“Una societat que es divideix entre ciutadans de primera i ciutadans de segona és una societat injusta”. Amb aquesta afirmació -i d’altres- argumenta i defensa la campanya “Aquí vivo, aquí voto” de l’Asociación Pro Drechos Humanos de Andalucía el dret de vot per a totes les persones residents a la nostra societat i la necessitat que cap col·lectiu es quedi privat d’aquesta exerció fermament ressaltada, per les democràcies modernes, com un dret cívic fonamental. Sí, un dret cabdal, i no menys en el context actual de globalització i de segregacions flagrants entre un sud global empobrit i un nord global enriquit a causa d’un ordre mundial permanentment innovador en els seus mecanismes de subordinació: comerç d’esclaus, colonialisme, neocolonialisme, extractivisme i d’altres.
Amb tot, a Catalunya, com arreu d’Europa Occidental, les nostres societats esdevenen, culturalment, diverses i plurals més que mai i, certament, amb uns col·lectius d’origen immigrant, majoritàriament, a la perifèria del benestar social i de la participació ciutadana. En aquest article busquem dilucidar com una part de la nostra societat, és a dir, la constituïda per les persones nouvingudes, està desposseïda del dret al vot i, especialment, el vot a les eleccions municipals. Reflexionem entorn dels mecanismes d’exclusió i segregació electoral que afecten aquesta població i obstaculitzen una obertura política a favor del dret a la participació política i ciutadana de les persones immigrants. Alhora afirmem que el reconeixement del ple dret a la participació política i cívica dels subjectes del col·lectiu és la garantia de la visibilització de la seva realitat i necessitats comunes i particulars i, així, és el camí cap a la seva dignitat i a la cohesió de tota la societat. Al mateix temps, aclarim que l’exclusió dels subjectes migrants dels centres de decisió i poder condiciona negativament la gestió que es fa, des de les polítiques públiques municipals, a les seves necessitats i drets com a col·lectiu.
Les eleccions municipals no tenen menys rellevància que les autonòmiques i generals, ja que es tracta del moment, l’acció i la decisió amb els quals els subjectes elegeixen els i les representants que han de governar, durant els pròxims 4 anys de la seva vida, el seu entorn social més proper. Altrament, és una ocasió de gran transcendència que té la persona, més enllà d’una mera expressió o manifestació política, per posar en pràctica el seu dret a la llibertat ideològica i decidir entorn de línia política que s’estima idònia per la gestió de la societat de la qual forma part.
Malgrat aquesta envergadura, el gruix del col·lectiu migrant del nostre país està desposseït de la seva subjectivitat i apartat d’aquest exercici de decisió ciutadana. Des del seu paradigma de democràcia indirecta, l’Estat espanyol pretén “resoldre” aquesta qüestió pel que fa a les persones immigrades mitjançant la pertinença a la Unió Europea (UE) i el principi de reciprocitat quan es tracta de les persones no-comunitàries. A saber, tan sols poden votar a les municipals espanyoles les persones immigrants de l’Estat pertanyents a la UE o aquelles provinents d’una llista de 13 països inclosos en els acords de reciprocitat vigents amb Espanya i que reuneixin els següents requisits: ser major de 18 anys i residir legalment a l’Estat durant almenys 5 anys al moment d’inscriure’s al Cens Electoral, tret del cas de Noruega, on es requereix solament un mínim de 3 anys, i Nova Zelanda, amb la qual no hi ha un mínim determinat d’anys de residència. L’Estat espanyol va ben endarrerit, mig segle aproximadament, respecte països com Irlanda i Suècia, que tenen bona experiència i avanç democràtic en l’assumpte. En efecte, Irlanda té acordat als seus nouvinguts el dret de vot municipal d’acord amb el criteri de residència des del 1963 i, 10 anys més tard, sota les mateixes condicions (18 anys i un mínim de 6 mesos de residència legal), amplia aquest reconeixement al dret a l’elegibilitat. Poc després, és a dir, el 1975, Suècia modifica la seva llei electoral i segueix els passos d’Irlanda.
Si ens fixem en Catalunya, el col·lectiu de persones immigrades empadronades i no nacionalitzades comprèn unes 1.271.810 persones, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya del gener de 2022, la qual cosa suposa que el 16,3% de la població catalana queda afectat per la restricció del dret al vot. Segons el Centro Internacional Escarré per les Minories Ètniques i Nacionals (CIEMEN), el qual duu a terme, actualment, una campanya a favor d’aquest dret sota el lema “El dret a vot, el millor antídot contra el racisme”, tan sols un terç de tota aquesta població podrà exercir el seu vot a les eleccions municipals del 28 de maig de 2023. En conseqüència, els acords de reciprocitat i la pertinença a la UE queden curts per resoldre la problemàtica del dret de sufragi municipal de les persones nouvingudes i, així mateix, l’anomalia de la tradició política i constitucional espanyola, que es nega consistentment a vincular la ciutadania política i el dret del vot a la condició de residència en lloc de nacionalitat. Són mecanismes que no tenen en compte la nostra realitat social i demogràfica i no estan pensants per als col·lectius nouvinguts majoritaris de la nostra societat, com ara els procedents del Nord d’Àfrica i la Xina.
Aquesta manera de determinar qui pot ser elector i elegible viola la sacralitat de la igualtat davant les urnes com a condició primordial de la democràcia. Alhora, busca legitimar la invenció i la persistència de marcs legals i polítiques contràries a la lògica d’una comunitat de dret i al principi original de no-discriminació vinculant els estats membres de la Comunitat Europea. Estem, així, davant d’una situació d’exclusió de més 70% de la població nouvinguda a Catalunya i l’Estat espanyol, una situació producte de la visió i la posició polítiques dominants a l’Estat: encara estem segrestats per la por, la falta de consideració i el racisme cap a l’altre, aquell altre portador de la diferència; és a dir, en aquest cas, l’immigrant tant com a individu com a col·lectiu.
A més, cal remarcar que la discriminació i l’exclusió s’accentuen quan hi ha més diferències en els àmbits lingüístics i de creença, tot aguditzant el racisme polític i la desigualtat electoral: una persona immigrant d’origen marroquí se li exigeix, per tal d’accedir a la nacionalitat espanyola per residència, residir d’una forma legal a l’Estat espanyol durant 10 anys, però una procedent d’Argentina (o d’altres països iberoamericans) hi accedeix després de tan sols 2 anys de residència legal. Amb aquest marc institucional segregacionista, el col·lectiu immigrant d’origen marroquí, el més nombrós a Catalunya i l’Estat, queda allunyat de totes aquestes vies establertes per accedir al vot, tant la nacionalitat per residència com la reciprocitat.
Tot i el canvi de governs des del franquisme fins a l’actualitat, encara domina un sistema polític i mediàtic que té a la mentalitat i l’imaginari populars acostumats a un discurs polític i un vocabulari mediàtic carregats d’una terminologia que ens manté en estat d’intranquil·litat permanent: crisi migratòria, onades migratòries, fluxos migratoris, immigrants il·legals, seguretat i immigració, islamització i d’altres. En conjunt, tot aquest arsenal té les seves arrels en les ideologies supremacistes i antimmigratòries i està dissenyat amb l’objectiu de captar i arreplegar el nombre més alt possible de simpatitzants, afiliats i votants. No obstant això, cal ressaltar l’existència d’entitats i partits polítics i una opinió pública importants més oberts al dret al sufragi per a les persones nouvingudes, però encara domina i decideix, políticament i jurídicament parlant, la mateixa línia que va formular la constitució de 1978. De totes maneres, el nostre context actual requereix un marc polític inclusiu i igualitari que garanteixi els drets civils i polítics per a tots els col·lectius residents de la nostra societat independentment de l’origen nacional i cultural de les persones, i indiferentment a la presència i influència de les ideologies, organitzacions i idees xenòfobes i conservadores.
Enmig d’aquest escenari hi ha el col·lectiu protagonista, és a dir, els i les persones migrants. Des del seu moviment i organització es defensa el dret al vot actiu i passiu i a la participació política i ciutadana en general, ja que és un dret i eina indispensables per l’empoderament del col·lectiu i les seves persones: tenir lloc als plens municipals i generar altres espais que puguin facilitar a les persones nouvingudes la defensa dels seus drets amb veu pròpia, així com ajudar a transformar la situació de discriminació, desigualtat i invisibilitat en la qual es veuen trobades és imprescindible.
Són moltes les necessitats socials -relatives als col·lectius nouvinguts- que són també responsabilitat dels Ajuntaments; atès que es tracta de subjectes sense veu i vot, aquestes necessitats solen passar al segon grau i desapercebudes en els ulls de la política municipal. A títol d’exemple, destaquen aquestes situacions i urgències:
- En l’àmbit d’escolarització, l’alumnat que són fills i filles de famílies d’origen immigrant, en especial l’alumnat d’origen nord-africà i subsaharià, pateix generalment un baix nivell de rendiment escolar. Pocs alumnes d’aquests orígens superen el batxillerat, en comparació amb el conjunt de l’alumnat català.
- En l’àmbit d’allotjament, tal com ho confirmen informes de SOS Racisme, les persones i famílies d’origen immigrant pateixen la discriminació a l’hora d’accedir a un habitatge de lloguer, a causa del racisme en l’accés a l’habitatge.
- Respecte a l’àmbit laboral, les persones treballadores nouvingudes solen ser els més afectats per la precarietat laboral, els sous baixos, la inestabilitat professional i l’explotació laborals.
- Pel que fa a la diversitat cultural, la societat catalana i espanyola són multiculturals per excel·lència, però molts grups ètnics i culturals no hi troben les condicions i recursos per connectar-se amb i viure la pròpia cultura. Les polítiques i institucions municipals han d’atendre als drets relatius a aquest aspecte com, per exemple, responent a la necessitat dels infants d’origen immigrant d’aprendre les llengües i cultures d’origen. A més a més, s’ha de dir que l’interculturalisme que es fa avui dia des de les institucions municipals de Catalunya i l’Estat és, majoritàriament de façana, tendint a un interès per la interculturalitat pel que fa a discurs i molt menys pel que fa a diferents àmbits de la vida real i quotidiana de les persones.
Com a conclusió, el reconeixement de les persones i els col·lectius nouvinguts com a subjectes de la participació i decisió polítiques incita i sustenta el seu desenvolupament i, en canvi, la seva negació alimenta la fragilitat i la precarietat no només de les persones i famílies nouvingudes, sinó d’un col·lectiu i d’una societat sencers.
