Wilhelmshaven, Fallersleben, Husum, Schwesing, Salzgitter, Kaltenkirchen, Drütte, Baie de Lübeck, Bremen-Farge, Bremen-Blumental, Hannover-Ahlem, Hannover-Stöken… són alguns dels Camps exteriors-Kommandos de Neuengamme dels que es disposa de més informació. La llista és llarga, més de vuitanta. Divuit d’ells a Hamburg, tres a Hanover, dos camps d’extermini anomenats Mouroirs per l’Amicale francesa, dos moritoris, Sandbostel i Wobbelin, les marxes de la mort des del camp central s’han documentalitzat a la cadena Arte.
Els esclaus, molts d’ells membres de la Resistència, més de set-cents espanyols, foren evacuats fins als moritoris i la seva existència negada durant dècades; tot just la primera setmana de maig d’enguany, l’Amical espanyola ha commemorat l’alliberament del camp inaugurant el memorial en record dels patriotes espanyols. Tots ells procedien de Camps francesos. Camp Rouillé, Camp Pithiviers, aquests camps on eren concentrats per la policia francesa abans de ser traslladats al Camp de trànsit de Compiegne demostren la responsabilitat criminal de les autoritats franceses durant l’època de la col·laboració. No s’hi val continuar culpant només a la Gestapo. Aquestes víctimes varen ser detingudes i torturades pels uniformats a les ordres de Bousquet, amic íntim de Mitterrand, de la mateixa manera que empreses com Renault, varen col·laborar en la fabricació de material de guerra al servei d’Alemanya. El primer ministre col·laboracionista Laval, destacadíssim dirigent radical socialista, havia pronunciat la frase que el condemnà a mort per De Gaulle: “Desitjo la victòria d’Alemanya” encara que tampoc De Gaulle està net de responsabilitat. Recordem l’affaire Papon, per exemple; Maurice Papon, prefecte de Burdeus durant l’ocupació, perseguidor de resistents i patriotes, serà prefecte de París els anys seixanta, quan es produeixen les massacres contra els magrebins (centenars de morts, molts d’ells llençats al Sena) i la matança de joves comunistes de metro Charonne.
Els familiars estem a una fase que podríem anomenar de lluita corporativa per la memòria, per la dignitat, per l’honor dels nostres ancestres. La dignitat és una paraula sobrecollidora. Sobrecollir és un verb que no es troba al diccionari català, què voleu que us digui? M’ha sorgit de la necessitat de trobar paraules noves per a expressar realitats que sempre han estat aquí. Una paraula per a definir. Una paraula inspirada en la castellana “sobrecoger” que serveix per descriure el que ha representat per a tots els abandonats la recuperació del passat després que Pasionaria llencés en aquell míting de París la consigna de la “Reconciliación Nacional”: “que nadie espere que levantemos bandera de los sudarios de nuestros muertos”.
Els comunistes som el partit de la vida, sí senyora, emperò hi ha una antiga paraula grega, Hybris, que significa que perseverar en la ignorància té per conseqüència acréixer el drama, la complementa una altra paraula grega, Peripècia, el descobriment d’una informació prèviament ignorada, és l’aspecte superior de la tragèdia, i quina és la tragèdia ara, avui? Que la serp ha sortit de l’ou i ens costa mirar-la.
Molta gent ha perdut el fil que ens porta a comprendre què és el feixisme, els seus orígens i la seva evolució. Massa camps oblidats en la Polònia ja en els anys trenta, als països bàltics… Els Einsatzgruppen a l’URSS ocupada, exterminaven in situ, milers de poblacions arrasades. La intel·ligència judeobolxevic havia de ser eliminada (beseitigt). Hem de deixar de centrar-nos en la nostra guerra. El capitalisme usa sempre que li convé, el feixisme per a superar les seves crisis mitjançant l’espoliació de les classes subalternes sense fer-li fàstics a la guerra.
Annie Lacroix Riz demostra que els EUA varen salvar i reciclar a desenes de milers de nacionalistes ucraïnesos nazis, inclús abans que s’acabés la 2a GM, també croates, etcètera. Jacques Pauwels va publicar fa anys de la col·laboració de les empreses occidentals amb el règim nazi, abans i durant la guerra. L’Europa que ens havia de salvar, a les catalanes, estava contaminada fins al moll de l’os de nazifeixisme reciclat. Precisament per això les associacions de memorialistes hem de superar la fase del dol i ens cal esforçar-nos a conèixer els orígens del feixisme actual.
L’any 1946, Thomas Mann va donar una sèrie de conferències sobre Nietzsche “secretament m’inclino a invertir causa i efecte, i a no voler creure que Nietzsche hagi fet el feixisme, sinó que el feixisme l’ha fet a ell. Vull dir que Nietzsche en el fons era un home allunyat de la política, un home innocentment espiritual…” Un home com Tamames, un predicador dels bons costums i d’educació exquisida. “Allò que Novalis anomena l’ideal de la grandesa estètica, la cosa màxima dels bàrbars, l’home en la seva qualitat d’esperit-animal, heus aquí el superhome de Nietzsche, que ell descriu com a secreció d’un sobreeiximent de luxe de la humanitat… són els futurs senyors de la Terra, és el tipus ostentós del tirà per a la producció del qual, precisament, la democràcia està a punt i l’haurà d’aprofitar com a instrument tot introduint, en maquiavèl·lic lligam, i emprant-ne els mots, la seva nova moral a les lleis morals ja existents. Aquesta horrorosa utopia de grandesa, força i bellesa, menteix de més bona gana que no pas dient veritats”.
Hem assistit a la representació d’un idealisme maniqueu a Las Cortes, representació: presentar un altre cop el mateix projecte del 56, dels estudiants dels quals Yolanda Díaz ha confós com a lluitadors en contra del franquisme, Ridruejo, Sánchez Mazas, Tamames, Sánchez Dragó… falangistes decebuts per la mediocritat, no tan sols del seu poble, al que no paren de menysprear per no estar a l’altura de les epopeies delirades, sinó també dels seus antics camarades, als que no consideraven prou heroics. Sánchez Dragó ho ha declarat abans de morir, una vegada més, Sánchez Dragó, autor de la Història màgica d’Espanya, divulgador de Nietzsche i d’altres tipus elevats, com els càtars i altres heretgies que abominen de la matèria, obra del dimoni i dels jueus marxistes.
Tornem a Thomas Mann, “seria la darrera de les inhumanitats enfrontar-se amb mofes i escarnis a totes aquestes provocacions cridaneres i torturades i, també, una mera bajanada voler combatre-les amb indignació moral. Continuarem vivint l’època feixista d’occident durant llarg temps, malgrat la victòria militar obtinguda sobre el feixisme”.
Rosa Luxemburg ens parlava de la impossibilitat d’afrontar certes qüestions que no han esdevingut actuals pel curs de la història general o d’un reagrupament social donat. La memòria històrica també està en plena fase corporativa, fins ara no ha sabut o pogut abstreure’s dels corrents dominants del nostre temps, immersos en la revolució conservadora que canvia allò que no posa en qüestió el capitalisme. Em deia fa poc un sofert militant de la memòria: “este tipo de turismo está muy de moda y puede convencer y asustar a su vez; pues visitar lugares de memoria no abre las puertas de la militancia, como entrar en una iglesia no te hace cristiano”.
La revolución desde arriba de Mussolini, el nacional socialisme de Hitler, són amalgames d’ideologies, les amalgames de metalls fosos no es barregen, s’ajunten circumstancialment. Els nazis i els feixistes varen formar els primers governs en minoria dins ministeris amb les dretes clàssiques sota el lema Junts per la Pàtria. Una amalgama de socialisme utòpic o sindicalisme revolucionari, de nacionalisme identitari i de tradicionalisme catòlic. Tots IDEALISMES, idees que parlen d’idees, superposats. No hi ha pitjor reacció que la que es transvesteix de revolta. La metafísica contra la pobra matèria. Vet aquí algunes de les ideologies estèrils dels Sánchez Dragó: No m’interessa la política, ja que tinc una visió èpica de la política. En la democràcia sempre es vota el pitjor, no soc ni de dretes i d’esquerres, hi ha dues falanges, la majoritària i la selecta, la de José Antonio, l’autèntica; amb aquests ferraments no és pas d’estranyar que la metafísica tamamística consideri Abascal com un John Wayne de la transpolítica al mateix temps que es permet estar més enllà del bé i del mal del seu programa, mentre fa una crida xamànica a la bona educació,estil nen de casa bona seductor de criades.
La cosa és si els seguim el rotllo i caminem sobre el cap o ens proposem caminar sobre els peus. Sternhell es concentra sobre allò que és essencial en el fenomen feixista, a França com arreu: la conjunció a partir de la dreta nacionalista antiliberal i antiburgesa per una part, amb l’esquerra socialista, però al mateix temps antimarxista i antidemocràtica. L’objectiu del feixisme consisteix a destruir els suports intel·lectuals i morals del liberalisme i de la societat burgesa, tot preservant l’economia de mercat i les estructures socials que aquesta economia implica. Cal distingir, segons Sternhell, entre les condicions que permeten l’eclosió del feixisme i aquelles que permeten la seva presa del poder. Cap societat no està immunitzada contra aquestes forces de destrucció que són part integral de la nostra civilització, avui com ahir, però hi ha un pitjor al nazisme en el seu component ideològic, i és que en el període històric que se’ns obre poden crear materialment diferències biològiques mitjançant la tecnologia, respecte a això caldrà estar molt atent a les advertències d’Eudald Carbonell, el qual ens recorda que som objecte i subjecte. Això és especialment rellevant en un moment en què el col·lapse ens apareix cada cop amb més claredat en l’horitzó i es fa difícil mirar la realitat i comprendre’n les raons. En aquest moment de perill, els tamames neguen la llei tendencial de decreixement de la taxa de benefici i obren la porta a un nou neomaltusianisme. Enrique Javier Diez Gutierrez ens parla obertament de l’alternativa de la qual la guerra d’Ucraïna, amb els seus laboratoris biològics i els seus arsenals radioactius, n’és el preludi “les elits (no sé per què aquesta mania de continuar anomenant-les èlits i no oligarquies) han arribat a la conclusió que ja no hi ha espai suficient a la terra per a elles i per la resta dels habitants i advoquen per solucions eco-feixistes que naturalitzen la neteja social en nom de la preservació ambiental i la restricció de drets de les poblacions empobrides i racialitzades mentre busquen territoris habitables per a ells i la seva descendència”.
Mentre anem donant llum a què varen ser els camps de treball, concentració i extermini de la 2a Guerra Mundial, des del seu inici amb la Guerra d’Espanya (la lògica del genocidi franquista i de la col·laboració franc-anglosaxona està perfectament narrada a los Enterradores de la República) caldrà estar atents als nous mètodes d’extermini, als nous feixismes i anticipar-nos a una nova barbàrie.
Bibliografia
“Ni droite ni gauche” Zeev Sternhell. Edit. Folio
“Cuaderni dei carcere” Antonio Gramsci. Edit. Einaudi
“Le choix de la déféte” Annie Lacroix Riz. Edit. Armand Colin
“Los enterradores de la República” Raymond San Geroteo. Edit.
“El futur de la humanitat” Eudald Carbonell. Edit. Ara llibres
“Grandes negocios con Hitler” Jacques Pauwels. Edit. El garaje ediciones
“Pedagogía antifascista” Enrique Javier Diez Gutierrez. Octaedro editorial
“Schopenhauer, Nietzsche, Freud” Thomas Mann. Edit. Filosofía Alianza
“Gárgoris y Habidis, una historia mágica de España” Fernando Sánchez Dragó. Edit. Planeta
“Estructura económica de España” Ramón Tamames. JDEJ Editores
