l’abolició de l’esclavitud a Puerto Rico. Des de les pàgines de El Estado Catalán un jove Valentí Almirall marcarà el to intransigent que sempre ha caracteritzat al jacobinisme nostrat:
“Si per a conservar les Antilles hem de conservar l’esclavitud; si de la integritat del territori és condició precisa que es faci dels homes coses, que el fuet s’aixequi per l’home contra l’home, que es perdin les Antilles i que s’esberli aquella integritat” [19]
Així doncs, pensar que l’antiesclavisme és una moda importada dels campus nord-americans a part de ser fals és més aviat propi d’una manera de pensar en tot cas aliena a la republicana. També, insistir en la matraca que el tràfic d’esclaus i les plantacions colonials no van tenir cap pes en l’acumulació de capitals no només és una hipocresia, ja refutada, sinó que ignora que la prepotència de la burgesia esclavista arribava al punt d’edificar palauets d’estil hisenda colonial amb plantes de cotó esculpides a l’entrada, tal com va fer Gaudí per als Güell a la mansió de Pedralbes.
I encara més, com va assenyalar Oriol Junqueras a Els catalans i Cuba (Pòrtic, 1998), els cognoms d’aquesta burgesia ressonen en tots i cadascun dels cops d’estat que des de 1874 fins a 1936, passant per 1923, s’han fet contra tota revolució democràtica i popular.
«En arribar a cert punt un deixa de defensar certa concepció de la història: ha de defensar la pròpia història», i això que va dir E. P. Thompson per al moviment obrer anglès ens val per a no confondre la història dels carnissers d’humans amb la nostra. Dit en les paraules que citava un espantat Jordi Basté a RAC1: Hem de carregar-nos Gaudí, els Güell, el cançoner colonial, tots els pilars simbòlics de la marca Catalunya i també de la marca Barcelona. Una declaració d’intencions que té la virtut delimitar camps i començar a abordar la tasca de la reparació d’un dels majors greuges imperialistes amb la mateixa empenta reclamada per Francia Márquez, la vicepresidenta colombiana, al Fòrum Permanent d’Afrodescendents de l’ONU.
Imatge de portada: La Flaca, 28 de febrer de 1873
Notes
[1] MARX, Karl. “The Life-Destroying Toil of Slaves” a PADOVER, S. (ed.). The Karl Marx Library, Vol. II: On America and the Civil War. Nueva York: McGraw-Hill, 1972, p. 21.
[2] MARX, Karl. “Capítulo XXIV: La llamada acumulación originaria”, El Capital. Crítica de la Economía Política, Institut del Marxisme-Leninisme & Editorial Progreso, Moscú, 1974, p. 147.
[3] PIQUERAS, José Antonio. Negreros: Españoles en el tráfico y en los capitales esclavistas, Madrid, Libros de la Catarata, 2021, p. 21.
[4] PIQUERAS, Op. Cit., p. 43.
[5] PIQUERAS, José Antonio. La esclavitud en las Españas, Madrid, Libros de la Catarata, 2011, p. 111.
[6] RODRIGO Y ALHARILLA, Martín (ed.). Del olvido a la memoria. La esclavitud en la España contemporánea, Barcelona, Icària, 2022, p. 8.
[7] JUNQUERAS, Oriol. Els catalans i Cuba, Pòrtic, Barcelona, 2018 [1998], p. 62.
[8] PIQUERAS, Negreros…, p. 27.
[9] PIQUERAS, Op. Cit., p. 19.
[10] PIQUERAS, Op. Cit., p. 43.
[11] PIQUERAS, Op. Cit., p. 71.
[12] MALUQUER DE MOTES, Jordi. “La burguesía catalana y la esclavitud en Cuba: política y producción”, Revista de la Biblioteca Nacional José Martí, 1976, 67 (3a época), pp. 45-71.
[13] PIQUERAS, La esclavitud…, p. 237.
[14] MARIUS-HATCHI, Fabien. “La Révolution caribéene comme ultime rempart du droit naturel” a Florence Gauthier, Périssent les colonies plutot qu’un principe! Contributions à l’histoire de l’abolition de l’esclavage, 1789-1804, Société des études robespierristes, Paris, 2002, p. 69.
[15] MARIUS-HATCHI, Op. Cit., p. 68.
[16] JAMES, C. L. R.. Los jacobinos negros. Toussaint L’Ouvertoure y la Revolución de Haití, Iruñea, Katakrak, 2022.
[17] MARX, Karl. “El gobierno británico y la trata de esclavos”, New York Daily Tribune, Londres, 18 de juny de 1858,
[18] En el desembre de 1872, veure JANUÉ, Marició. Els polítics en temps de revolució. La vida política a Barcelona durant el Sexenni revolucionari, Vic, Eumo Editorial, 2002, p. 136.[19] ALMIRALL, Valentí. “La cuestión de Cuba”, El Estado Catalán. Diario Republicano, Democrático, Federalista, 19 de maig de 1873, p. 1.
