Fa un any just aquest mes, a la Tercera Trobada Vers les Escoles Feministes, em van convidar a participar en una taula titulada “Pedagogies del cos”. La veritat és que amb la meva inseguretat (que després explicaré d’on ve) i amb la ja coneguda síndrome de la impostora, quasi dic que no, però la configuració de la taula se’m feia atractiva, ja que participaven en ella Patricia Carmona, Laura Vila i com a moderador Teo Pardo. M’agradava aquesta idea de reunir en una mateixa taula persones amb vivències corporals diferents, però amb el denominador comú que els nostres cossos van ser jutjats en algun moment de la nostra història i declarats cossos equivocats: intersex, trans, discas o gordes. I aquesta va ser la primera vegada, escoltant a les meves companyes, que vaig veure que la meva experiència no només era vàlida, sinó que podia resultar útil a altres persones per identificar la grassofòbia i no reproduir-la, contra si mateixes/os ni contra altres.
En aquella taula em van formular unes preguntes que ara us retorno a vosaltres perquè crec que pensar en la pròpia vivència del cos i qüestionar-la és un dels inicis, una de les maneres que tenim d’indagar en la grassofòbia: Com es parlava de cossos com el teu a la teva escola/institut? Com se’n parla ara? Al meu, dels cossos no se’n parlava: es parlava de la bellesa, de qui era l’escollida per fer de protagonista a l’obra de teatre, quines es posaven davant de la taula de gimnàstica el dia de la presentació a les famílies. Qui «havia d’anar amb compte de no menjar massa» i a qui «ja era hora que posessin a règim». Els cossos que apareixien als llibres, els nostres referents, eren tots iguals: blancs, prims, sense cap diversitat aparent; ningú en cadira de rodes, amb bastó, amb pròtesis, o taques a la pell.
Mai se’ns va explicar que tots els cossos servien per passar-s’ho bé, per descansar, per fer-se massatges, per jugar, per fer-nos pessigolles o sentir com l’aire ens eriçava els pèls.
Jo, diagnosticada d’obesa des dels 7 anys, estava permanentment a dieta. A temporades, quan el metge deia que havia de menjar diferent de la majoria d’alumnat, al menjador, seia a part i sola per facilitar la feina a la mestra que havia de recordar el meu menú baix en calories, en gust, en alegria, ric en verdures congelades i proteïna animal d’origen incert. És important remarcar que la infantesa és una fase del desenvolupament humà en la qual s’està creixent i les restriccions alimentàries generen problemes de salut en l’adultesa. Raquel Lobatón, creadora del concepte “nutrició incloent”, afirma que «cap cos és un problema», enfront del discurs del meu pediatre, que em parlava del meu metabolisme lent i em venia la idea que, si m’esforçava, podia millorar alhora que creia que, quan menstrués, potser m’aprimava. L’anhelat moment, «el canvi», quan va arribar va ser una decepció tremenda perquè oh, sorpresa, la menstruació no em va convertir en la princesa que tothom anhelava que fos. Així doncs, vaig odiar el meu cos «definitiu», ja que l’anterior no l’odiava tant perquè era transitori, però què havia de fer jo amb aquells pits que deien que ja eren caiguts, amb aquelles cuixes que deien que ja tenien cel·lulitis. Com estimar les parts d’un tot ple de fracàs?
Quins són els efectes d’aquesta patologització i d’aquesta invisibilització?
Vaig negar el meu cos, no el mirava, vestia ample, sempre que podia de negre, que deien que aprimava. Ja no estava «grassa» pel meu endocrí i la meva mare, però el resultat de les dietes havia distorsionat per sempre la meva autoimatge. Per això sempre explico que no donem per fet que ningú és «prim», ningú és «normal» o «suficient», no sabem quina història hi ha darrere de cada cos.
La vergonya, l’estranyesa, l’autoodi i el rebuig del propi cos em van acompanyar a les meves primeres trobades amb altres cossos, sense cap educació sexual integral feminista esperava que les altres persones m’afirmessin, em donessin cos a partir del seu desig o aprovació. Ningú m’havia dit que tots els cossos mereixen amor, que tots els cossos són bells i que el porno és només una ficció cinematogràfica més.
Crec que ara hi ha més informació i que fins i tot certa popularització dels trastorns de conducta alimentària han fet que ens tallem una mica més a l’hora de parlar dels cossos de les persones petites, tot i que encara sento molts comentaris al parc o al pati de l’escola quan anem les famílies a les recollides. Però crec que no ha canviat massa la patologització dels cossos, de tots. Perquè, pensem-hi: qui pot estar orgullosa del seu cos? Qui entra en la talla que toca ? Els estereotips estan fets per fer-nos ansioses consumidores; descontentes comprem més; insatisfetes consumim a cullerades.
Progressivament, s’ha anat estenent la norma: «no facis comentaris del cos de ningú que no es puguin resoldre en menys de 5 segons: tens ruca a la dent, t’ha quedat la boca bruta de xocolata, etc.» Però no deixem de fer comentaris sobre el nostre propi cos davant de les altres que fomenten la idea que som imperfectes i podem millorar. Entre companyes docents o famílies de l’escola hauríem de fomentar la idea de l’autodeterminació corporal i l’autoamor radical. I com fer-ho? Reflexionant, autoexplorant-nos, compartint que tots els cossos molen!, que és com es titula un dels meus contes preferits.
Hem de parlar dels cossos des del plaer i des de la sort de tenir-ne un, mostrar molts referents de persones que fan coses. Per exemple, a mi em va encantar a la pel·lícula “La vida d’Adele”, quan Adele menja espaguetis amb la boca oberta. O la diversitat de cossos que apareixen als llibres sobre sexualitat “Sexo es una palabra divertida” o “Hablemos de sexo”.
A classe utilitzo molt les sèries i la pedagogia del testimoni, els hi poso com a exemple que jo soc gorda i això no és un insult, i sovint em diuen: «profe no digas eso, tú eres guapa» i amb això ja tenim la classe muntada. Parlem sobre a qui ens volem assemblar i per què, deixem sortir tot allò políticament no correcte també, perquè és normal que en aquesta societat malalta no ens sentim a gust amb el nostre cos, però podem anar explorant el que si ens agrada i fer-ho créixer.
L’educació sexual feminista és una eina poderosa que hauria d’arribar a tothom, ser obligatòria als centres perquè ens ajuda a prevenir violències i abordar les situacions que d’altra manera no tenim espai educatiu per abastar.
A mi m’ha costat molt arribar aquí, on estic ara, als quaranta anys, aquest moment en què dic que tinc un cos. Que dic que estic disposada a utilitzar-lo. Vull acabar amb una cita que crec que resumeix les coses importants que volia deixar clares en aquest article: «Asumir-me gorda es disponer de todo mi cuerpo para el placer, no solo algunas partes». @LEURYCK_VALENTIN
Us deixo alguns recursos més:
Magda Piñeyro és una activista grassa que ens ha canviat la vida a moltes.
Videoclips:
- La Gorda: https://www.youtube.com/watch?v=9w5NQf0YbVs
- Progresso adequadament: https://www.youtube.com/watch?v=BNQrlqV8LHM
Sèries:
- My fat diary
- Dietland
Llibres:
- Diez gritos contra la gordofobia, Magda Piñeyro
- Bienvenidos a Dietland, Sarai Walker
- Binti, Nnedi Okorafor
- Chonguitas, comp. Fabi Tron y Valeria Flores
- Tienes derecho a permanecer gorda, Virgie Tovar
- El cuerpo no es una disculpa, Sonya Renne Taylor
- Hablemos de sexo, Cory Silverberg y Fiona Smyth
- Roja catedral, Gloria Fortún
- Codícia, María Reimóndez
Contes:
- El teu cos mola! Tyler Feder
- Monstre Rosa, Olga de Dios
- Malena Balena, D. Cali i S. Bougaeva
