Laura Poitras, directora nord-americana de l’oscaritzat documental “Citizenfour” sobre el cas d’Edward Snowden, torna a carregar contra els fonaments del sistema amb “All the Beauty and the Bloodshed” (2022), traduïda aquí per “La belleza y el dolor” i que pot veure’s a Filmin. El documental, però, va més enllà del dolor (n’hi ha molt, sí): parla sobretot de sang, de vessament de sang, de mans tacades de sang. I aquesta és una idea clau.
Ens situem a l’ala Sackler del Metropolitan de Nova York: un grup d’activistes de PAIN (Prescription Addiction Intervention Now) irrompen llançant pots buits de medicament a l’estany del temple egipci de Dendur. El medicament és l’Oxycontin, fàrmac opioide que comercialitza Purdue Pharma, empresa de la família Sackler que dona nom a la sala del museu. Els pots buits suren a l’estany i formen una imatge pertorbadora però alhora molt potent. Medicaments buits com les vides que s’han emportat: gairebé mig milió de morts per l’addicció als opioides en els últims quinze anys només als Estats Units.
“Els Sackler menteixen, la gent mor”, criden els activistes. I és literal: els Sackler van comercialitzar l’Oxycontin coneixent-ne el potencial risc d’addicció. De fet, ignorant-lo. La família aixeca tot un imperi i sorteja els controls de les autoritats federals prometent càrrecs i diners al regulador. Corrupció pura i dura, emblanquinada de falsa filantropia: els Sackler, a més, són grans donants de museus d’arreu. El Met, el British, el Guggenheim, el Louvre… tots ells compten amb donacions milionàries de la família. Un dels objectius de PAIN és esborrar el nom dels Sackler de les parets de museus i institucions culturals: que perdin el control de la seva reputació, el bon nom, per fonamentar-se en la mort i el patiment de milers de persones.
Connectar bellesa i dolor
El fil conductor del documental és la fotògrafa i artista contracultural Nan Goldin, impulsora de PAIN que es defineix com a supervivent, no només dels opioides -en va ser addicta-, sinó de la vida. A partir d’experiències traumàtiques com el suïcidi de la germana gran o que els seus pares la donessin en adopció als catorze anys, Goldin es refugia a la Nova York explosiva dels anys 70 i 80: rock, llibertat sexual i activisme LGBT, punk, pobresa i marginació, art, drogues, la irrupció mortal de l’epidèmia de la sida encara sense retrovirals…
La càmera de Poitras llavors es desplaça cap al món de Goldin per mirar de connectar bellesa i dolor, passat i present. És tot un encert explicar aquesta història des de la mirada i l’obra fotogràfica de l’artista, des dels marges, que és on sempre solen situar-se les víctimes, les d’abans, les d’avui: “Ella fotografia des del nostre bàndol”, diuen els qui se situen davant de la càmera. En el focus de Goldin, la marginació, el sexe i els malalts de sida, molts d’ells amics, companyes, amants que van anar desapareixent cruelment. A les seves polaroids i diapositives hi regna la nit novaiorquesa amb tots els seus excessos, la malaltia, el treball sexual per poder comprar carrets de fotos, la brutal violència masclista que ella mateixa va patir a mans d’una de les seves parelles.
Aquest embolcall, efectista però ben real, pot despistar alguns espectadors. I el discurs? Hi és: Poitras mostra com la mobilització contra els Sackler de PAIN, Goldin i companyia és profundament política, no és neutra, i s’inspira en el potent activisme contra la sida que va sorgir als 80 com a resposta a l’epidèmia als EUA de Reagan i Bush. Com explicava llavors un dels seus activistes, David Wojnarowicz, el poder volia soterrar l’aspecte polític de la sida, tot i l’evidència: “No tenir assegurança mèdica és polític. No tenir accés a atenció mèdica adequada és polític”. I d’aquí ve la connexió amb la crisi actual de l’Oxycontin i els opioides, que també és política: la llunyania del poder per afrontar una epidèmia. La manca d’empatia. Els fons públics insignificants per a la sanitat. L’estigma. És un campi-qui-pugui i ara el fentanil ja és a tot arreu arrabassant vides joves. “Quan penses en el benefici personal que aquesta gent ha fet de l’addicció, només pots estar furiosa” diu Nan.
Comunicar per superar l’estigma
Els activistes de PAIN lluiten també contra aquest estigma de l’addicte, del ionqui. “L’addicció no és una qüestió moral ni cap delicte. L’estigma és una agressió social». Amb les seves accions als museus -en surt una altra de molt potent al Guggenheim, una pluja de receptes mèdiques caient pel gran espai circular del museu-, els activistes de PAIN troben la gestualitat, la manera de comunicar-se: «No podem dependre dels mitjans de comunicació perquè reflecteixin les nostres necessitats o l’estat d’ànim», expliquen.
El documental desplega en tot moment un discurs visual molt poderós, que acompanya aquest altre discurs més polític. Quan els Sackler, finalment, accepten pagar 6.000 milions de dòlars a canvi d’immunitat civil per evitar les demandes, arriba un moment clau, inoblidable, d’una força immensa: tres dels membres de la família són obligats a escoltar els testimonis de persones afectades, entre elles Nan Goldin. Les cares dels Sackler són les cares del mal. “No hi ha justícia per nosaltres, només per als multimilionaris”, els etziben. Només quatre anys després de la primera acció de PAIN, els Sackler evitaran ser jutjats, però perdran alguns diners (sempre massa pocs…) i el nom. El Met els esborra de set de les seves galeries: després, en efecte dominó, cauen el Guggenheim, el British i altres.
La creativitat, l’activisme i la valentia -no témer els tentacles del poder, per molt llargs i llefiscosos que siguin- poden canviar coses, allò que sembla impossible. El documental és un cant a l’esperança i a l’acció que interpel·la als poders polítics i econòmics i que busca despertar consciències.
La ferida que porta a moure’s
El més rellevant de la pel·lícula, però, no és tant aquest valor de la denúncia, com la profunditat de mostrar la ferida personal, interior, que porta a una persona a fer activisme. La pel·lícula també obre moltes preguntes sobre com algunes empreses participen en activitats poc ètiques, explotadores, criminals, que blanquegen nom i imatge amb patrocinis filantròpics d’alt perfil. Ho veiem per tot arreu: el rentat de cara a través de l’art, de l’esport, el greenwashing, el pinkwashing, i altres estratègies tòxiques per comprar una mena de «llicència per fer el que es vulgui» que s’estén per tot el paisatge econòmic.
La ferida, deia. Nan Goldin ha arrossegat el dolor tota la vida. Però l’ha transformat en bellesa a través de l’art, i la seva fotografia s’ha colat als museus tot i provenir de la contracultura. Uns museus finançats per mecenes poderosos i sense escrúpols, com els Sackler. Uns llocs, els museus, capaços d’unir la bellesa i l’art amb el vessament de sang, el dolor.A “All the Beauty and the Bloodshed” el passat també es barreja amb el present, la intensa vida de Goldin i l’activisme amb PAIN es fusionen: els fets coincideixen des de les emocions, des de les persones que van ser part de la seva vida i van morir tan escandalosament joves com els joves que moren avui de sobredosi. Per a Nan, la fotografia és una espècie de protecció a la família escollida, que trenca amb l’estigma de l’individu i en reclama la humanitat. Tot el contrari del que feien els Sackler amb l’Oxycontin. L’estigma de l’addicció en la màxima potència i la deshumanització: un número, un ionqui més a la llista de persones abandonades i mortes; un altre número, un zero més als obscens comptes de resultats de la farmacèutica. Vet aquí la grandesa del que aconsegueixen Poitras i Goldin: cinema rebel, insurgent; un retrat lliure i valent però alhora compassiu i empàtic. Un llenguatge narratiu molt necessari per als temps foscos que vivim, un valuós full de ruta per a qui vulgui mirar de canviar les coses de veritat.
