Finalment, el Ministeri de Seguretat Social ha arribat a un acord en matèria de pensions amb Unidas Podemos i amb el suport de Comissió Europea. A més, aquesta reforma compta amb el suport dels sindicats majoritaris, CCOO i UGT. Repassem a continuació quines són les principals millores que s’incorporen i quins són els aspectes ‘oblidats’ i que s’han de continuar treballant de cara al futur des d’una perspectiva d’esquerres.
En primer lloc, les bases màximes de cotització s’incrementen progressivament entre 2024 i 2050, s’instaura una quota de solidaritat pels salaris més elevats que ara mateix no cotitzen de manera completa i millora el mecanisme d’equitat intergeneracional. Amb aquestes mesures, la Seguretat Social podrà augmentar els seus ingressos, i preveu que la despesa en pensions passi del 12% del PIB actual al 15,5% entre 2045 i 2050, més en línia amb el que inverteixen els països més avançats de la Unió Europea.
En segon lloc, les pensions mínimes volen incrementar-s’hi fins a assolir el 60% de la renda mitjana espanyola, i amb les pensions no contributives s’estableix l’objectiu d’arribar al 75% del llindar de la pobresa calculat per a una llar unipersonal. Tot i que de manera encara insuficient, aquestes mesures pretenen millorar la situació de les persones més vulnerables i amb menor nivell de renda.
En tercer lloc, es reforça el sistema que cobreix les llacunes en les cotitzacions, és a dir, els períodes on els i les treballadores aporten menys al sistema a causa de pauses en la seva carrera laboral. Sense entrar en detalls tècnics, aquests buits es compensen amb increments de la base mínima de cotització en els anys immediatament posteriors a aquestes aturades d’activitat, fet que contribueix al manteniment dels ingressos de la Seguretat Social.
En quart lloc, es proposen mesures que pretenen atenuar la bretxa de gènere actualment existent entre les pensions dels homes i de les dones. D’aquesta manera, el complement que s’estableix per tal d’anar pal·liant aquesta escletxa es vol incrementar en un 10% en els anys 2024 i 2025, fet que s’ha de sumar a la revalorització comentada anteriorment. És un pas encara insuficient en matèria d’igualtat de gènere, però va en la via correcta per tal de reduir les desigualtats actuals.
Finalment, el debat sobre el període de còmput (anys que serveixen com a base per a calcular la quantia de la pensió) ha finalitzat amb l’acord de donar a escollir als i les treballadores entre dues opcions. La primera consisteix a mantenir el període actual de 25 anys. La segona és agafar com a base 29 anys, però excloent els dos de pitjor cotització, fet que pot afavorir a les persones amb trajectòries laborals més irregulars. De tota manera, recordem que aquest període de còmput s’ha anat ampliant en les successives reformes regressives que s’han dut a terme durant les darreres dècades, i que malauradament no s’ha posat sobre la taula la reversió d’aquesta tendència negativa.
En conclusió, l’actual proposta de reforma de les pensions presenta millores interessants pel que fa a l’increment d’ingressos de la Seguretat Social, la progressivitat del sistema, l’augment en la quantia de les pensions més reduïdes, la reducció de la bretxa de gènere i la cobertura en les llacunes dels períodes de cotització, alhora que s’atura la tendència en empitjorar l’element del període de còmput. Per aquestes raons, la proposta compta amb el suport dels sindicats i amb la total desconfiança de la patronal.
Més enllà d’aquests avenços, hem d’insistir a recordar altres aspectes essencials del sistema de pensions que no han estat objecte de debat concret en l’actual text proposat. En primer lloc, i com hem afirmat en més d’una ocasió, és fals el supòsit de partida que les prestacions futures estan en risc per l’increment de l’esperança de vida. L’augment futur de la productivitat compensa amb escreix aquest envelliment, i en el fons es tracta d’una qüestió de repartiment de la riquesa, ja no entre generacions sinó entre classes socials. Es tracta de destinar el fruit dels avenços tècnics i científics a la reducció de les jornades de treball, al canvi en el model de producció en un sentit més sostenible, al reconeixement de totes les feines i al seu repartiment igualitari entre homes i dones, a la millora de la qualitat de vida i del temps d’oci d’una classe treballadora que hauria de jubilar-se abans. Però tot això depèn de la voluntat política de redistribució de l’excedent econòmic en un sentit més igualitari, i no a favor de les rendes de capital, canviant radicalment la tendència que hem patit durant les darreres dècades.
Una de les grans contradiccions del discurs neoliberal és la de parlar sistemàticament del risc en el pagament futur de les pensions mentre a les economies capitalistes es mantenen taxes d’atur molt elevades. Tota la població desocupada, per definició, no pot cotitzar a la Seguretat Social, i per tant suposa un malbaratament de recursos, a més dels efectes negatius sobre la salut física i mental de les persones aturades. Dit d’una altra manera, aquells que amb les seves polítiques creen el problema de l’atur, després es lamenten que faltin ingressos de la Seguretat Social, en un exercici de cinisme sense límits.
Una altra de les fal·làcies argumentals que es repeteix de manera constant és que el sistema de pensions ha de mantenir-se exclusivament amb els ingressos de la Seguretat Social. No existeix cap llei econòmica que ens digui això, i tot i que sembla raonable una bona cobertura del treball present per pagar la jubilació futura, es podria recórrer sense problema al conjunt dels ingressos de l’Estat. És evident que això ens portaria a parlar de la greu insuficiència i regressivitat del sistema fiscal espanyol, i de com les rendes més altes han de pagar molt més, i això és un assumpte que no interessa tractar als portaveus del gran capital.
Finalment, un dels temes essencials que la reforma no toca és l’endarreriment progressiu de l’edat de jubilació als 67 anys, mesura que no es reverteix i que va ser fruit del dogmatisme neoliberal al voltant de les pensions que ja hem explicat en aquest article. Aquí els sindicats i altres agents socials podrien engegar mobilitzacions davant aquest atemptat contra els drets i el benestar de la classe treballadora, i emmirallar-se en la lluita de la població francesa, que està treballant de manera decidida per tal de no retardar la seva edat de jubilació dels 62 als 64 anys. El contrast entre les protestes franceses i el silenci espanyol és molt simptomàtic del fi de cicle mobilitzador que s’està vivint al conjunt de l’Estat.
Com a conclusió, i més enllà de les mesures de millora que sempre han de ser valorades positivament, el debat de fons sobre el sistema de pensions té un caire eminentment polític i ideològic, sustentat sobretot en el repartiment de la riquesa entre classes socials. Els aspectes tècnics també són rellevants, però el tema està lluny de poder deixar-se en mans de tecnòcrates afins a un discurs ultraliberal que ha de deixar de ser hegemònic i cedir el pas a una altra lògica sustentada en criteris distributius i igualitaris. Si aquests criteris de justícia social són compatibles o no amb el sistema econòmic és una altra qüestió de fons que hem d’afrontar amb total claredat.
